NIL

Ha tancat la porta fort. Molt fort. I mira que ell és bona persona; abans era un noi molt calmat i de tot en feia broma. De fet sempre li han anat bé les coses. Sempre marxava l'últim de les festes perquè deia que el destí deixa les sorpreses pel final, que si no apareixien, encara quedava nit. Sabia la gràcia que esqueia més a cada noia i n'acabava arrencant un sospir, i elles es pensaven que eren especials quan les passejava al meu costat i em miraven altives com si fossin les primeres. Ara, però, ja no riu, ni toca la guitarra al jardí, ni balla sota la pluja. Ara sembla que ja no m'estima. Parla de factures i de la hipoteca i és que ja ni em mira ni em cuida. I jo estic aquí quieta, com sempre. Esperant. Sempre espero. No puc fer res més.
Em sento bruta i freda i ni tan sols em queixo. I sembla que m'oblida cada dia més. I m'oblida perquè buida com estic, només fa que ignorar-me. Si només m'acompanya el cel ras i les estrelles; si només em banya la nit i m'omple el dia; si només respiro pluja, una de diferent, que no mulla perquè no és feta d'aigua, que és de vent; si em falta el que em fa sentir plena, no em pot fer cas. I ell deixa que el fred em pessigui i el temps em faci mal. Per què va decidir de tenir-me, si havia d'acabar així?
Jo me'l miro, em trobo inútil i el veig preocupat. I no sé què hauria de fer. Encara que de poc serveixin, les meves ganes d'ajudar, no puc evitar que no se m'evapori l'esperança. Mai ho farà. Ella algun dia m'ajudarà a tornar aquells records que ara potser em queden llunyans però llavors seran reals, i jo els hauré estat esperant amb els braços oberts, per molt freda i seca que hagi estat l'espera. Mentrestant, des de l'altra banda de la finestra, des de fora com m'estic, el veig fosc i moll de tristesa, concentrat mirant papers i sumant i restant i fent que no amb el cap.
El seu cap, el d'oficina, sí que li va fer que no. Ell no s'ho creia, perquè després d'haver treballat tant i tant no podia ser que el fessin fora. No podia ser. Ara ho sabrà per una altra vegada, si és que n'hi ha, que les dones casades dels caps no es poden tocar. Però llavors no ho sabia (o potser sí, però en aquell moment no hi va pensar) i va ficar la pota fins al fons. I tot aquest tros de casa, ara ja no el pot tenir. I a mi tampoc.
El que trobo més a faltar són les vacances. Les d'estiu, vull dir. Potser pel sol i la calor. I pel temps. Sobretot perquè és durant aquests dies, que em fan cas. I em sento protagonista, tothom em desitja i sembla que res pugui passar sense mi. I tots li deien que era tan afortunat de tenir-me, que ja voldrien ells. Però pots comptar de què li ha servit tot plegat.
Ara sembla que ja no em vol per a res. Més aviat li faig nosa i jo crec que en té tota la culpa. Un dia em va buidar i ja no em va omplir mai més i ara no para de queixar-se del que costa mantenir-me. No para de repetir la gran quantitat de diners que s'estalviaria si en comptes de mi, tingués, no ho sé, una parada de gelats. I jo clar, què vols que hi digui? El trobo a faltar.
No puc evitar pensar que no hi sóc tota. Vull dir que em falta aquella part de mi que em fa especial, aquella que dóna sentit al meu jo. La pena més gran que tinc deu ser que m'he acabat trobant a mi mateixa. M'he acabat veient tal com sóc, sense cap element pel mig que pugui torbar el coneixement de la meva totalitat. I m'he vist poc funcional.
Potser ja està prou bé que li hagi passat tot això perquè no hauria d'haver convidat la senyora Riu a una copa i tampoc hauria d'haver-la portat al jardí i passejar-la com passejava les altres, que la Marina del poble encara la tenia ressentida per aquella història de l'última festa major, i sent la seva veïna... a ella li va faltar temps per explicar-ho a la senyora Riu i a ell li va faltar vista i una bona excusa. No vull dir que s'ho mereixi, però la que no s'ho mereix de totes totes sóc jo. Em sento desemparada, home!
Ara, ell no sap què ha de fer, perquè tota la vida ha actuat d'una manera i quan s'ha trobat amb les mans al cap tot sembla que li hagi de caure a terra. I qui sap.
Sense feina, sense noies, sense festes ni bromes, sense nits de tempesta per fer una mica el boig, resulta que ja no em vol per a res.
I em queda esperar. Esperar que el tornin a agafar, que ho faran perquè és ell i perquè s'ho val, malgrat tot. Que torni a somriure com ho feia abans. Que torni a oblidar, més o menys, el mal de butxaca de la meva factura, o. més aviat, d'allò que m'omple. De la mateixa manera que oblidarà tots els documentals, reportatges i estadístiques que avisen del perill del meu caprici, el d'estar plena. Em queda esperar que em faci una mica més de cas i que torni l'estiu. I que passi l'hivern, perquè el fred no convida a banyar-se. Només em falta esperar. Esperar.
I què pot fer, si no, una piscina sense aigua?