Narració dels fets en ordre cronològic
Potser els
anys pinten diferent tot allò viscut, potser els anys transformen
tot el que crèiem ser, potser ens confonen i ens tornen cecs, ens
adormen els sentits, ens tornen confiats. L'Àgata i el Pau es
coneixien des de feia molt temps, tan de temps que semblava tota una
vida. Van créixer al mateix barri, van anar a la mateixa escola, al
mateix institut. Van compartir els mateixos estius, aquells
fantàstics mesos de juliol. Va ser durant les vacances que van
conèixer el Pedro; passarien l'últim curs de batxillerat els tres
junts. Els seus camins després, però, es van separar. L'Àgata va
començar a estudiar audiovisuals, el Pau zoologia i el Pedro belles
arts, però continuaven estant en contacte malgrat tot.
L'Àgata va
conèixer la Sofia a la universitat. Semblava mentida que hagués
pogut trobar algú amb qui compartir d'aquella manera les seves
aficions! La va presentar als seus amics i a la Sofia se li van
il·luminar els ulls en veure el Pau. De mica en mica, però, l'Àgata
va anar descobrint parts fosques de la seva amiga que li van fer mala
espina, així que sense que es notés gaire la va anar apartant de
tots els seus projectes, dels seus nois.
Per tal de
gravar els curts que havia d'entregar a la universitat va contactar
amb la gent de l'Arsènic i de seguida es van posar a treballar amb
la Mònica. Congeniaven tant que van decidir compartir pis i li va
prometre continuar amb ella si duia a terme les idees que tenia en
ment.
Mentrestant,
l'Àgata havia conegut l'Èric i havien començat a sortir. Tot era
fantàstic, però ell, en certa manera, estava gelós de la relació
que ella tenia amb el seu millor amic, el Pau. L'Àgata
farta de donar-li sempre tantes explicacions i que l'Èric volgués
saber constantment d'on havia tret aquell material audiovisual que
anava comprant, l'Àgata va decidir deixar-lo. Total, no era res més
que un pelacanyes.
De fet,
l'Àgata i el Pau es continuaven veient i
s'explicaven els seus projectes de futur. Tenien ganes de menjar-se
el món, volien créixer professionalment ella com a directora de
cinema, ell com a inversor en projectes relacionats amb la zoologia.
Com que no tenien prou diners per aconseguir el que realment volien
van prendre per costum, així mig en broma, comprar cada setmana un
número de loteria a mitges i, d'aquesta manera, tenir una excusa per
anar-se veient.
El
que no s'esperaven aquell 24 de gener, però, és que els hi toqués
realment. Plens d'eufòria i amb un pot de 50.000 euros van pactar
que es partirien els diners, però que no tocarien res fins que el
Pau tornés d'Oslo, al cap de sis mesos. Guardarien
el número al gerro de les petúnies.
Però
no va ser així. L'Àgata tenia tantes ganes de tirar endavant els
seus projectes que va fer servir els diners de la loteria per
començar a gravar una pel·lícula que feia temps que li rondava pel
cap. De fet tenia aquell projecte entre cella i cella d'una manera
tal que va oblidar el pacte que havia fet amb la Mònica i va tirar
pel dret amb gent més experiència en el món professional. Com que
les coses entre elles dues s'havien posat peludes, la Mònica va
decidir marxar del pis i amb ella tota l'amistat que havien tingut
durant els quatre anys de carrera que havien passat juntes.
Dia
5 de juliol del 2015:
Aquell
vespre, l'Àgata havia quedat amb el Pedro al Casino per parlar sobre
la rebuda del Pau a l'aeroport. Feia sis
mesos que no es veien i tots dos amics el volien anar a rebre com
calia.
De
fet, l'Àgata volia trobar la manera d'explicar al Pau que s'havia
gastat la major part dels diners en la pel·lícula però com que
tenia la certesa que tindria un èxit rotund, recuperaria tots els
diners i li podria tornar la seva part, o fins i tot més.
El
que no sabien els dos amics és que el Pau havia els volia fer una
sorpresa, havia arribat un dia abans; precisament quan ells estaven
sopant, ell arribava al pis de l'Àgata. Va trucar un parell de
vegades i com que ningú li obria la porta va decidir d'entrar amb la
còpia de les claus que l'Àgata li havia donat perquè regués les
plantes del seu pis.
La
volia esperar i veure la cara de sorpresa que faria al entrar. Va ser
llavors quan va veure tot aquell material audiovisual tan car, ben
col·locat i preparat per utilitzar. Primer es va sorprendre
gratament, va pensar que a l'Àgata li havien anat bé les coses
durant aquests sis mesos. Després va veure el gerro on havien dit de
guardar el número de loteria i va somriure al pensar les facilitats
que tindria a partir de llavors. El número no hi era. Va lligar
caps. L'Àgata no l'havia esperat, la seva part del premi s'havia fos
amb tot allò!
Furiós,
va començar a destrossar tot aquells objectes tan preuats per la
seva millor amiga: ella li havia matat els millors somnis, ell faria
el mateix. Va desbudellar els ordinadors, va apunyalar les càmeres,
va escanyar tota mena de trípodes, va esquinçar qualsevol cable que
li barrava el pas. Va ser llavors que va entrar un veí en sentir
soroll i veure la porta mig oberta. En mig d'aquell estat de frenesí,
atabalat, ofuscat per tot plegat, el Pau va veure una amenaça als
seus ulls i li va llençar allò que tenia més a prop: el gerro de
les petúnies, el gerro del número de loteria.
El
temps es va aturar durant uns instants. Quan va veure el que havia
fet el seu Jo embogit de feia uns moments va fugir i es va passar la
nit deambulant per les afores, sense cap objectiu concret, corsecat
pel crim que acabava de cometre. El que acabava de passar no podia
ser cert, no ho podia ser. Aquell no era realment ell, havia sigut un
accident.
Mentrestant,
l'Àgata arribava a casa, trucava el Pedro, s'ho trobava tot de cap
per avall i descobria que s'havia comès un assassinat a la seva
terrassa. La policia va documentar el cas i va iniciar una
investigació però l'Àgata no en tenia prou, volia trobar el
culpable de tot plegat.
El
Pau va pensar que el millor seria fer com si no hagués passat res
durant les 24 hores posteriors i acte seguit, fugir fins que
s'arxivés el cas, fins que els seus amics oblidessin aquella nit
terrible, fins que ell mateix ho oblidés per sempre.
Però no el
crim perfecte no existeix i l'Àgata va anar quadrant les peces del
trencaclosques. Va trobar a l'escena del crim tres objectes que no
eren seus: unes ulleres, un collaret i una polsera. Les ulleres eren
del Pedro però se les havia deixat el dia anterior a casa seva, a
més, havien estat sopant junts i quan va arribar a casa el va trucar
de seguida. El collaret era un regal que va fer a la Mònica, però
ella l'havia perdut feia molt de temps, quan encara assajaven a
l'Arsènic els curts de la universitat; segurament se l'havia quedat
ella mateixa llavors, i amb tot el rebombori havia aparegut d'allà
on havia quedat amagat.
Finalment,
la polsera. Com és que no se n'havia adonat abans? Ella mateixa li
havia regalat feia molts anys com a símbol d'amistat. Era del Pau i
estava al seu pis el dia 5 però ell arribava al dia 6. Arribava al
dia 6? L'Àgata va córrer cap a la foto que els nois es van fer a
l'Aeroport; el bitllet del Pau era del dia 5 de juliol?
No, no, no,
no, no, no. Tot allò no podia estar passant. La seva mare, la seva
mare ho havia de saber, la seva mare li diria que era un error, que
tot allò que li estava passant pel cap era una bogeria, que si el
Pau no responia els missatges últimament era perquè... perquè...
- Hola?
Hola Àgata! No, el Pau va arribar el dia 5.
Potser
els anys pinten diferent tot allò viscut, potser els anys
transformen tot el que crèiem ser, potser ens confonen i ens tornen
cecs, ens adormen els sentits, ens tornen confiats. Però no es pot
fugir per sempre.
PISTES
