Com si
es trenqués petit i delicat amb cada volta, tancava el pany de la
porta al sortir. Com si caigués amunt, molt enlaire, com si ple de
vertigen cridés ben fort, es deixava empènyer per aquells que
tenien pressa, que tenien feina; es deixava portar fins allà on
decidia la gran marea. Com si plorés a poc a poc, de mica en mica,
s'esperava sota un plataner, sense fulles, sense branques. Com si
estimés sense amor, cantés sense veu se'n tornava a casa. Com si
volés immòbil, atrapat, s'adormia. I despertava; quin remei. Però
un dia va marxar. Tornaràs Jordi?
***
Quan
les coses cauen fan soroll. O no. A ell li va caure l'ànima als peus
i la Tina no va sentir res. I tot perquè la borsa havia caigut en
picat, es veu, però la Tina tampoc havia sentit res. Tampoc va
sentir res quan a tothom li queia la cara de vergonya quan s'hi
passejaven pel costat, ni quan a classe li deien que el seu germà
queia malament, o quan la Carme deia que no tenia on caure mort. La
Tina, però, seguia escoltant atentament perquè havia sentit que
quan caus et fas mal, i ella no volia que el Jordi se'n fes. De mal,
vull dir.
I com
que el volia ajudar d'alguna manera i malgrat que, des de casa, poca
cosa podia fer, va decidir d'escoltar tot allò que pogués caure per
poder-lo salvar. Volia enxampar al vol el que es donava per
descomptat que s'hauria de collir del terra.
I com que escoltava atentament va sentir que la veïna del tercer
tornava a tenir un atac de tos i per això sortia a comprar caramels,
per això baixava les escales amb sabatilles. Dues noies s'havien
intentat esquivar al creuar de vorera, sense èxit, i ara feien veure
que s'havien trobat a faltar molt durant tot aquest temps. El Gat
roncava a la vora del foc. Hi havia obres al carrer. El Jordi ja no
destrossava a crits aquella cançó pels passadissos de casa, ja no
movia el cap amunt i avall d'aquella manera tan escandalosa, ja no es
tirava de genolls al sofà com si fos el més petit dels quatre, i no
el més gran. A la cuina la mare preparava macarrons; els va
cridar a taula.
L'Eloi
va tancar fort l'ordinador, va trepitjar fort les escales, va caminar
fort pel passadís, va deixar-se caure molt fort a la cadira. La
Clàudia xerrava molt des de l'habitació, xerrava molt des de les
escales, xerrava molt, també asseguda. La Tina caminava fluix,
parlava poc. No esperaven el Jordi, ja mai ho feien perquè ell
tampoc venia. De cop, però, la Tina va sentir un pas lent, feixuc;
només podia ser ell.
Es va
aixecar d'un salt i va córrer cap a la porta, la va obrir i s'hi va
llançar a ulls clucs. Però abraçava un sac de plom i de llana
bruta, com acabada d'esquilar. Ho va saber per l'olor de pluja, de
nit, aquella olor que fan les persones que estan molt soles. Una mà
la va agafar per l'espatlla i la va allunyar del seu germà amb
força. Silenci. L'Eloi i la Clàudia estaven asseguts a la taula
mirant fixament la partícula de buit que tenien davant dels nassos.
La Tina no ho veia perquè estava d'esquena però ho notava, ho sabia
perquè sentia com queien les seves mirades cap a avall, cap al plat
de macarrons. La mare encara li enganxava les ungles al coll del
jersei. Silenci. A què has vingut Jordi? No hi va haver
resposta. A què? Ell va agafar aire i ella va escanyar encara
més fort la llana. Et penses que no sé que vols diners? –
Estem a punt d'encarrilar el negoci, ens falta molt poc per poder –
Per enèsima vegada, et vam confiar tot el que teníem. No. – Mama,
de veritat que aquesta vegada és la bona. És inútil parlar
quan la gent no t'escolta. Torna a casa, Jordi, tan temps com
vulguis, però no et puc deixar més diners.
Va ser
llavors quan la Tina ho va sentir. Va sentir com queia. Potser era
una llàgrima sobre el seu cap, potser era l'orgull; potser. Un
sospir, un cop de porta, una mà que deixa de fer força, el soroll
que fan els coberts quan hi ha macarrons. El pes d'una idea morta.
***
Què
és la mort? Un aclucar els ulls i desaparèixer petit, molt petit.
Enfarinat de vent i de mar. Desaparèixer com l'alè del foc, que
balla i s'estira, s'arronsa i no hi és. És fer-se dèbil com una
fulla que s'asseca i es desmaia, i es perd entre allò que no coneix,
que ja no és la seva branca. Com una fulla que es llença al buit.
És un deixar d'existir pels altres.
El Jordi no va deixar morir la idea perquè dins seu continuava existint. Quan
ell cau, s'aixeca.
Aquest curt és un exercici pràctic d'un curs trimestral de guions cinematogràfics. És el meu primer intent plenament conscient de redactar-ne un i força lluny de perseguir un objectiu estèticament literari m'ha servit d'excusa per aprendre a utilitzar un llenguatge i un estil diferents als que acostumo a fer servir. També vull aclarir que aquest no és el format amb el que hauria d'aparèixer, però és el que em permet la pàgina web.
Us convido, d'altra banda, a fer-ne una comparació amb el conte No parlis amb estranys, també penjat en aquest blog.
INT. REPLÀ QUART PIS. DIA.
Porta de fusta fosca, vella, desgastada pels cops. Petjades que
corren d'una banda a l'altra. Soroll de coses que cauen. S'obre la
porta i en surt l'ELOI (25 anys, amb un jersei de llana que li va
gros, porta una carpeta de mida A3 vintage i una jaqueta al mateix
braç. Del coll li penja la funda d'una càmera), que s'atura amb la
mà encara al pom durant uns segons i torna a entrar. Surt de casa
seva definitivament.
El replà és estret i una sola bombeta il.lumina unes rejoles
modernistes que fan una sanefa de tons blavosos.
Tanca amb clau, corre fins l'ascensor i el truca. Li sona el
telèfon, deixa la carpeta al terra i respon. Parla i es posa la
jaqueta, tot molt de pressa.
ELOI
Si? No, no, ja arribo, ja arribo. Sí, ja sé que us
esteu esperant però-- sí, estic sortint del metro, d'aquí cinc
minuts ja sóc a aquí.
Truca de nou l'ascensor.
ELOI
Sí! I tant que porto les fotos!
Mira la carpeta i la cull.
ELOI
(amb passió)
ja veurà com li encantaran perquè he intentat que la llum-- Val,
d'acord, ens veiem ara. Vinga, sí... adéu.
Penja , para l'orella al costat de l'ascensor i no sent cap
soroll. Es frega el cap nerviós i va cap a les escales corrent.
INT. REPLÀ TERCER PIS/ESCALES. DIA.
L'EUGENI (75 anys, vestit amb una bata vella d'estar per casa, va
despentinat i amb una barba mal cuidada) truca l'ascensor amb
insistència i remuga fluix.
De cop una persona se li tira a sobre. És l'Eloi i l'ha d'agafar
per què no caigui.
EUGENI
Però que fas, imbècil!
ELOI
Ostres, ostres! Perdó! Em sap molt greu, perdoni.
L'Eloi no s'atura, va marxant.
ELOI
Ho sento!
EUGENI
A la merda, home!
L'Eloi comença a baixar les escales
EUGENI (off)
Això, fuig! Fuig com un gos! Tens moltes coses a fer oi? Ves a
llepar culs, va...
L'Eloi s'atura a les escales emprenyat. Dubta de si tornar a pujar
per discutir o continuar.
EUGENI (OFF)
(per ell)
Tots tenen coses molt importants. Mooolta feina...
L'Eloi sospira i continua baixant les escales de dos en dos però
fastiguejat, entre sospirs.
INT. REPLÀ SEGON/ESCALES/PRIMER PIS. DIA.
Al mig de les escales hi ha l'ESTEFI,(8 anys, porta ulleres i un
vestit amb estampats grossos) que va d'una banda a l'altra, pujant i
baixant. L'Eloi intenta passar i esquivar-la però li cau la carpeta
al terra, s'obre i unes fotos s'escampen escales aball.
ELOI
Pfff... collons
L'Estefi n'agafa una i marxa corrents fins el primer pis, l'Eloi
recull la resta.
ELOI
Però què? No, no, no, no. Eh, tu! Dóna'm això!
L'Eloi s'aixeca i segueix la nena.
ESTEFI
Aquesta no arriba a mil.
ELOI
Què dius?
L'Eloi s'apropa per agafar-li la foto, l'Estefi s'aparta i
l'esquiva.
ESTEFI
"Una imatge val més que mil paraules". Això és el que
diu la mama. Però aquesta foto val una paraula. Val (pausa
dubitativa) una pastanaga.
ELOI
Què?
L'Eloi fa un pas però l'Estefi s'amaga la foto derrere l'esquena.
ESTEFI
Que val una paraula: pastanaga. No m'agraden massa les
pastanagues, m'agrada més el "shushi" i els gelats de
xocolata blanca i els macarrons que fa la iaia Teresa, però els de
la iaia Maria no perquè hi posa ceba i--
ELOI
(empipat)
Va, nena, dóna'm la foto.
ESTEFI
No és una foto, és una pastanaga.
ELOI
(enfadat)
Que em donguis la meva foto!
ESTEFI
No.
ELOI
(fart)
Dóna'm el meu coi de pastanaga!
L'Eloi li pren la foto de les mans, que s'arruga. L'Estefi fa una
mitja rialla i ell es gira i prova d'estirar la foto sobre la
carpeta.
ELOI
I això ho haig de portar a maquetació eh? Genial!
L'Eloi marxa cap a les escales entre suspirs. Ara ja no les baixa
de pressa.
L'Estefi posa cara de circumstàncies. INT. REPLÀ PRIMER PIS/ESCALES. DIA.
L'Estefi mira cap al terra i segueix els contorns de les rajoles
amb els peus fins que sent un senyor gran que remuga arriba al replà.
Aixeca la vista: és l'Eugeni.
ESTEFI
Hola, a tu t'agraden les pastanagues?
EUGENI
Però què dius, nena?
ESTEFI
Que si t'agraden les pastanagues. Jo trobo que són estranyes
perquè són taronges com les taronges i carbasses com les carbasses
La nena i l'avi segueixen baixant les escales, l'Eugeni se la mira
sense entendre res. Caminen a poc a poc. Ella parla com si res,
baixant cada esgraó amb un saltiró.
ESTEFI
Però no són rodones, saps? Són estranyes...
L'Estefi es queda pensativa. Silenci.
EUGENI
Per què no te'n vas a... a l'escola, eh? Va, ves.
L'Eugeni fa un gest petit però molest amb la mà, fent-la fora.
ESTEFI
És diumenge, avui no hi ha cole.
EUGENI
(exagerat)
Vaaja.
Silenci.
ESTEFI
Els diumenges m'agradava jugar amb la Duna però es va escapar i
la mama ara diu que no vol cap gos.
EUGENI
Mmm...
Silenci.
ESTEFI
A tu t'agraden els gossos?
EUGENI
No.
ESTEFI
(exagerada)
Vaaja.
L'Eugeni se la mira desafiant, ella somriu innocent.
Han arribat a la planta baixa. Sona el mòbil de l'Eloi.
INT. PLANTA BAIXA. DIA.
L'Eloi està de cara la porta de sortida, suspira i mira la foto
que té sobre la carpeta. No fa cas del mòbil, que al final deixa de
sonar. Es gira cap a la nena i l'avi.
ELOI
(desfet, confós)
Sí que és una pastanaga, això.
L'Eugeni se'ls mira.
EUGENI
Esteu tots com una cabra
L'Estefi es dirigeix a l'Eloi.
ESTEFI
Ja t'ho deia.
L'Eloi torna la vista a la foto, fa que no amb el cap.
L'Eugeni va cap a la bústia i l'obre.
La bústia està buida.
A l'Eugeni se li entristeix la mirada, sospira i torna a tancar la
bústia.
ESTEFI
Avui és diumenge, recordes?
L'Eugeni es gira sorprès.
EUGENI
I què?
ESTEFI
Que avui el senyor carter no passa.
L'Eloi aixeca la mirada.
L'Eugeni abaixa la mirada i a poc a poc va cap a les escales.
Continua remugant.
EUGENI
Si fos per mi el senyor carter no passaria mai.
ESTEFI
Per què?
L'Eugeni la mira i la ignora, continua marxant.
ESTEFI
(insistent)
Per què?
EUGENI
(enfadat)
Perquè no tindria cartes per enviar, entens? Ni de la Carme ni de
la nena ni de ningú, val?
La nena es queda parada, amb la mirada preocupada. L'Eugeni es
mira l'Estefi esgotat d'aguantar tot el que portava a les espatlles
Un soroll de flaix. La nena i l'avi es giren cap a l'Eloi.
Ell es mira la pantalla de la càmera.
ELOI
És bona.
L'Eloi aixeca la vista. Fa mig somriure.
La nena va directament cap a l'Eloi, l'Eugeni se la mira de reull.
ESTEFI
A veure, a veure!
L'Eugeni abaixa un moment la mirada, el riure de la nena, ell se'ls torna
a mirar, se li escapa un somriure i va cap on són ells.
Molt ambient general, tothom riu, beu, parla... Comencen
a parlar dues noies però de seguida se n'hi afegeixen més i més
fins que totes queden separades dels nois. Sempre s'afegeix
la noia que queda més propera a les que parlen. Es formen, per tant,
dos grans grups.
Noia 1: Ei ei, Conxita, saps aquell que l'altre dia va
començar a parlar de toootes les seves nòvies i dels cors que havia
trencat i no parava de repetir que ell era una ànima lliure i no sé
què?
Noia 2: Vols dir el que havia sortit amb l'Antònia?
S'afegeix la del costat
Noia 3: No no, vol dir el que va fer el salt a la Margarida,
eh que sí?
Una altra
Noia 4: Doncs això, que és la mateixa persona!
Noia 3: Ah sí? Què em dius!
Noia 2: Sí, sí, el d'això, el...
Noia 4: El Francesc!
Noia 1:Doncs
resulta que va conèixer una noia ahir, una que passava pel poble de
camí a la capital i...
Els nois, quan han vist que elles s'anaven agrupant, també han
quedat apartats. Sentim les dues converses paral·leles:
Noi 1: Sempre fan el mateix... (assenyala amb el cap el
grup de noies)
Noia 1: I es veu que li va tirar els trastos i que primer ella
no li feia cas
Noia 3: no li feia cas?
Noia 1: que no, que no!
Noi 2: Segur que estan parlant de nosaltres
Noia 1: Doncs això, quan en va estar cansada...
Noi 3: potser només parlen del temps, dels ocells, de les
flors... (un de molt encantat. Els altres fan gestos de
desaprovació)
Noia 1: li va deixar les coses clares, ja m'enteneu...
Noi 1: cocococo (obrint i tencant la mà en forma de bec,
fent cara de desgana, burlant-se d'elles però es dirigeix a la resta
de nois)
Noia 2: però vols dir que van donar carbasses a en Francesc?
Ai que fort, no?
Noi 2: cocococo (aquest cop dirigint-se a les noies, per
tal que el sentin)
Noia 1: Sí sí, nena, tal com et dic!
Noi 4: cocococo (un altre, més fort que el primer)
Noia 3: Doncs ja li està bé!
Noia 4: i tant, que li està bé!
Noia 3: és que mira que és (la tallen)
Noi 5: cocococo (un altre s'apropa al grup de noies però
de seguida torna amb els seus companys)
Noia 4: (elles se n'han adonat i també parlen més fort
perquè les sentin) És que mira que tots són uns
Uns quants: cocococo
Noia 3: Ja n'hi ha prou no?
Tots: cocococo
IL
EST BEL ET BON - P. Passereau (1509 - 1547)
Aquest diàleg es
pot pensar a tres bandes (Alegre; Poeta i Amic), un que es dirigeix a
un cambrer (Alegre) i un que pràcticament fa un monòleg
(Poeta) mentre l'altre escolta(Amic).
Alegre: Va
home! No us enfadeu! Aquesta ronda la pago jo!
Poeta: Ai...!
no trobes que fa un dia preciós?
Amic: Bé, de
fet...
Poeta:
(el talla) Els arbres gronxen el piular dels ocells...
Alegre: Ep,
mestre! Que estem secs! (amb una mà aguanta un got, amb l'altra
l'assenyala)
Poeta: Una
brisa dolça escampa els nostres cants...
Alegre: i
sense vinet no hi ha festa, eh que no? (riure i aprovació dels
altres)
Poeta: Les
flors esclaten en mil colors i la llum arracona el fred i la por, i
sembla que arraconi una mica la nit, i una mica la tristesa i una
mica el tot... (els altres es miren estranyats) Mira com el
prat que ens envolta ens abraça; és immens i ens abraça! Mireu
quina primavera, quin cel, quins núvols més blancs, més
llunyans... quins núvols més solitaris... quin dia, companys! què
hi pot haver de més bonic?
Amic: Doncs
mira, per exemple...
Poeta:(no el deixa contestar) sembla que les fonts riguin i
l'aigua s'emporti les penes, (mirant a l'infinit) sembla que el bosc
ens escolti i que el vent ens respongui, que ens expliqui històries
sobre la màgia de la natura, que ens confessi secrets dels petits
brots d'herba. Sembla que aquest dia no hagi d'acabar mai. Mireu,
sembla... sembla que no pugui existir cap lloc millor!
PRADO VERDE Y
FLORIDO - F. Guerrero (1528 - 1599)
Surten quatre persones, una de cada veu.
Soprano:
Tot això és molt bonic, però ara vull triar jo la següent cançó
Tenor:
No no no, que ves a saber quina cançó tries...
Soprano:
Perdona?
Contral:
Ei ei, que jo en tinc una que segur que ens agrada a tots!
Baix: i
perquè no fem la de (el talla)
Tenor:
que no home, que em toca a mi, que si no ens passarem tot el vespre
cantant el mateix
Baix:
però si ni tan sols m'has deixat dir quina (el talla)
Soprano:
Perdoneu, eh? Però de tots quatre, qui té més bon gust musical sóc
jo, per tant (la talla)
Contral:
em sembla increïble!
Tenor:
A mi sí que em sembla increïble
Soprano: Au va, tu calla que tela...
Contral: Bé, mira qui parla!
Baix: Nois, escolteu, que està molt bé aquella que fa (el
talla)
Soprano: Mira que ja en tinc prou eh? Jo començo a cantar i
qui s'hi vulgui afegir que em segueixi (aires de diva, marxa amb els de la seva veu)
Contral: Doncs jo també, ja em seguiràs tu a mi! (marxa amb els de la seva veu)
Tenor: tse! Cap de les dues! (marxa amb els de la seva veu)
Baix: Bah! (marxa amb els de la seva veu)
Els “caps de corda” parlen amb la resta de la
seva veu, decidint quina cançó han de fer.
Finalment canten tots, és un pique de veus.
A ROUND OF THREE
COUNTRY DANCES - T. Ravenscroft (1590 - 1633)
Tot comentant com els ha
quedat la peça riuen, no han quedat enfadats. A part, dues persones comencen un nou dialeg.
Curiós: Ei,
què estàs fent?
Poeta
2: Eh? no, res res, que m'ha vingut així una mica la
d'això, la inspiració, saps?
Curiós: Ah,
està bé, està bé... així que ets poeta tu, eh? (incrèdul)
Poeta
2: No no, bé, sí, però que no... no és res (mig
amaga el paper que estava fent servir)
Curiós: Ja,
res per a ningú, oi? (marcant el “res” i el “ningú”)
Poeta
2: Exacte! I ara, si no et sap greu... (li fa un gest
perquè marxi)
Curiós: No
m'ho llegiràs?
Poeta
2: Per res del món mundial!
Curiós: Va...
(l'altre fa que no amb el cap però tampoc està massa convençut)
Si vols t'ajudo perquè a “ningú” (fent el gest de les
cometes) li agradi més. (l'altre se'l mira i dubte) pensa
que sempre va bé una segona opinió.
Poeta
2: (pausa) i no te'n riuràs?
Curiós: Per
res del món mundial! (imitant el seu company. Quan li apropa el
full l'agafa i després de llegir-s'ho ràpidament li torna amb
desgana i fent que no amb el cap) no, no, no. Així no anem bé,
així no anem gens bé. Marxarà corrents o es posarà a riure o fins
i tot es pot arribar a pensar que vols estar al seu costat la resta
de la seva vida, no no... Saps què? apunta això: ...
Poeta
2: Però home, llavors ja no serà meu...
Curiós: Com
si ho fos, tu apunta, apunta: (s'escura la gola) “Amor que
tens ma vida captiva en ton mirar”
Poeta
2: (va per apuntar però vacil·la) Això no és
una cançó de...
Curiós:
(el talla) tu escriu! “ Amor que tens ma vida
captiva en ton mirar, ton cor m'atrau i em crida qui no et sabrà
estimar? Si tu no em dons conhort m'espera ja la mort, si tu no em
dons conhort (petita pausa dramàtica) m'espera ja la mort.”
AMOR
QUE TENS MA VIDA - T. Arbeau (1519 - 1595)
Un
tercer, cridant l'atenció
Persona
1: Maaaree meevaa...! (molt teatral) bella rosa? flor dels
meus delits? Invoques el mar i les estrelles, que original! Va home,
va....
(li
apareix un per darrere, alegre pel vi)
Italià:
Falalalalalala
(riu
una mica i l'envolta amb el braç)
Persona
1: Veieu, aquest sí que és un poeta!
Italià:
Io son l'invit'Amore!
Persona
1: Ai, els italians... va, ensenya'ns alguna cosa així... per
triomfar en l'amor.
Italià:
(seria bo que l'actor hi posés accent) Aaii,
l'amor, l'amor... l'amor (tothom li presta atenció) és
una batalla: no cal que siguis el més fort, has d'aprendre a ferir
abans. Mira, feu-me cas, escolteu això que us diré: us heu de
creure segurs, els millors de tots els soldats. Heu de ser valents,
tenir coratge! Si teniu por, si no us sabeu protegir, si no esteu
prou atents, ja està! (silenci, tothom espera una
continuació)
Persona
2: Ja està?
Italià:
Sí, sí, ja està. Passa'm més vi.
Persona
1: Però hi ha d'haver algun truc, alguna mena de... de fórmula
secreta!
Italià:
(arronsant-se d'espatlles) No hi ha cap fórmula secreta,
bambino!
Persona
3: Invit'Amore, Invit'Amore...
Persona
2: aquest no en té ni idea
Italià:
Sì, amici! No en tinc ni idea, com tutti voi però no em
preocupa gaire, i bec i canto i Falalala
Persona
1: Ai, mira, saps què? Que Falalalala
Tot
el cor: (s'arronsen d'espatlles, miren al del costat, alcen el
got i diuen fort) Falalalala
AMOR VITTORIOSO - G. G. Gastoild (1556 - 1622)
Entusiasta: Ei ei ei! Sabeu què podríem fer ara? Teatre! (ho
diu amb molta patxoca)
Tots: (per separat) Au, va! Sí home... Però què
dius? Quina mandra...
Entusiasta: Va! que sí que sí! Ja veureu! Que serà molt
divertit! Mira, tu faràs de gos! Que sí, que sí! Tu també faràs
de gos, tu faràs de gat i tu de cucut. I tu també faràs de cucut i
tu mussol i tu de gat i vosaltres tres de cucut i vosaltres dos de
mussol... etc. (va repartint els papers i un cop ha acabat de distribuir-los, amb molta energia) i jo, faré de narrador!! Nobles espectadors! Ara sentireu a quatre esperits; un gos, un gat, un cucut i un mussol (assenyala
el grup de gent que representa cada animal) que cantaran un
contrapunt per a vosaltres sobre un baix continu!
CAPRICIATA - A. Banchieri (1567 - 1634)
Una persona comença a dir la fórmula, s'hi afegeix un
segon, un tercer etc. Els altres continuen amb el personatge de la
funció anterior fins que tots acaben dient el nom de les herbes.
Baixen el volum fins que es torna un xiuxiueig i surt algú d'entre
el grup.
Algú:
Diuen que de la combinació
d'aquestes quatre herbes en resulta una poció envoltada de misteri,
un filtre màgic que enllaça cors, que fusiona vides, que enamora
persones. Diuen que aquesta recepta està envoltada de llegendes
apassionades, d'històries tràgiques, de finals feliços i principis
estranys; que està envoltada de tot tipus d'amants, de gent de tot
arreu del món, dels llocs més remots que us hàgiu pogut arribar a
imaginar mai. I sabeu què diuen els rumors? Tothom parla del que va
passar a la fira d'Scarborough. Tots coneixem com es van enamorar
aquells dos joves. Com el julivert, la sàlvia, el romaní i la
farigola (quan ell o ella
diu el nom de les herbes tothom calla)
van transformar el seu amor per sempre.
SCARBOROUGH
FAIR - Tradicional anglesa
Un noi i una noia, un a cada punta. Parlen a una altra persona, no
es parlen entre ells! Els altres no responen, són dos monòlegs que
s'entrellacen.
Noia: Ai no, no. No el trobo a faltar. (amb desaire)
Noi: Ella? No... No, l'enyoro per res...
Noia: Si ni tan sols hi pensava!
Noi: Va estar bé, però... mira, millor que hagi marxat...
Noia:
Pensa que era pesaaat... no ho saps prou eh? Mira, un dia va i se'm
presenta amb un ram de flors enorme, i què vols que et digui, a mi
em va fer gràcia. Però nena, cada dia em portava flors! I cada dia
el ram era més gros, i tu, al final ja no sabia on posar-les!
Noi: És que saps què passa? Que a mi m'atabala una mica això
d'estar pendent de les maneres, dels detallets... i mira que s'hi
fixava, eh?... pff... ara obra-li la porta, ara porta-li un regal,
ara convida-la a sopar, ara ves a parlar amb els pares... Amb els
pares!
Noia: I tampoc era massa guapo... molt simpàtic, això sí,
però...
Noi: Que si no m'arreglava mai (tocant-se la roba), que si
menjava com un desesperat...
Noia: I els acudits? Mare meva! Que només els entenia ell! i
què volies que fes? Ja estava cansada de fer veure que em feien
gràcia.
Noi: I va arribar un punt que
Noia: I va arribar un dia que
Noi: Que ja no vaig poder més
Noia: Que li vaig dir que ja n'hi havia prou
Noi: I s'ho va prendre
malament, què vols que et digui...
Noia: I mira, va marxar del poble
Noi: Ja no la he tornat a veure, però tampoc sé què li
diria si la veiés
Noia: Espero que estigui molt millor ara. Ja saps això que
diuen, que hagi trobat a algú especial, no ho sé, algú a qui li
agradin prou les flors
Noi: Suposo que no li diria que tornés, perquè ja veus...
Noia: No sé què li diria si el veiés
Noi: Tampoc crec que em fes cas
Noia: Però és millor deixar-ho estar
Els
dos: Perquè sé que no
tornarà! (resignació)
COME
AGAIN - J. Dowland (1562 - 1626)
De mica en mica hi torna
haver ambient a la taverna, tots fan broma, aixequen els gots, se
saluden amb el de l'altra punta, beuen i mengen. Tots menys algú que
sembla més trist, està incòmode, visiblement més quiet.
Extravertit: Eeeiii!!
(s'hi apropa i l'envolta amb un braç) però es pot saber què
et passa? Anima't una miqueta va!
Trist: Estic bé, estic
bé, gràcies...
Extravertit: Eh,
cambrer! Porta un bon pernil i un got de vi per a aquest pobre
avorrit!
Trist: Que no, que jo...
mira, s'està fent fosc i a mi em venen totes les penes saps? M'agafa
així com una mena de cosa que m'oprimeix el pit i no sé (el
talla)
Extravertit: Va, deixa't
de ximpleries!
Trist: Ai, no ho sé...
veig les estrelles i penso que l'univers és tan gran i que la nit és
tan fosca i que (el talla)
Extravertit:
Va tira, què prefereixes: Anjou o Arbois?
QUAN JE BOIS DU VIN CLAIRET - P. Attaignant
(tothom parla amb el del costat. Sentim una conversa)
Cansat: Ei va, que s'està fent tard, potser que anem tirant,
o què?
Company: Va home! Una estona més
Cansat:És que a mi em comença a fer mal el cap eh...
Company: Mare meva! El que no pugui curar un bon got de vi!
Va, un últim glop i marxem cap a casa!
Cansat:Ui, no ho sé, jo crec que ja he begut prou... a mi
posa'm un got d'aigua
(tothom queda quiet de cop)
Persona 1: Aigua?
Persona 2: Algú ha dit aigua?
Cansat:Eh, eh, tranquils! No em sigueu exagerats, home!
Company: És que noi, demanar aigua a la taverna del poble és
un pecat dels grossos! I més si és a l'última ronda de la nit!
Persona 3: ja marxeu?
Persona 4: va home, però si encara és d'hora!
Company: Mira, tasta aquest vinet que és el millor de la
casa: l'ha criat l'avi amb molt d'amor i tu, això cura la migranya,
l'avorriment, el mal humor, els mals d'amor... ho cura tot!
(dirigint-se al públic) Amics meus! Tot un plaer haver passat
aquesta vetllada amb la vostra companyia! Aquesta última és a la
vostra salut!
Cau lenta, la nit. Pesen tan lluny, les estrelles, les teves parpelles cansades. T'omples petit i suau i tranquil. Et buides i t'omples i et tornes a buidar de silenci, de fosc, de tard, de son. De pau.
Cau lenta, la nit. Arrelen fons els millors somnis, s'estiren lluny, mandrosos. No et preocupis, jo te'ls vetllo, i així t'esguardo, també, la Lluna. Tu no et despertis.
2. I em va dir:
Els ulls ja ho fan això de vegades, ploren llàgrimes. Au va! vine, seu a aquí. Digues, què et fa mal? El genoll? Jo te'l beso. La panxa? Jo t'abraço. No tinguis por de tot allò que et fa caure, aixeca't i torna a entrebancar-te. I torna't a fer mal al genoll per seguir jugant. No tinguis por de tot allò que et fa caure. Mai.
3. I em va dir:
Et veia remenant la sorra, com si en fessis una canoa, com si en fessis una onada. Corries veloç com una gasela, em deies que volies atrapar el vent, que volies abraçar la llum del sol. Empaitaves les cabres, feies veure que eres una manada de búfals i aixecaves una pols que s'enfilava més enllà de la tarda. Sembla mentida que t'hagis fet tan gran.
4. I em va dir:
Mira'm als ulls, no t'espantis. Mira'm als ulls. Tinc por, jo? Oi que no en tinc? Dóna'm la mà, sents que estic a aquí? Ho sents? Escolta'm bé, poden fer que tot troni, cauran roques del cel però no t'han d'espantar, d'acord? Estic a aquí, no passa res; sóc a aquí, amb tu. No tremolis, va. Farem una cosa, cantaré groc i cantaré verd. Cantaré vermell i blau i el que tu em diguis. I així sentiràs com la música també sap pintar i t'ensenyaré que hi ha més colors que el gris.
5. I em va dir:
Escolta com piulen les branques dels arbres. Escolta com respira l'aigua del riu. Escolta com xiula el vent, com es fon la neu. Veus els núvols que marxen? I aquell estol d'ocells que els segueix? Agafa'm les mans. Jo també me'n vaig però tornaré amb cada pluja de primavera, amb cada cigala que canti a l'estiu, amb les fulles quan cauen daurades, amb el fred de la nit. Tornaré cada vegada que em pensis, cada vegada que em tornis a dir adéu.
6. I em va dir:
Confio en tu. Ets viu, ets fort, ets valent; confio en tu. Solucionaràs tots els problemes que t’envolten, no deixaràs que t’enfonsin, també creuràs en tu mateix. Et conec i sé que no hi ha res capaç de tombar-te i jo, jo seré a aquí per ajudar-te. T’ajudaré sempre, sempre; fins que arribarà un dia que seràs tu el que m’ajudaràs a mi. I llavors seguiré confiant en tu.
7. I em va dir:
Tanca els ulls, concentra’t. Ets tu que decideixes cap on vols seguir, tu el que tries, tu el que et dibuixes un destí. Escolta el vent, ets tu el que sap la resposta. I no tinguis por d'equivocar-te: dels errors se n’aprèn, però només si els respectes prou per deixar-los enrere reposaran tranquils dins un record petit. Petit com el cor d'un grill. Tu tanca els ulls i respira el que et canten les flors dels ametllers.
8. I em va dir:
La Natura és força, és destrucció i creació, és imparable i nosaltres també en formem part. Et pot semblar capritxosa, cruel; la pots creure injusta o malvada perquè ens ha robat la confiança en el present, perquè ens ho ha pres tot. Però segueixes amb mi. Amb mi i amb tots, i tenim la possibilitat de començar de nou, com un viatger reprèn el camí, com una flor creix de la cendra. Com neix un nou dia, una nova esperança, un nou futur.
9. I em va dir:
Plora fort, plora tan com calgui. Plora perquè ho necessites, perquè t’anirà bé. Treu allò que et fa mal, sents? No m’agrada veure’t així, i és clar que no! Però tu plora, fill meu. Si no ha anat com esperaves, si ho haguessis volgut diferent, millor, idíl·lic. Si et pensaves que seria fàcil, que seria senzill i bonic, plora. Plora perquè les llàgrimes no et deixen veure que tot té una part de fàcil, de senzill, de bonic.
10. I em va dir:
Prova de somriure, de mirar més enllà d'aquestes muntanyes nevades, més enllà d'un poble innocent, de tan petit. Veus? El Sol es pon i bé que es desperta, la Lluna s'amaga i torna cada nit, els ocells marxen amb el fred, com la flor, com l'estiu. No et pots quedar a aquí, persegueix el teu futur. Sigues tot el que somies i no et cansis mai de somiar.
11. I em va dir:
Sóc d'aquí i sóc de lluny. Sóc fet d'allò que crema les estrelles; com tu, com tots. Sóc d'ara i sóc d'abans, de sempre. Sóc el que no s'ensenya però es coneix, com si s'hagués sabut des d'un principi. Sóc incondicional i rondinaire, sóc tan gran que no hi sé cabre, sóc imperfecte, total, incomparable. Sóc l'amor que sento per tu, sóc l'amor d'una mare.
Les incoherències m'atabalen i només
em faltava això! L'art és viu i és voluble i no m'entén! No em
vol entendre... L'art és vida i ell el mata! Que no em miri així,
que el mata! Sí, això, que tanqui la finestra per què no ens
sentin els veïns; dic que el món em sentirà, que m'escoltarà,
dic! Ompliré el vent de xiscles carallot, i una finestra no... ah!
Està obrint l'ordinador? Jo és que no ho entenc. No ho entenc gens.
És totalment impossible mantenir sota control la font de nervis que
provoca, com pretén que no intenti estavellar la nostra relació
dins el buit més absolutament desesperançat? Buit, és això.
Desesperat, és això. L'absolut ni el conec ni el vull conèixer.
M'atabala. M'atabala molt i no sé què... no ho sé pas. Coi, que em
mata l'art que em fa viure! I em mata una mica cada vegada. Ja en
tinc prou, si em vol buscar entre la nit, que em busqui fora de casa.
La porta ha xisclat de dolor al sortir.
- Molt bé!
- Molt bé!
No ho acabo d'entendre. Res havia de
sortir malament. No ho entenc. Potser és perquè la ciutat
l'atabala. Jo no volia que es tanqués tant en si mateixa. Sempre i
només en ella. Fa fred i la finestra està oberta. A fora és fosc,
deu ser que és més tard del que em pensava. Em pensava que estàvem
bé. Bé del tot? Fa temps que només viu per la seva dèria i jo
quedo en un segon pla. Fa temps que quedo en segon pla. De vegades
crec que no em veu ni em vol veure. Que no m'escolta ni em sent. Que
no parla. Queda lluny la cançó que ens sabíem de memòria... com
es deia? Potser si la busco i la sent em dedica un somriure. Espero
que recordi com vam riure aquells dies. Trobo a faltar tornar-nos a
conèixer, tornar-nos a trobar per casualitat. Trobo a faltar
aquelles mirades d'abans. Ara mateix té una mirada d'aquelles que
espanten. Que m'espanten a mi. Camina com si li faltés aire. Li
falta aire. Vol marxar. Està marxant. Ha marxat i no la penso buscar
entre la nit. No la penso buscar fora de casa. Ha tancat fort la
porta al sortir.
Sento el fred. Fa fred. El fred em
cou. És que sembla mentida que m'hagi volgut pressionar d'aquesta
manera! No hi ha dret. Em sembla mentida, després de tot. Com si no
tingués esperit de lluita, com si tot el que he passat no hagués
sigut res! Com si tot el que hem passat junts no hagués sigut res!
Res de res. De fet per ell deu ser com una altra vida, una
d'anterior, de diferent, de llunyana. Per a mi no. Per mi és la que
m'ha tocat viure. De vegades sembla que ho hagi deixat passar... i jo
ho tinc molt present. Potser li fa massa mal recordar els mals
records. Potser tot allò queda massa enrere per ell. Potser s'ha
obligat a oblidar. S'ha entossudit a tossir el mal. No ho sé. Les estrelles brillen tant quan no les puc pintar, Jordi... Mira Dina,
mira la gent. Com corre, com fuig. Mira com se'n riuen de la mort.
Com fumen i com beuen. Mira com no miren el cel. No miren les
estrelles que veig jo. Que brillen. Sembla mentida que m'hagi volgut
pressionar d'aquesta manera. Com si jo fos tan diferent d'ell. Un
whizky doble. Tenz foc?
Fa molt fred. No hauria d'haver sortit
a fora. No la volia pressionar, mai la he volguda pressionar per res.
No ho volia dir. No volia dir el que ha entès. Després de tot el
que hem passat... Del que vam passar, no tinc ganes de tornar-la
veure patir. De veure'ns patir. A vegades ho oblido. Per un moment.
Però torna i no marxa, creu-me Marina que no se'n va. Tinc por de la
Dina. No vull que torni a aparèixer a la seva vida. La vam desterrar
i ara seria el pitjor moment perquè tornés. Quines estrelles... i
li encanta pintar-les... i la gent que corre i que fuig... que fuma i
que beu i la Marina és en mig. I deu mirar les estrelles. Potser és
per la feina. Potser tinc massa feina i ella s'atabala. Potser
m'atabalo jo i em torno insuportable. Potser em torna a passar.
Potser m'està passant una altra vegada. Ai no, Jordi... que t'està
tornant a passar...
Perquè coi riu aquest coi de cambrer?
De què deu riure Dina? No parlo zola, em zent? Riu com la Fina i la
Mònica a primària. Deixi d'ensenyar aquest coi de dentadura coi de
senyor de la barra, que no fa tanta gràcia. L'art és fràgil i
l'alcohol el sustenta. L'art és màgia i el fum el desperta. I la
nit el reviu. Ell mai se'n va riure. M'agrada pintar, Dina, i ell ho
entenia però li ha tornat a passar. Abans ho entenia i ara sembla
que ja no. Només ho deixa d'entendre quan li passa. Potser és la
feina. No, segur que és la feina. No entenc perquè s'entesta a
parlar, si a ell no li agrada això. En Jordi no està fet per tenir
públic. Ei voztè, un altre. Zenze gel. I deixi de riure, va. Quan
va acceptar la feina va dir que se'n veia capaç, però estic segura
que no li ha fet cap bé. Cap. Quan el seu horitzó de possibilitats
es veu ultrapassat li torna a passar. I és tan diferent... Quan ha
de lluitar contra la societat i no contra els números és tan
diferent...
M'està tornant a passar. Havia de
suposar una millora. És ella que s'entesta a quedar-se tancada, que
només estima els colors. Bé, i a mi. A mi? M'estima, la Marina? Jo
ho havia superat. I ella no. Molt bé, ara se m'ha tornat a empassar
el monstre de sempre, el de tots dos, però no passa res. Sempre ha
anat en contra nostra, ja ho sabem. Ho sabem de sempre. Les burles
estúpides del Francesc i el Marc encara em pessiguen. Hi ha hagut
més Francescs i més Marcs, i malgrat això... I malgrat tot els he
afrontat de cara. Ella no. Ella només somriu i diu que està bé,
però només m'ho diu a mi. I no li diu a ningú més i això no és
superar res. Què deu està fent ara? Potser a ella també li està
passant. Potser ella també s'està enfonsant i no se n'adona. La
Dina. Déu meu, que no hagi tornat a aparèixer la Dina. Ho tornarà
a fer, es tornarà a tancar en ella mateixa. Més encara. La surto a
buscar. A casa seva? Al taller? Al parc? Al bar. Merda, Jordi, que
està al bar amb la Dina. Què has fet?!
T'eztic demanant un altre whizky, troz
d'imbèzil. Mira, Dina, m'importa un rave el que digui en Jordi. Què
deu està fent ara? Potser s'ha decidit a venir-me a buscar entre la
nit. Doncs sàpiga que no el necessito. Eh, que no el necessitem,
Dina? No, estem molt bé les dues aquí, tranquil·les, lluny de tot.
Mira el fum, aquest fum blanc. Mira com acaricia l'aire, com sospira
entre les copes, entre les dents grogues i la saliva espessa
d'aquesta bona i mala gent. Mira com es filtra entre les converses
que només escolten els seus pensaments. És la nit oblidada. És
això el que vull pintar, Dina. Vull pintar el lloc que no em
rebutja, el que no em fa corregir la meva manera de parlar. El que no
em fa sentir més maldestre, menys llesta, més insegura, menys
capaç. No vull fer com en Jordi, sents? Ell destapa aquesta
superioritat moral perquè s'ha menjat el món i encara em fa sentir
més petita i no m'ajuda, sents Dina? No m'ajuda gens. És això el
que ha tornat a fer. M'ha tornat a tractar com em tractaven la Fina i
la Mònica. I totes les Fines i les Mòniques que han vingut després.
M'ha tornat a tractar diferent. Ha tornat a oblidar que havíem de
fer pinya. I que quan no és tan fort, ell també és diferent. Dina,
ell no és tan fort. No ho és. Jo el vull ajudar. L'estimo.
Pe-pe-perdo-doni. Tranquil. No és
res, no ets menys, ets fort. Un-na no-noia pèl ro-roja que ha
de-dema-manat un whi-whisky dob-b-ble sen-sensensen... Tranquil
collons! Sense gel?! Des de dalt de la tarima no em costa tant. No
recordava que em costés tant no parlar de números. De matemàtiques.
Tot és més fàcil quan és exacte. I si no és al bar del carrer...
Si la truco no m'agafarà el telèfon. És que sé que no me
l'agafarà. I com reia el coi de cambrer, ensenyant el coi de
dentadura. Encara no entenc com poden ser tan infantils, tots. Al
menys, a la universitat, el doctorat em fa d'escut. I sóc més fort.
I no em fan entrebancar. I la Marina... I pensar que em creia millor
per tenir públic, alumnes... i ho he tornat a fer. M'he tornat a
creure millor que ella per tenir un escut. Marina... No hauria
d'haver-te trencat en dos el somni. No t'hauria d'haver dit tot el
que t'he dit, no hauria d'haver-me burlat de les teves teles ni del
teu traç ni del teu estil ni dels teus trossos de somni que encara
et quedaven sencers. No sóc millor. On ets? Pe-pe-perdo-doni. Ets
incapaç, ets insegur, ets covard. Un-na no-noia pèl ro-roja que ha
de-dema-manat un whi-whisky dob-b-ble sen-sensensen... Jordi, el teu
doctorat és com aquest fum blanc. Només és una seguretat
momentània. Sense gel?! Els seus quadres, però, són una seguretat
individual, només li parlen a ella. Només els parla a ells. I amb
prou feines me'ls ensenya. Jo la vull ajudar. L'estimo.
En Jordi va seguir la direcció que
assenyalava el dit barroer d'un coi de senyor que ensenyava un coi de
dentadura. A una punta de la barra, una noia pèl roja parlava sola
amb un got de whisky sense gel a la mà. Anomenava Dina a l'aire.
Girava el cap mirant el sostre, mirant el terra, mirant l'espai,
mirant en Jordi. Ell s'hi va apropar lentament, entre el fum blanc,
entre la bona i mala gent, entre el riure trencat d'un cambrer fins
que es va entrebancar amb una cadira. I amb una taula. I un altre cop
amb una cadira. I ella va somriure perquè no havia sigut de
pel·lícula. Ell va demanar dis-disculpe-pes a una senyora de dos
metres que lluïa un tatuatge d'un drac banyut a l'esquena. Ella va
tornar a somriure. Ell es va girar i mentre li mirava els ulls,
semblava dir-li Marina, jo no m'hauria d'haver cregut millor per fer
classes de matemàtiques a una universitat. No hauria d'haver-te
pressionat per exposar tots els teus quadres i mai, mai de la vida
t'hauria d'haver comparat amb mi. Ni amb ningú. A mi també em va
costar molt enfrontar-me a les burles de la gent. Encara em costa. No
t'hauria d'haver atacat amb el mateix que sempre m'han atacat a mi.
Em sap greu. Ella li va apartar la vista i ell va entendre que
Ferran, jo tampoc m'hauria d'haver tancat a casa i en la pintura.
Tampoc t'hauria d'haver girat l'esquena quan necessitaves que deixés
de pintar i deixés de callar i deixés de fer veure que el món
s'acaba al nostre menjador. Haig d'aprendre a encarar-me a allò que
em fa feble amb allò que em fa forta. Vull aprendre a construir-me
un escut. No. No vull necessitar cap escut, te l'has de treure de
sobre sents? T'has de treure de sobre l'escut. No serveix de res. El
que hem d'ensenyar i ens hem d'ensenyar és que no necessitem parlar
com els altres per ser nosaltres. Som bons, Jordi, no volem la
fonètica per res. Per res. No volem parlar bé, volem pensar millor.
- T'eztimo
- T'esti-timo Les estrelles dibuixaven una flor al cel. Una rosa.
És
el tercer dia que el camió em fa la punyeta. Són els sotracs
d'aquests camins de carro, són les rodes, que estan desinflades, són
les poques ganes que té aquesta màquina de sembrar més desgràcies.
De fet, si jo fos un camió tampoc voldria portar a sobre bales o
bombes o projectils. O mort. I el meu pobre Jean que està al mig del
merder. I tot plegat és tan absurd... Absurda. És així com és la
guerra. La Gran Guerra. És totalment absurda.
I
jo que arrossego rere meu les eines que necessiten per matar-se entre
sí. Perquè el meu Jean mati a algun Johannes i un Friedrich mati a
algun Gustave. I qui sap si estic transportant cap a l'enemic la
pròpia mort del meu marit. Però em paguen i la petita Cloé bé ha
de menjar. I jo també.
Sóc
tan soldat com tots ells. Jo també estic fent guerra, també estic
lluitant. I no me'n sento orgullosa. Si pogués aturar aquest
disbarat... si els pogués fer tornar a casa... si un dia em llevés
i fos home ben juro que em faria militar només per anar pujant
d'escalafó i arribar a capità general i fer un pacte de pau i
omplir els camions que transporten bales amb pa i llet i els que
transporten bombes amb fruita i verdura i els que transporten
projectils amb carn i peix. O potser em faria monjo i pregaria a Déu
que ens ajudés, que ens mostrés el camí a seguir, que omplís
d'amor els cors dels que manen. Si és que en tenen. I pregaria tot
el dia i tota la nit fins que el meu esforç resultés inútil. O
potser viatjaria fins a la fi del món, m'allunyaria d'aquesta
impotència que em rosega. O seria estudiant a una universitat i em
preguntaria per l'origen del mal i reflexionaria sobre el Diable. O
em declararia a alguna pubilla fleuma i adinerada i m'hi casaria i
heretaria tot el seu patrimoni i ni m'adonaria que la resta del món
pateix fam i fred i solitud i mort. I tristesa. Si em llevés i fos
home.
****
I
jo quina culpa tenia que fos alemany? Em va dir “Cloé ets l'amor
de la meva vida, el meu sol i les meves estrelles.” Em va dir “Ets
especial, ets diferent, ets la única persona que he estimat” Em va
dir “Ja saps que jo em quedaré al teu costat per sempre” i m'ho
deia amb un francès tan incorrecte i amb aquells ullets blaus... i
jo quina culpa tenia de quedar-me embarassada? La mare em va dir que
no l'acollíssim a casa, que era un soldat enemic. Que era la segona
vegada que els alemanys ens volien destrossar els somnis. Però si jo
era l'amor de la seva vida, com volíeu que el fes fora? I com em
mirava, i com el mirava... i ja no el vaig veure més. Es va esfumar
com l'aire, com si mai hagués existit. I què en faig jo ara, d'una
criatura? Al menys ja no plouen bombes, ja no extirpen famílies, ja
no desapareix la gent. S'ha acabat la guerra però no el malson. I
desitjo de tot cor que no sigui nena. Tan sols desitjo que ho tingui
més fàcil, que no hagi de carregar mai amb un accident. I que si és
ell el culpable, tingui el valor de no girar l'esquena. Que sigui nen
i que sigui noi i que sigui prou valent per enamorar-se. Que es deixi
de frivolitats, que sigui home i que sigui pare. I que estimi. Que
estimi i que no captivi, sinó que es quedi. Que no marxi. Que no
fugi. Si fos nen i es fes home...
****
Una
dona francesa que no està casada amb una criatura de deu anys a
Barcelona. Amb una dictadura. Ens havien dit que hi havia feina, però
qui se'n refia d'una “meuca gavatxa”? Al final la mare va
aconseguir un contracte i jo una plaça a una escola. Però ja veus
de què m'ha servit estudiar, si no em puc pagar una carrera. Al
menys ha mort el llop, podré votar i les guies de la “buena
esposa” quedaran com un document històric. Espero. Jo no em penso
casar mai. La mare tenia raó quan em deia que tots els homes són
iguals, que només busquen aprofitar-se de les noies bledes i
servicials, que em faran mal, que no els necessito per a res. No sé
qui és el meu pare. Era alemany. Tenia els ulls blaus. No el
coneixeré mai però ja tinc una família. L'Anna.
Qui
pot haver abandonat una criatura de cinc anys? Plorosa, perduda,
sola, temorosa. Com jo. L'Anna es quedarà amb mi per sempre. La faré
créixer i es farà dona. Valenta, independent, forta, capaç. No
necessitarem a cap babau romàntic ni a cap senyor de família bé. A
cap milhomes, a cap noi comprensiu, a ningú que ens ajudi en res.
L'Anna no jugarà a nines, ni a cuines, ni a princeses, ni li
agradarà el color rosa, ni sabrà fer pastissos, ni tindrà cap
esperit maternal, que tot és pura invenció. L'Anna estudiarà
alguna enginyeria o serà futbolista o pilot de carreres. Ara que
ningú s'atrevirà a dir res d'una dona soltera, ella ho tindrà molt
més fàcil. Quan sigui una mica més gran i em pregunti pels seus
pares, li explicaré la història de la meva mare, de la iaia Cloé,
i li diré que els nostres pares de veritat són els que no ens
abandonen. El meu pare no era alemany. No tenia els ulls blaus. No
tinc pare. Si ell hagués sigut prou home...
****
Quin
canvi que ha viscut Barcelona. Que he viscut. Ha crescut de cop. Jo
també, també he crescut de cop. Hem hagut de necessitar l'esport
per canviar una ciutat i hem hagut de millorar moltes coses per
acollir tanta gent. Tanta gent. I entre tota la gent, ell. I la mare
que no en vol sentir a parlar. I jo... Jo estic farta del seu discurs
contra els homes i entenc perfectament que la meva àvia ho va passar
molt malament, però els problemes no se solucionen girant l'esquena
a ningú. Tots som igual de persones i aquesta és la igualtat de
veritat. Un sexe no és millor que l'altre. I tampoc es tracta de
respondre amb venjança, perquè no en trauríem res de més lluita,
de més mal, de més guerra, de més enfrontament. Els jocs olímpics
ens estan deixant al descobert, ens fan compatir entre països, ens
fan creure en la superació personal. Bé, sí, física, però també
moral, espiritual, psicològica. Si podem ser millors atletes, també
podem ser millors companys. Cal creure en el respecte mutu, que és
l'únic viable. La mare creu que l'Alan em farà el mateix que
l'alemany dels ulls blaus a la meva àvia. Molt bé, doncs em quedo
tancada a una capsa de mistos i no en surto mai! Precisament la por i
la subjugació, el fet de menystenir-se, aquest dependre del que faci
l'altre, la manca de llibertat és el que fa d'una dona, una dona
covarda i feble. Però és que un home que s'enclaustri d'aquesta
manera també serà covard i feble! Ella només es preocupa per mi,
però l'Alan és un bon noi, no només compartim la passió per
l'esport, també intercanviem opinions i divergim en alguns aspectes,
però precisament per això és fantàstic poder parlar amb algú
d'igual a igual. I m'estima i l'estimo. Si tots els homes fossin
així...
****
No
hi ha feina, ja ho sé. Al menys sempre tinc el recurs d'anar a viure
amb el meu pare a Anglaterra, però no crec que sigui la solució...
sé que acabaríem barallats perquè ell vol tenir-me a allà i jo
m'estimo massa la mare i enyoraria Barcelona. Però l'any que ve
acabo estudis literaris i jo... el que vull és engegar una
editorial. I la mare que em diu que estic sonada, que “una noia com
tu, com vols?”, què vol dir una noia com jo? Què vol dir que el
món dels negocis, que la competitivitat de les grans empreses, què
vol dir que sigui prudent, mare? Ella que sempre ha defensat la
igualtat de gènere, que sempre ha parlat de la subjugació i la
covardia que ha marcat tantes i tantes generacions i a l'hora de la
veritat...? Ja sé que no és el millor moment però és el meu
moment. El que no puc entendre és que m'argumenti que “et trobaràs
amb senyors que...” i “que només ets una noieta” i m'ho diu la
dona que sempre m'ha servit de referent per la seva valentia
d'escollir com a professió l'esgrima, per tenir clar des d'un
principi que la vida se l'ha de construir un mateix, per saber
escollir el seu futur sense deixar-se condicionar per les opinions de
terceres persones, m'ho diu ella! Que m'ha explicat mil vegades la
història de la meva família, la història d'unes dones lluitadores
que van patir moltes vegades soles però que van saber tirar
endavant malgrat tot. Que van saber el que volien i que van treballar
molt per aconseguir-ho. Que són unes dones treballadores.
Totes
les persones formem part de la nostra història familiar. Així, puc
conduir un camió i voler canviar de professió, puc pujar sola una
criatura, puc adoptar i tenir un punt de vista prou radical i
diferent, puc voler canviar el món. Puc no tenir por d'un futur
incert i haver-lo triat per mi mateixa. Puc sentir-me'n orgullosa. I
ser dona. I sentir-me'n orgullosa.
