Travessant l'Estret

El vent queia suau des del cel, i les ones, com si fossin la seva ombra, acotxaven la platja, preparant-la per la nit. El cel, tenyit de mil colors, semblava la paleta d'un vell pintor despistat. Es retallava, en forma d'horitzó, l'infinit i com una llavor fercida d'esperança feia créixer la il·lusió disfressada d'una vida millor.
Ella havia marxat alimentada d'aquella il·lusió, d'aquelles ganes de menjar-se l'altre món. Allà on les cases s'enfilaven fins tocar el cel i la gent tenia tant com desitjava. Allà on els somnis tenien forma de núvol blanc i on tothom somreia i era feliç i no havia de patir per res. Allò que en diuen el primer món.
La petita barqueta, com si es tractés d'una mitja lluna de fusta, apadeçada per tots cantons, trencava les ones que acotxaven la platja i s'anava empetitint dins la tarda que es tornava nit. S'anava tornant més i més insignificant , com una gota d'aigua dins aquell inmens oceà. I dins aquella gota hi havia la mare, que havia marxat per portar-me, algun dia, una mossegada de felicitat, i no tornariem a passar gana mai més.
Vaig tencar els ulls i vaig sentir el vent que queia des del cel. Vaig sentir com m'acaronava una flaire d'il·lusió i tristesa, que em feia volar la imaginació i me l'enviava fins als palaus més luxosos i als llocs més bonics. Corria aventures extravegants i coneixia mil i un personatges diferents.
Però llavors, al obrir els ulls, em tornava a envoltar la mateixa realitat de sempre: el cel farcit de colors i les ones que acotxaven la platja.
T'espero al mateix lloc on m'has vist al marxar. Bona sort, mare.

L'herència dels Guadall

Estic intentant escriure una novel·la, aquí teniu la presentació dels personatges. De moment això només és un tastet!!

Si volen que els hi expliqui la veritat, que de fet és d'allò més senzilla, els hi demano que les preguntes les deixin pel final. Quan una comença a tenir una certa edat, la memòria és molt fugissera; només li fa falta un petit instant per tocar el dos i no tornar mai més. Com anava dient , aquesta història comença com podria començar qualsevol mentida, per això els hi demano que tinguin una mica de paciència i esperin fins el final:

Era un dinar familiar, però jo l'hagués qualificat més d'una escena de drama en clau d'humor. La idea era celebrar l'èxit de l'empresa familiar a casa del director, el meu pare. Tot semblava girar dins d'un perfecte caos que no volia acabar mai. En primer lloc teniem l'Esteve, que per variar portava la corbata al cap i barbussejava monossilabs incomprensibles i gemegava tururuts amb la cara desdibuixada per una ganyota que no arribava a ser-ho i a la Sara, que el recollia del terra i no parava de repatir la frase “pobret, mira que n'és de despistat”. Si, un adjectiu poc adequat, però potser era la única manera de justificar-lo. L'Esteve sempre havia sigut de vida amb tots els sentits que engloba la paraula, però la cosa va empitjorar quan la Júlia el va deixar; obria l'ampolla del que fos pel matí i li tancava la Sara quan ja dormia al terra. Ell mai va arribar entendre que si la Júlia el va deixar era per què s'ho mareixia i, de fet, jo encara no entenc com la Sara el podia aguantar. De fet, dins la família tots li deiem la santa Sara.

Més al fons, sempre al sofà de pell i mai sense la seva pipa, encara sé veure el Tomàs, el sempre perfecte i indiscutible Tomàs. Arribat als 48 anys, no podia estar més podrit de diners, de fama i orgull. Estava casat amb la Cristina, que semblava tenir vint anys menys dels que tenia, i havia pujat dos fills que es podrien haver tret d'un conte, en Jordi i el Martí, que no tenien la lluna en un cove perquè hagués entrat massa pols a casa. Era l'home perfecte, amb la família perfecte, amb la feina perfecte, amb la casa perfecte, fins i tot amb el gos perfecte. Enveja? Ara no, però llavors no m'hagués fet res tenir la meitat dels diners que guardava a la seva estimada caixa forta.

Al costat de la llar de foc, la tieta Felícia, sempre rebossada de pedreria, perles i vés a saber què era el que portava penjat al coll, però, això sí, amb una manteta, que no falti, que sempre passaven corrents d'aire per tot arreu. I també com sempre criticava qualsevol persona, objecte, aspecte, en fi, senzillament criticava alguna cosa, amb la mare fent-li de confident, que l'escoltava pacient i li deia que si a tot. La mare, que encara la veig amb el seu monyo impacable i amb un somriure que s'encomanava, la senyora Pilar Escarbé, l'estimada Pilar, sempre va ser com una formiga previsora, mai va fer soroll però sempre feia feina.

Finalment em falten els tres galls del galliner que (encara que en un principi sembla il·lògic) es portaven d'allò més bé. Els trobem xerrant sobre economia, rient bromes absurdes i bevent xampany. Mare meva, aquells es suportaven mútuament perquè no tenien ningú més que els pogués suportar. Si comencem per algú, hem de començar pel senyoràs Canols, també conegut com oncle Ramon, que era, sense cap mena de dubte, el que es veia més i el que més es feia notar. Vermell, gros i amb cara d'eriçó de mar sempre tenia alguna cosa a dir. Era força difícil portar-li la contrària; sempre trobava una raó de pes per justificar-se. Vora seu, en comptes del meu costat, s'hi trobava el Miquel. El meu estimat Miquel, que disfrutava com un nen parlant amb l'oncle Ramon i que de tant en tant em picava l'ullet dissimulant, com si ho hagués de fer de pressa per alguna qüestió important, quan en realitat, la més important de les qüestions era que l'oncle s'havia entrebancat amb el pinyol d'una oliva. I finalment el pare, el gran cap de família, un senyor fet (potser ja un pèl massa) i dret (això ja no tant, però ho havia sigut), sempre enclanxinat i amb el vestit a mida. No li guardo gens ni mica de rancor, però sempre el vaig veure abans com el propietari d'una gran empresa que no pas com el pare que tota nena petita hauria de tenir.

Bé, com ja he dit, no era exactament un dinar familiar pròpiament dit, ja que dinar, dinar, no dinàvem gaire i tothom tenia feina a escombrar la seva parcel·la.

Dins d'aquest garbull de gent comença l'història que els hi volia explicar. Perdonin-me si m'he allargat una mica, no era la meva intenció, només els hi volia presentar com Déu mana a cadascun dels personatges.

Si t'atures a respirar un capvespre

Tenia davant dels ulls el que hagués pogut ser qualsevol paisatge de conte. Els colors, pintats amb la gràcia d'una mà innocent, deixaven anar un somriure amical que es reflectia a la cara de qui s'hi posava al davant. Des del terra eixien, despentinats, uns brots d'herba que semblaven estar fets de sucre. D'entremig de la verdor, en sortia de tant en tant, un cap amb borles de colors que es mirava incrèdul, a la resta de la vegetació, lluint pètals i pol·len, d'olor, bellesa. Les flors, massa capritxoses per preocupar-se de res més, ni havien pensat en aixecar el cap per mirar què hi havia més enllà d'un pam de terra; un cel que es desplegava amb un tímid rosat , com si s'hagués enrajolat al pensar que una margarida podria haver aixecat la vista, però al veure que el Sol ja es retirava , va decidir acotxar-se lentament amb una dolça capa de vellut de color de nit, que, al ser tan vella, estava plena de forats, pels quals hi passaven uns petits punts de record del que havia estat el dia. Voleiaven els últims ocells diürns de retorn al seu niu, deixant rere seu un estol d'esglais plens de malenconia. S'arraulien les cries d'esquirol amb les seves mares protectores, que els hi feien lloc entre el son i el somni, perquè es poguessin trobar acollits a la nit. Sonaven de fons les campanades d'algun poble veí tan llunyanes que semblaven més aviat un record que no se sap ben bé si mai es va arribar acabar. S'embolicava el vent entre els meus cabells, deixant al seu pas una dolça fragància de tranquil·litat. Va tornar a bufar, però aquest cop vaig notar com es ficava dins meu entrant per la punta del dit índex de la mà esquerra i sortint pel melic en forma d'espiral. Vaig tancar els ulls i vaig intentar guardar aquesta sensació a la part més interna del meu ser, i després de pensar-m'ho dues vegades, vaig triar la boca, just sota la llengua, entra queixal i queixal. Me la vaig empassar i així el capvespre va quedar dins meu per sempre més.

Malgrat tot

A vegades tot sembla obscur i sense sentit. Et sents perdut dins el no res i creus que la infinitat acabarà per enfonsar-te. A vegades trobes el món injust i creus que la sort t'ha girat l'esquena. Només tens ganes de tancar-te en tu mateix, et trobes en un mar de dubtes i no saps cap on mirar per trobar l'esperança. Doncs, deixa't estar de begenades! Si ho veus tot fosc, treu-te la vena dels ulls, gamarús, que tot té un sentit, i sinó, para més bé l'orella. No et preocupis per les infinitats, que la majoria de persones no hi veiem més enllà de la punta del nas, i si mai se'ns acudeix posar-nos ulleres, ho veiem tot tan clar, que ens tornem a cobrir les preocupacions al descobrir que no som el melic del món. Que la sort, amic meu, fa anys que s'ha jubilat i ha deixat pas a la casualitat, tan sofisticadament incomprensible que va decidir que sempre plauria sobre mullat. Així doncs, si mai tens ganes de tancar-te en tu mateix, recorda deixar una còpia de les claus fora, que al menys sàpigues que si mai perds les teves, hi haurà algú que et podrà obrir la porta. Algú que tindrà preparat un salva vides quan estiguis al mig del desert i una gerra d'aigua si algun dia decideixes tornar-te nàufrag. Algú que ficarà la pota moltes, moltes vegades, però ho farà amb tan d'amor que acabareu rient de l'absurd de la situació i ja no caldrà treure's la vena dels ulls ni buscar un sentit a les coses, ja no caldrà pensar en infinitats perquè tindràs l'esperança davant del nas, i encara t'hi acabaràs discutint pel treball de mates.