NIL

Ha tancat la porta fort. Molt fort. I mira que ell és bona persona; abans era un noi molt calmat i de tot en feia broma. De fet sempre li han anat bé les coses. Sempre marxava l'últim de les festes perquè deia que el destí deixa les sorpreses pel final, que si no apareixien, encara quedava nit. Sabia la gràcia que esqueia més a cada noia i n'acabava arrencant un sospir, i elles es pensaven que eren especials quan les passejava al meu costat i em miraven altives com si fossin les primeres. Ara, però, ja no riu, ni toca la guitarra al jardí, ni balla sota la pluja. Ara sembla que ja no m'estima. Parla de factures i de la hipoteca i és que ja ni em mira ni em cuida. I jo estic aquí quieta, com sempre. Esperant. Sempre espero. No puc fer res més.
Em sento bruta i freda i ni tan sols em queixo. I sembla que m'oblida cada dia més. I m'oblida perquè buida com estic, només fa que ignorar-me. Si només m'acompanya el cel ras i les estrelles; si només em banya la nit i m'omple el dia; si només respiro pluja, una de diferent, que no mulla perquè no és feta d'aigua, que és de vent; si em falta el que em fa sentir plena, no em pot fer cas. I ell deixa que el fred em pessigui i el temps em faci mal. Per què va decidir de tenir-me, si havia d'acabar així?
Jo me'l miro, em trobo inútil i el veig preocupat. I no sé què hauria de fer. Encara que de poc serveixin, les meves ganes d'ajudar, no puc evitar que no se m'evapori l'esperança. Mai ho farà. Ella algun dia m'ajudarà a tornar aquells records que ara potser em queden llunyans però llavors seran reals, i jo els hauré estat esperant amb els braços oberts, per molt freda i seca que hagi estat l'espera. Mentrestant, des de l'altra banda de la finestra, des de fora com m'estic, el veig fosc i moll de tristesa, concentrat mirant papers i sumant i restant i fent que no amb el cap.
El seu cap, el d'oficina, sí que li va fer que no. Ell no s'ho creia, perquè després d'haver treballat tant i tant no podia ser que el fessin fora. No podia ser. Ara ho sabrà per una altra vegada, si és que n'hi ha, que les dones casades dels caps no es poden tocar. Però llavors no ho sabia (o potser sí, però en aquell moment no hi va pensar) i va ficar la pota fins al fons. I tot aquest tros de casa, ara ja no el pot tenir. I a mi tampoc.
El que trobo més a faltar són les vacances. Les d'estiu, vull dir. Potser pel sol i la calor. I pel temps. Sobretot perquè és durant aquests dies, que em fan cas. I em sento protagonista, tothom em desitja i sembla que res pugui passar sense mi. I tots li deien que era tan afortunat de tenir-me, que ja voldrien ells. Però pots comptar de què li ha servit tot plegat.
Ara sembla que ja no em vol per a res. Més aviat li faig nosa i jo crec que en té tota la culpa. Un dia em va buidar i ja no em va omplir mai més i ara no para de queixar-se del que costa mantenir-me. No para de repetir la gran quantitat de diners que s'estalviaria si en comptes de mi, tingués, no ho sé, una parada de gelats. I jo clar, què vols que hi digui? El trobo a faltar.
No puc evitar pensar que no hi sóc tota. Vull dir que em falta aquella part de mi que em fa especial, aquella que dóna sentit al meu jo. La pena més gran que tinc deu ser que m'he acabat trobant a mi mateixa. M'he acabat veient tal com sóc, sense cap element pel mig que pugui torbar el coneixement de la meva totalitat. I m'he vist poc funcional.
Potser ja està prou bé que li hagi passat tot això perquè no hauria d'haver convidat la senyora Riu a una copa i tampoc hauria d'haver-la portat al jardí i passejar-la com passejava les altres, que la Marina del poble encara la tenia ressentida per aquella història de l'última festa major, i sent la seva veïna... a ella li va faltar temps per explicar-ho a la senyora Riu i a ell li va faltar vista i una bona excusa. No vull dir que s'ho mereixi, però la que no s'ho mereix de totes totes sóc jo. Em sento desemparada, home!
Ara, ell no sap què ha de fer, perquè tota la vida ha actuat d'una manera i quan s'ha trobat amb les mans al cap tot sembla que li hagi de caure a terra. I qui sap.
Sense feina, sense noies, sense festes ni bromes, sense nits de tempesta per fer una mica el boig, resulta que ja no em vol per a res.
I em queda esperar. Esperar que el tornin a agafar, que ho faran perquè és ell i perquè s'ho val, malgrat tot. Que torni a somriure com ho feia abans. Que torni a oblidar, més o menys, el mal de butxaca de la meva factura, o. més aviat, d'allò que m'omple. De la mateixa manera que oblidarà tots els documentals, reportatges i estadístiques que avisen del perill del meu caprici, el d'estar plena. Em queda esperar que em faci una mica més de cas i que torni l'estiu. I que passi l'hivern, perquè el fred no convida a banyar-se. Només em falta esperar. Esperar.
I què pot fer, si no, una piscina sense aigua?

POTSER SÍ

Pren la posta.

Sent la nit,

l'esperança

i la por.

Prou recança.

Prou oblit.

Potser et costa

Sents les veus?

Fan història.

Sents els crits

que reclamen?

Oprimits

feu memòria.

Potser hi creus

I el demà

que no arriba

serà bell,

i el que et priva

marxarà.

No hi serà.

QUE SÍ

Lluitem per un sostre,

per llits i per taules.

Lluitem per un somni

i no en tenim prou.

Creiem que és prou obvi

i ens falten paraules

per ensorrar un monstre.

Sentim la millora,

com neix un nou dia,

com els crits desperten

aquell que no hi sent.

Com els crits lliberten

aquell que sospira,

com torna l'aurora.

Que sí, que enamora.

Fet i fet...

Sóc fort i sóc valent. Sóc ràpid; no, sóc el més ràpid. Sóc tan intel·ligent que no hi ha ningú que ho sigui més. Sóc amable amb la gent gran i simpàtic amb la gent petita. Sóc un noi prou ben plantat... Però què dic, si la mare diu que sóc el més guapo del món! Sóc increïblement modest... o modest i ja està... Sóc optimista i romàntic i elegant i graciós. Sóc tan important que la terra tremola quan camino, les nenes es desmaien quan em miren, el cel s'omple de llamps quan... Sóc...

La mare el crida. El crida molt fort perquè el senti. A vegades l'Arnau no para atenció a tot el que li diu, deu ser per això que crida. Marxa de davant el mirall, que el feia sentir protagonista; baixa del tamboret, que el feia sentir guanyador; surt de la seva habitació, que fins ara el protegia de tot allò que hi ha fora. Trenca el seu moment perquè la Júlia l'està esperant a baix. I tots els moments del món s'haurien de trencar si la Júlia s'espera a la porta de casa teva.

Sóc molt fort i molt valent. Sóc molt fort i... Ho repeteix perquè està nerviós. Està nerviós perquè és la primera vegada que ve a casa. Ell obre la porta, ella es deixa de balancejar endavant i endarrere, endarrere i endavant. Ell saluda, ella somriu Que n'és, de preciosa i ara ell no recorda on ha deixat els deures que ella ha vingut a buscar. I aquest tràfec el treu de polleguera mentre ella es queixa que els nens de deu anys com ells no n'haurien de fer, de deures. Quina veu més dolça i ell fa que sí amb el cap però no sap què li ha dit.

Després d'haver trobat els causants de tal denúncia es disposen a fer-los, perquè, per molt que sigui injust, de moment és obligatori. Bé, això a mitges, perquè el nen més gran i pèl-roig de la classe no els fa pas. I és que a més és súper intel·ligent perquè ella resol els problemes molt més ràpid que ell. I en acabat l'Arnau li proposa de fer magdalenes i li diu que se les poden menjar per berenar. I les fan, amb l'ajuda de la mare, i s'ho passen bé i berenen i a ella se li fan uns clotets a les galtes quan ell la fa somriure. I es cremen la llengua amb la xocolata desfeta i tornen a somriure. Fins i tot li queda bé la taca de xocolata a la punta del nas perquè a la Júlia tot li queda bé, sabeu? Una vegada, quan eren petits, havien de fer una obra de teatre i ell feia d'arbre i s'havia d'estar molt quiet i darrere de tot i ella feia de caputxeta vermella i portava un vestit rosa, perquè es veu que no en tenia de cap altre color, i quan es va ajupir se'l va enganxar amb un clau que sortia del terra i se li van veure les calces. Doncs fins i tot l'estrip li quedava bé.

I quan estan tips ell li pregunta que si es voldrà emportar la magdalena que queda i ella li fa que sí, que la donarà a la seva gossa Duna perquè vol que ella també les tasti Però jo no vull que se la mengi un gos... Vull que la guardi en una capseta i que cada cop que la miri pensi en mi però no l'hi diu res perquè li comença a parlar del seu estimat gos de companyia. I en parla durant molta estona, perquè a vegades les nenes parlen molt, sabeu? I ara l'Arnau no vol sentir a parlar més de la Duna i per això li diu si li ve de gust anar en bicicleta, però és tan fosc que, a ella, li fa por Però si és el millor! Quan és de dia es veu tot i no pots jugar al què-hi-deu-haver-més-endavant i no és tan divertit però no li diu perquè ara parla de la Núria.

La Núria és la millor amiga de la Júlia. Ho són des de sempre, o si més no, des de fa tant de temps que l'Arnau ja no recorda quan no ho eren, però a vegades es critiquen. A vegades parlen malament l'una de l'altra i quan es miren somriuen. Somriuen de la mateixa manera de quan abans estaven menjant xocolata calenta o quan feien les magdalenes o quan ell s'ha equivocat en un problema molt fàcil. I un cop s'han somrigut continuen explicant els secrets de l'altra, aquells que no havia de saber ningú. Doncs si explica allò que no ha de saber ningú, jo no li podré dir que l'estimo amb tot el meu cor, perquè llavors ho sabrà tothom...

I l'Arnau pensa, recorda, intenta extreure de la memòria, prova de reflexionar sobre tots els moments en què li ha dit algun secret que no li havia de dir. Hi treballa una bona estona, però s'adona que mai abans havia parlat amb la Júlia. De fons sent una veu que ja no troba tan dolça Trobo que crida una mica massa. És com la mare però no tant. Com que està cansat de sentir parlar li proposa de jugar a cartes i quan sent la seva negativa deixa anar un sospir, perquè sí, haurà de continuar escoltant secrets que no havia de saber ningú.

Llavors truquen i demanen per la Júlia, i ella s'hi posa. El telèfon és de color blanc però quan ella l'agafa hi ha una part que es torna més fosca i l'Arnau s'adona que no s'ha rentat les mans. Doncs les meves estan netes i troba que aquelles taques ja no li queden tan bé. Es veu que la vindran a buscar d'aquí a mitja hora i demana quina hora és. Ell li diu que dos quarts de nou, que ja és molt tard i ella no respon. I li demana que li digui l'hora en “i mitges” que, si no, no ho entén. Però si vam fer un examen de les hores en català i ella diu que el va suspendre i ell ja no la troba tan súper intel·ligent. Sort que llavors truquen al timbre i és la seva mare, però llavors passa allò que fan els grans, sabeu? Que es posen a parlar just quan tens més ganes de que la Núria deixi de ser la protagonista de tots i cadascun dels secrets, que la Duna deixi de ser la guanyadora perquè es menjarà la magdalena Doncs per què s'atipi un gos, ja em puc atipar jo! Els grans fan això de posar-se a parlar quan tens més ganes que la Júlia marxi a fora i que no trenqui més moments.

Si no hagués quedat cap magdalena, ell no l'hi hauria pogut oferir i ella no la hauria pogut donar a cap animal. Si no haguessin pres xocolata calenta, ella no hauria embrutat el telèfon. Si la seva mare no hagués trigat tant a venir, ell no hauria hagut d'escoltar secrets i potser encara l'estimaria amb tot el seu cor. Si la mestra no els hagués assegut junts a taula aquell matí, potser l'Arnau ni se n'hauria adonat, que la Júlia era tan bonica. De fet no recordava bé si la que va fer de caputxeta era ella o la Núria.

I la seva convidada d'aquella tarda va marxar per la porta i ell la volia cridar perquè s'havia descuidat la magdalena Bé, saps què? Millor que me la mengi jo, que fet i fet, ella tampoc ha treballat tant, a la cuina.

Qui plora?

Plorava i plorava sense esme, sense veu, sense fi. Havia plorat tantes vegades que les primeres llàgrimes ni tan sols podien recordar el motiu de la seva fuga. I en sortir el Sol hagués somiat en les estrelles i al caure la nit hauria preferit mil cops l'alba perquè restava presa d'un son que es tornaria por o potser res o la fi.

I de dins seu, en sorgí el sospir que tan arribava a témer, fruit de la ignorància de tothom o de ningú, i d'allò més i més absurd. I ofegava un crit: “Què he de fer perquè em feu cas? Malgrat la fam o la mort o el patiment m'heu tornat a ignorar. Malgrat la destrucció o la por o el caos no em voleu ni veure. Dos cops el món sencer m'ha girat l'esquena; no ha pogut ofegar, això, la vostra sed? I tu, que llegeixes, perquè no plores com ho faig jo? Si sabessis definir la meva pèrdua com a incoherent, irracional o fins i tot ridícula, no la cridaries més i més fort cada vegada, fins que t'escoltessin de veritat?”.

I la pau acabava de plorar, exhausta, i tornava a desfer-se en plors de nou. Es deixava eixordar per la impotència de no poder fer res més i girava la vista. I ho deia prou fort per no sentir res més, però només l'escoltava el vent, el mateix de la cançó.

Personatges històrics

Plovia. Cada gota, molla de reflex d'aquell cel gris i apagat, no era més que un bocí de núvol desprès per casualitat. La multitud d'una ciutat atrafegada corria buscant aixopluc. Corrien tan de pressa com ho feien normalment, encara que el Sol es mostrés amb tota la seva esplendor. Així doncs, si no defugien de l'aigua, de què ho feien?

Entre els paraigües de colors apagats, unes espatlles al descobert destacaven amb un orgull presumptuós. No semblava donar-li importància a l'aigua. No semblava importar-li ningú. Tornava d'algun lloc on hagués desitjat quedar-s'hi durant molt de temps més. Quedar-se amb les llums, el fum i la música màquina. Quedar-se amb aquell ingredient afegit que donava el toc indispensable a la festa. Malgrat tot, això no hagués impedit que l'arribada del dilluns li recordés com de grans poden ser les ressaques. “Què hi fas, Nina, envoltada de gent estranya?”. Va entrar en un estanc tot buscant la seva quantitat legal de nicotina. Davant seu, un home marcat pels anys es barallava amb la cremallera de l'americana. Aquella situació còmica ratllava l'estupidesa. Feta la compra i disposada a tornar-se inundar per un estrès desenfrenat, es va regalar una mirada a l'escenari de les seves accions i es va recordar que ella ja no formava part de tot allò. Ja no. I sortint de la botiga, presa de la seva filosofia i envoltada de pensaments, no va saber observar com, sense voler-ho, les seves esportives de color turquesa s'enfonsaven dins d'una profunda acumulació de pluja. I de lluny, una senyora d'uns quaranta llargs reia complaguda d'aquell espectacle, mentre fumava amb aires de comtessa. Portava un vestit-jaqueta de color crema. Arrogant i amb la mirada altiva, semblava controlar el món. No valia la pena rebaixar-se al seu nivell. No calia. Així doncs, va continuar caminant entre corregudes fins veure's obstaculitzada sobtadament.

Van caure els dos al terra, envoltats de papers que es van amarar de pluja. El noi regalava renecs mentre recollia uns magnífics apunts de biologia marina. Després d'un intercanvi de paraules desagradables ella va continuar, ell també. En Pol estudiava a la facultat de medicina i n'estava fart. Ell era un dibuixant que havia perdut les pintures, un escriptor analfabet, un ballarí coix, un actor amb por escènica o un mag sense circ. Ell era artista, però alguna ment conservadora li havia recomanat assegurar-se un futur. Un futur com el que tenia? Un que li havia ofegat totes les esperances d'arribar a ser la persona que volia? Quantes vegades havia desitjat rescatar tots i cadascun dels somnis robats mentre restava pres d'un profund son d'ignorància! Molest per la pluja es va aixoplugar sota el balcó d'un bar, on una senyora d'uns quaranta llargs creixia un pam gràcies a la presumptuositat d'un pentinat farcit de laca. Després d'haver apagat la cigarreta va escurar-se la gola i va marxar amb un cop de barbeta i desplegant el paraigües amb la punta dels dits. Després de reflexionar sobre la injustícia i la mala sort, ell va decidir tornar a formar part d'aquella riuada de gent que anomenem població. Feia tard i va córrer cap al metro, soterrani de la metròpoli. Pujant quan les portes ja es tancaven, va calcular malament la distància i no va poder evitar recolzar-se una mica massa sobre un bon home que tenia feina cordant-se l'americana.

Ja li havia dit la seva dona, que era un inútil. De fet era allò que més es sentia a dir. En Joan venia camises de quadres. Tota la vida s'hi havia dedicat, però un bon dia la gent va deixar de portar camises, per tant, se li va acabar el negoci. Va deixar caure la mirada entre les parets fosques que mostraven les finestres. Va girar el cap per donar un cop d'ull al xicot que pocs segons abans l'havia atropellat. Qui voldria tenir les oportunitats que podria tenir ell. Escollir entre el ventall de possibles futurs que li oferia una vida nova de trinca. Tenia tota una vida per endavant. Ell encara es podia menjar el món. A ell el món se l'havia engolit per complet. De cop, les portes es van obrir i va decidir que podria baixar aquella parada, i perquè no? Tot li era ben bé indiferent. La famosa crisi s'havia dignat a arrabassar-li el negoci i la dona, tot i que havien de dormir sota el mateix sostre perquè es necessitaven econòmicament. Tombant la cantonada va ensopegar amb una noia, encara vestida de festa però que portava unes curioses esportives de color turquesa. Com que anava xopa fins al moll de l'os, va oferir-li companyia sota el paraigües. Ella li va rebutjar l'oportunitat dient que volia saber quin gust tenia el cel. Va admirar la seva filosofia i li va envejar l'estil de vida, tan i tan despreocupat. Què donaria ell per poder caminar sota la pluja. Va travessar el carrer sense mirar si el trànsit es mantenia relativament allunyat de la seva presència. De cop es va veure gairebé envestit per un Opel Corsa de color blau marí. Va repetir la frenada mentalment i es va preguntar si estava estirat al terra o encara es trobava dempeus. Una veu estrident que sortia d'una senyora molt elegant que vestia un vestit-jaqueta de color crema el va fer tornar a la realitat.

Gairebé atropellava aquell desgraciat. Només li hagués faltat un accident de trànsit per arrodonir el dia. L'últim que volia l'Ariadna era mullar-se el pentinat, així que va recular, escridassant aquell temerari, fins arribar un altre cop als incòmodes seients d'un cotxe que no era seu. Aquest se l'havia hagut de vendre. De la mateixa manera que ho havia fet amb el pis i amb la vida regalada. Actualment treballava cuidant el nen de la veïna, que no es podia pagar l'escola bressol, passejant el gos del seu oncle, que ja era massa gran per aixecar-se del sofà, feia classes particulars al marrec del seu antic cap i buscava feina. Als trenta cinc anys tornava a viure amb els seus pares i ja havia assumit que segurament la situació s'allargaria un temps. Ignorant si era la millor solució, tenia clar que era la única, doncs si les retallades a les pensions anaven en augment, aviat haurien d'aixoplugar-se a urgències. Esperant que el semàfor cedís el pas als vehicles, una noia va travessar el pas de zebra. La seva silueta es difuminava per l'aigua d'un cel que no volia parar i per una ciutat que mai descansava. Les seves esportives de color turquesa esquivaven els bassals i avançaven decidides cap a un lloc que potser ni coneixia, però que tenia clar que es trobava davant seu. En direcció contrària, un noi amb la mirada perduda s'afanyava a no trepitjar la carretera quan el ninot del semàfor es tornés vermell. Abraçava uns papers molls com si li hagués d'anar la vida. Mirava el cel implorant més bon temps. Arrencava, el cotxe, amb la senyora del vestit-jaqueta de color crema.

Continuava plovent. La multitud corria esquivant els bocins de núvols que es tornaven miralls. Es creuaven les històries com en un cabdell de llana. S'embolicaven mirades i americanes impossibles de cordar. El fum de nicotina es barrejava amb el sospir d'un somni perdut. Els cordons d'unes esportives es perdien entre el metro d'una ciutat sense nom. Ells creien en la idea de no pertànyer a ningú, d'ésser un qualsevol en mig d'un res. No buscaven aixoplug, intentaven evitar restar massa temps en un mateix indret. Corrien per fugir de tothom, per no trobar ningú i així poder dir que estaven sols. I sentir-se a dir que la vida és així; un ha de mirar per ell mateix. No és bo pels maldecaps de l'humanitat establir lligams amb ningú. O potser si?

Potser la màgia espetega quan del cabdell en fem una trena. Només potser. Barasé

Ciutat sense nom, país de músics

Cada pas que feia la multitud despertava una remor diferent; entornava un brunzit format de tantes i tantes notes que no es podien desenganxar. La melodia, composta per una popular espontaneïtat, avançava marcada per les hores. Reia distreta per una munió desorganitzada. El vent, partitura perdurable que tot ho sent, despentinava el dia i feia encongir la gent sota les bufandes.
Escampava el reclam d'un clàxon pel parc on, en un gronxador, uns nens jugaven a tocar el cel. Barrejava el dringar del timbre del forn de pa amb la conversa d'unes veus estrangeres que buscaven trobar allò que no sabien que no podrien perdre mai. Componia un camí que esquivava les fulles dels arbres. Aquestes descendien suaus i cobrien un trosset de ciutat. El vent escoltava els vianants, protagonistes del concert, i els tornava la resposta a cau d'orella, entre els cabells. El vent, partitura perdurable que tot ho sent, no deixava acabar la cançó, però entrada ja la llum dels fanals i tancades les botigues, els músics, cansats, abandonaven l'escenari, confiant que aquest guardaria la melodia per sempre.