Sóc
fort i sóc valent. Sóc ràpid; no, sóc el més ràpid. Sóc tan
intel·ligent que no hi ha ningú que ho sigui més. Sóc amable amb
la gent gran i simpàtic amb la gent petita. Sóc un noi prou ben
plantat... Però què dic, si la mare diu que sóc el més guapo del
món! Sóc increïblement modest... o modest i ja està... Sóc
optimista i romàntic i elegant i graciós. Sóc tan important que la
terra tremola quan camino, les nenes es desmaien quan em miren, el
cel s'omple de llamps quan... Sóc...
La
mare el crida. El crida molt fort perquè el senti. A vegades l'Arnau
no para atenció a tot el que li diu, deu ser per això que crida.
Marxa de davant el mirall, que el feia sentir protagonista; baixa del
tamboret, que el feia sentir guanyador; surt de la seva habitació,
que fins ara el protegia de tot allò que hi ha fora. Trenca el seu
moment perquè la Júlia l'està esperant a baix. I tots els moments
del món s'haurien de trencar si la Júlia s'espera a la porta de
casa teva.
Sóc
molt fort i molt valent. Sóc molt fort i...
Ho repeteix perquè està nerviós. Està nerviós perquè és la
primera vegada que ve a casa. Ell obre la porta, ella es deixa de
balancejar endavant i endarrere, endarrere i endavant. Ell saluda,
ella somriu Que n'és,
de preciosa i
ara ell no recorda on ha deixat els deures que ella ha vingut a
buscar. I aquest tràfec el treu de polleguera mentre ella es queixa
que els nens de deu anys com ells no n'haurien de fer, de deures.
Quina veu més dolça
i ell fa que sí amb el cap però no sap què li ha dit.
Després
d'haver trobat els causants de tal denúncia es disposen a fer-los,
perquè, per molt que sigui injust, de moment és obligatori. Bé,
això a mitges, perquè el nen més gran i pèl-roig de la classe no
els fa pas. I és que
a més és súper intel·ligent
perquè ella resol els problemes molt més ràpid que ell. I en
acabat l'Arnau li proposa de fer magdalenes i li diu que se les poden
menjar per berenar. I les fan, amb l'ajuda de la mare, i s'ho passen
bé i berenen i a ella se li fan uns clotets a les galtes quan ell la
fa somriure. I es cremen la llengua amb la xocolata desfeta i tornen
a somriure. Fins i
tot li queda bé la taca de xocolata a la punta del nas
perquè a la Júlia tot li queda bé, sabeu? Una vegada, quan eren
petits, havien de fer una obra de teatre i ell feia d'arbre i s'havia
d'estar molt quiet i darrere de tot i ella feia de caputxeta vermella
i portava un vestit rosa, perquè es veu que no en tenia de cap altre
color, i quan es va ajupir se'l va enganxar amb un clau que sortia
del terra i se li van veure les calces. Doncs fins i tot l'estrip li
quedava bé.
I
quan estan tips ell li pregunta que si es voldrà emportar la
magdalena que queda i ella li fa que sí, que la donarà a la seva
gossa Duna perquè vol que ella també les tasti Però
jo no vull que se la mengi un gos... Vull que la guardi en una
capseta i que cada cop que la miri pensi en mi però
no l'hi diu res perquè li comença a parlar del seu estimat gos de
companyia. I en parla durant molta estona, perquè a vegades les
nenes parlen molt, sabeu? I ara l'Arnau no vol sentir a parlar més
de la Duna i per això li diu si li ve de gust anar en bicicleta,
però és tan fosc que, a ella, li fa por Però
si és el millor! Quan és de dia es veu tot i no pots jugar al
què-hi-deu-haver-més-endavant i no és tan divertit però
no li diu perquè ara parla de la Núria.
La
Núria és la millor amiga de la Júlia. Ho són des de sempre, o si
més no, des de fa tant de temps que l'Arnau ja no recorda quan no ho
eren, però a vegades es critiquen. A vegades parlen malament l'una
de l'altra i quan es miren somriuen. Somriuen de la mateixa manera de
quan abans estaven menjant xocolata calenta o quan feien les
magdalenes o quan ell s'ha equivocat en un problema molt fàcil. I un
cop s'han somrigut continuen explicant els secrets de l'altra,
aquells que no havia de saber ningú. Doncs
si explica allò que no ha de saber ningú, jo no li podré dir que
l'estimo amb tot el meu cor, perquè llavors ho sabrà tothom...
I
l'Arnau pensa, recorda, intenta extreure de la memòria, prova de
reflexionar sobre tots els moments en què li ha dit algun secret que
no li havia de dir. Hi treballa una bona estona, però s'adona que
mai abans havia parlat amb la Júlia. De fons sent una veu que ja no
troba tan dolça Trobo que
crida una mica massa. És com la mare però no tant.
Com que està cansat de sentir parlar li proposa de jugar a cartes i
quan sent la seva negativa deixa anar un sospir, perquè sí, haurà
de continuar escoltant secrets que no havia de saber ningú.
Llavors
truquen i demanen per la Júlia, i ella s'hi posa. El telèfon és de
color blanc però quan ella l'agafa hi ha una part que es torna més
fosca i l'Arnau s'adona que no s'ha rentat les mans. Doncs
les meves estan netes
i troba que aquelles taques ja no li queden tan bé. Es veu que la
vindran a buscar d'aquí a mitja hora i demana quina hora és. Ell li
diu que dos quarts de nou, que ja és molt tard i ella no respon. I
li demana que li digui l'hora en “i mitges” que, si no, no ho
entén. Però si vam
fer un examen de les hores en català i
ella diu que el va suspendre i ell ja no la troba tan súper
intel·ligent. Sort que llavors truquen al timbre i és la seva mare,
però llavors passa allò que fan els grans, sabeu? Que es posen a
parlar just quan tens més ganes de que la Núria deixi de ser la
protagonista de tots i cadascun dels secrets, que la Duna deixi de
ser la guanyadora perquè es menjarà la magdalena Doncs
per què s'atipi un gos, ja em puc atipar jo! Els
grans fan això de posar-se a parlar quan tens més ganes que la
Júlia marxi a fora i que no trenqui més moments.
Si
no hagués quedat cap magdalena, ell no l'hi hauria pogut oferir i
ella no la hauria pogut donar a cap animal. Si no haguessin pres
xocolata calenta, ella no hauria embrutat el telèfon. Si la seva
mare no hagués trigat tant a venir, ell no hauria hagut d'escoltar
secrets i potser encara l'estimaria amb tot el seu cor. Si la mestra
no els hagués assegut junts a taula aquell matí, potser l'Arnau ni
se n'hauria adonat, que la Júlia era tan bonica. De fet no recordava
bé si la que va fer de caputxeta era ella o la Núria.
I
la seva convidada d'aquella tarda va marxar per la porta i ell la
volia cridar perquè s'havia descuidat la magdalena Bé,
saps què? Millor que me la mengi jo, que fet i fet, ella tampoc ha
treballat tant, a la cuina.
