Si volen que els hi expliqui la veritat, que de fet és d'allò més senzilla, els hi demano que les preguntes les deixin pel final. Quan una comença a tenir una certa edat, la memòria és molt fugissera; només li fa falta un petit instant per tocar el dos i no tornar mai més. Com anava dient , aquesta història comença com podria començar qualsevol mentida, per això els hi demano que tinguin una mica de paciència i esperin fins el final:
Era un dinar familiar, però jo l'hagués qualificat més d'una escena de drama en clau d'humor. La idea era celebrar l'èxit de l'empresa familiar a casa del director, el meu pare. Tot semblava girar dins d'un perfecte caos que no volia acabar mai. En primer lloc teniem l'Esteve, que per variar portava la corbata al cap i barbussejava monossilabs incomprensibles i gemegava tururuts amb la cara desdibuixada per una ganyota que no arribava a ser-ho i a la Sara, que el recollia del terra i no parava de repatir la frase “pobret, mira que n'és de despistat”. Si, un adjectiu poc adequat, però potser era la única manera de justificar-lo. L'Esteve sempre havia sigut de vida amb tots els sentits que engloba la paraula, però la cosa va empitjorar quan la Júlia el va deixar; obria l'ampolla del que fos pel matí i li tancava la Sara quan ja dormia al terra. Ell mai va arribar entendre que si la Júlia el va deixar era per què s'ho mareixia i, de fet, jo encara no entenc com la Sara el podia aguantar. De fet, dins la família tots li deiem la santa Sara.
Més al fons, sempre al sofà de pell i mai sense la seva pipa, encara sé veure el Tomàs, el sempre perfecte i indiscutible Tomàs. Arribat als 48 anys, no podia estar més podrit de diners, de fama i orgull. Estava casat amb la Cristina, que semblava tenir vint anys menys dels que tenia, i havia pujat dos fills que es podrien haver tret d'un conte, en Jordi i el Martí, que no tenien la lluna en un cove perquè hagués entrat massa pols a casa. Era l'home perfecte, amb la família perfecte, amb la feina perfecte, amb la casa perfecte, fins i tot amb el gos perfecte. Enveja? Ara no, però llavors no m'hagués fet res tenir la meitat dels diners que guardava a la seva estimada caixa forta.
Al costat de la llar de foc, la tieta Felícia, sempre rebossada de pedreria, perles i vés a saber què era el que portava penjat al coll, però, això sí, amb una manteta, que no falti, que sempre passaven corrents d'aire per tot arreu. I també com sempre criticava qualsevol persona, objecte, aspecte, en fi, senzillament criticava alguna cosa, amb la mare fent-li de confident, que l'escoltava pacient i li deia que si a tot. La mare, que encara la veig amb el seu monyo impacable i amb un somriure que s'encomanava, la senyora Pilar Escarbé, l'estimada Pilar, sempre va ser com una formiga previsora, mai va fer soroll però sempre feia feina.
Finalment em falten els tres galls del galliner que (encara que en un principi sembla il·lògic) es portaven d'allò més bé. Els trobem xerrant sobre economia, rient bromes absurdes i bevent xampany. Mare meva, aquells es suportaven mútuament perquè no tenien ningú més que els pogués suportar. Si comencem per algú, hem de començar pel senyoràs Canols, també conegut com oncle Ramon, que era, sense cap mena de dubte, el que es veia més i el que més es feia notar. Vermell, gros i amb cara d'eriçó de mar sempre tenia alguna cosa a dir. Era força difícil portar-li la contrària; sempre trobava una raó de pes per justificar-se. Vora seu, en comptes del meu costat, s'hi trobava el Miquel. El meu estimat Miquel, que disfrutava com un nen parlant amb l'oncle Ramon i que de tant en tant em picava l'ullet dissimulant, com si ho hagués de fer de pressa per alguna qüestió important, quan en realitat, la més important de les qüestions era que l'oncle s'havia entrebancat amb el pinyol d'una oliva. I finalment el pare, el gran cap de família, un senyor fet (potser ja un pèl massa) i dret (això ja no tant, però ho havia sigut), sempre enclanxinat i amb el vestit a mida. No li guardo gens ni mica de rancor, però sempre el vaig veure abans com el propietari d'una gran empresa que no pas com el pare que tota nena petita hauria de tenir.
Bé, com ja he dit, no era exactament un dinar familiar pròpiament dit, ja que dinar, dinar, no dinàvem gaire i tothom tenia feina a escombrar la seva parcel·la.
Dins d'aquest garbull de gent comença l'història que els hi volia explicar. Perdonin-me si m'he allargat una mica, no era la meva intenció, només els hi volia presentar com Déu mana a cadascun dels personatges.
