-Molt bé!
-Molt bé!
Les incoherències m'atabalen i només
em faltava això! L'art és viu i és voluble i no m'entén! No em
vol entendre... L'art és vida i ell el mata! Que no em miri així,
que el mata! Sí, això, que tanqui la finestra per què no ens
sentin els veïns; dic que el món em sentirà, que m'escoltarà,
dic! Ompliré el vent de xiscles carallot, i una finestra no... ah!
Està obrint l'ordinador? Jo és que no ho entenc. No ho entenc gens.
És totalment impossible mantenir sota control la font de nervis que
provoca, com pretén que no intenti estavellar la nostra relació
dins el buit més absolutament desesperançat? Buit, és això.
Desesperat, és això. L'absolut ni el conec ni el vull conèixer.
M'atabala. M'atabala molt i no sé què... no ho sé pas. Coi, que em
mata l'art que em fa viure! I em mata una mica cada vegada. Ja en
tinc prou, si em vol buscar entre la nit, que em busqui fora de casa.
La porta ha xisclat de dolor al sortir.
- Molt bé!
- Molt bé!
No ho acabo d'entendre. Res havia de
sortir malament. No ho entenc. Potser és perquè la ciutat
l'atabala. Jo no volia que es tanqués tant en si mateixa. Sempre i
només en ella. Fa fred i la finestra està oberta. A fora és fosc,
deu ser que és més tard del que em pensava. Em pensava que estàvem
bé. Bé del tot? Fa temps que només viu per la seva dèria i jo
quedo en un segon pla. Fa temps que quedo en segon pla. De vegades
crec que no em veu ni em vol veure. Que no m'escolta ni em sent. Que
no parla. Queda lluny la cançó que ens sabíem de memòria... com
es deia? Potser si la busco i la sent em dedica un somriure. Espero
que recordi com vam riure aquells dies. Trobo a faltar tornar-nos a
conèixer, tornar-nos a trobar per casualitat. Trobo a faltar
aquelles mirades d'abans. Ara mateix té una mirada d'aquelles que
espanten. Que m'espanten a mi. Camina com si li faltés aire. Li
falta aire. Vol marxar. Està marxant. Ha marxat i no la penso buscar
entre la nit. No la penso buscar fora de casa. Ha tancat fort la
porta al sortir.
Sento el fred. Fa fred. El fred em
cou. És que sembla mentida que m'hagi volgut pressionar d'aquesta
manera! No hi ha dret. Em sembla mentida, després de tot. Com si no
tingués esperit de lluita, com si tot el que he passat no hagués
sigut res! Com si tot el que hem passat junts no hagués sigut res!
Res de res. De fet per ell deu ser com una altra vida, una
d'anterior, de diferent, de llunyana. Per a mi no. Per mi és la que
m'ha tocat viure. De vegades sembla que ho hagi deixat passar... i jo
ho tinc molt present. Potser li fa massa mal recordar els mals
records. Potser tot allò queda massa enrere per ell. Potser s'ha
obligat a oblidar. S'ha entossudit a tossir el mal. No ho sé. Les estrelles brillen tant quan no les puc pintar, Jordi... Mira Dina,
mira la gent. Com corre, com fuig. Mira com se'n riuen de la mort.
Com fumen i com beuen. Mira com no miren el cel. No miren les
estrelles que veig jo. Que brillen. Sembla mentida que m'hagi volgut
pressionar d'aquesta manera. Com si jo fos tan diferent d'ell. Un
whizky doble. Tenz foc?
Fa molt fred. No hauria d'haver sortit
a fora. No la volia pressionar, mai la he volguda pressionar per res.
No ho volia dir. No volia dir el que ha entès. Després de tot el
que hem passat... Del que vam passar, no tinc ganes de tornar-la
veure patir. De veure'ns patir. A vegades ho oblido. Per un moment.
Però torna i no marxa, creu-me Marina que no se'n va. Tinc por de la
Dina. No vull que torni a aparèixer a la seva vida. La vam desterrar
i ara seria el pitjor moment perquè tornés. Quines estrelles... i
li encanta pintar-les... i la gent que corre i que fuig... que fuma i
que beu i la Marina és en mig. I deu mirar les estrelles. Potser és
per la feina. Potser tinc massa feina i ella s'atabala. Potser
m'atabalo jo i em torno insuportable. Potser em torna a passar.
Potser m'està passant una altra vegada. Ai no, Jordi... que t'està
tornant a passar...
Perquè coi riu aquest coi de cambrer?
De què deu riure Dina? No parlo zola, em zent? Riu com la Fina i la
Mònica a primària. Deixi d'ensenyar aquest coi de dentadura coi de
senyor de la barra, que no fa tanta gràcia. L'art és fràgil i
l'alcohol el sustenta. L'art és màgia i el fum el desperta. I la
nit el reviu. Ell mai se'n va riure. M'agrada pintar, Dina, i ell ho
entenia però li ha tornat a passar. Abans ho entenia i ara sembla
que ja no. Només ho deixa d'entendre quan li passa. Potser és la
feina. No, segur que és la feina. No entenc perquè s'entesta a
parlar, si a ell no li agrada això. En Jordi no està fet per tenir
públic. Ei voztè, un altre. Zenze gel. I deixi de riure, va. Quan
va acceptar la feina va dir que se'n veia capaç, però estic segura
que no li ha fet cap bé. Cap. Quan el seu horitzó de possibilitats
es veu ultrapassat li torna a passar. I és tan diferent... Quan ha
de lluitar contra la societat i no contra els números és tan
diferent...
M'està tornant a passar. Havia de
suposar una millora. És ella que s'entesta a quedar-se tancada, que
només estima els colors. Bé, i a mi. A mi? M'estima, la Marina? Jo
ho havia superat. I ella no. Molt bé, ara se m'ha tornat a empassar
el monstre de sempre, el de tots dos, però no passa res. Sempre ha
anat en contra nostra, ja ho sabem. Ho sabem de sempre. Les burles
estúpides del Francesc i el Marc encara em pessiguen. Hi ha hagut
més Francescs i més Marcs, i malgrat això... I malgrat tot els he
afrontat de cara. Ella no. Ella només somriu i diu que està bé,
però només m'ho diu a mi. I no li diu a ningú més i això no és
superar res. Què deu està fent ara? Potser a ella també li està
passant. Potser ella també s'està enfonsant i no se n'adona. La
Dina. Déu meu, que no hagi tornat a aparèixer la Dina. Ho tornarà
a fer, es tornarà a tancar en ella mateixa. Més encara. La surto a
buscar. A casa seva? Al taller? Al parc? Al bar. Merda, Jordi, que
està al bar amb la Dina. Què has fet?!
T'eztic demanant un altre whizky, troz
d'imbèzil. Mira, Dina, m'importa un rave el que digui en Jordi. Què
deu està fent ara? Potser s'ha decidit a venir-me a buscar entre la
nit. Doncs sàpiga que no el necessito. Eh, que no el necessitem,
Dina? No, estem molt bé les dues aquí, tranquil·les, lluny de tot.
Mira el fum, aquest fum blanc. Mira com acaricia l'aire, com sospira
entre les copes, entre les dents grogues i la saliva espessa
d'aquesta bona i mala gent. Mira com es filtra entre les converses
que només escolten els seus pensaments. És la nit oblidada. És
això el que vull pintar, Dina. Vull pintar el lloc que no em
rebutja, el que no em fa corregir la meva manera de parlar. El que no
em fa sentir més maldestre, menys llesta, més insegura, menys
capaç. No vull fer com en Jordi, sents? Ell destapa aquesta
superioritat moral perquè s'ha menjat el món i encara em fa sentir
més petita i no m'ajuda, sents Dina? No m'ajuda gens. És això el
que ha tornat a fer. M'ha tornat a tractar com em tractaven la Fina i
la Mònica. I totes les Fines i les Mòniques que han vingut després.
M'ha tornat a tractar diferent. Ha tornat a oblidar que havíem de
fer pinya. I que quan no és tan fort, ell també és diferent. Dina,
ell no és tan fort. No ho és. Jo el vull ajudar. L'estimo.
Pe-pe-perdo-doni. Tranquil. No és
res, no ets menys, ets fort. Un-na no-noia pèl ro-roja que ha
de-dema-manat un whi-whisky dob-b-ble sen-sensensen... Tranquil
collons! Sense gel?! Des de dalt de la tarima no em costa tant. No
recordava que em costés tant no parlar de números. De matemàtiques.
Tot és més fàcil quan és exacte. I si no és al bar del carrer...
Si la truco no m'agafarà el telèfon. És que sé que no me
l'agafarà. I com reia el coi de cambrer, ensenyant el coi de
dentadura. Encara no entenc com poden ser tan infantils, tots. Al
menys, a la universitat, el doctorat em fa d'escut. I sóc més fort.
I no em fan entrebancar. I la Marina... I pensar que em creia millor
per tenir públic, alumnes... i ho he tornat a fer. M'he tornat a
creure millor que ella per tenir un escut. Marina... No hauria
d'haver-te trencat en dos el somni. No t'hauria d'haver dit tot el
que t'he dit, no hauria d'haver-me burlat de les teves teles ni del
teu traç ni del teu estil ni dels teus trossos de somni que encara
et quedaven sencers. No sóc millor. On ets? Pe-pe-perdo-doni. Ets
incapaç, ets insegur, ets covard. Un-na no-noia pèl ro-roja que ha
de-dema-manat un whi-whisky dob-b-ble sen-sensensen... Jordi, el teu
doctorat és com aquest fum blanc. Només és una seguretat
momentània. Sense gel?! Els seus quadres, però, són una seguretat
individual, només li parlen a ella. Només els parla a ells. I amb
prou feines me'ls ensenya. Jo la vull ajudar. L'estimo.
En Jordi va seguir la direcció que
assenyalava el dit barroer d'un coi de senyor que ensenyava un coi de
dentadura. A una punta de la barra, una noia pèl roja parlava sola
amb un got de whisky sense gel a la mà. Anomenava Dina a l'aire.
Girava el cap mirant el sostre, mirant el terra, mirant l'espai,
mirant en Jordi. Ell s'hi va apropar lentament, entre el fum blanc,
entre la bona i mala gent, entre el riure trencat d'un cambrer fins
que es va entrebancar amb una cadira. I amb una taula. I un altre cop
amb una cadira. I ella va somriure perquè no havia sigut de
pel·lícula. Ell va demanar dis-disculpe-pes a una senyora de dos
metres que lluïa un tatuatge d'un drac banyut a l'esquena. Ella va
tornar a somriure. Ell es va girar i mentre li mirava els ulls,
semblava dir-li Marina, jo no m'hauria d'haver cregut millor per fer
classes de matemàtiques a una universitat. No hauria d'haver-te
pressionat per exposar tots els teus quadres i mai, mai de la vida
t'hauria d'haver comparat amb mi. Ni amb ningú. A mi també em va
costar molt enfrontar-me a les burles de la gent. Encara em costa. No
t'hauria d'haver atacat amb el mateix que sempre m'han atacat a mi.
Em sap greu. Ella li va apartar la vista i ell va entendre que
Ferran, jo tampoc m'hauria d'haver tancat a casa i en la pintura.
Tampoc t'hauria d'haver girat l'esquena quan necessitaves que deixés
de pintar i deixés de callar i deixés de fer veure que el món
s'acaba al nostre menjador. Haig d'aprendre a encarar-me a allò que
em fa feble amb allò que em fa forta. Vull aprendre a construir-me
un escut. No. No vull necessitar cap escut, te l'has de treure de
sobre sents? T'has de treure de sobre l'escut. No serveix de res. El
que hem d'ensenyar i ens hem d'ensenyar és que no necessitem parlar
com els altres per ser nosaltres. Som bons, Jordi, no volem la
fonètica per res. Per res. No volem parlar bé, volem pensar millor.
- T'eztimo
- T'esti-timo
Les estrelles dibuixaven una flor al cel. Una rosa.
Les estrelles dibuixaven una flor al cel. Una rosa.
