dimarts, 19 de març del 2013

Fet i fet...


Sóc fort i sóc valent. Sóc ràpid; no, sóc el més ràpid. Sóc tan intel·ligent que no hi ha ningú que ho sigui més. Sóc amable amb la gent gran i simpàtic amb la gent petita. Sóc un noi prou ben plantat... Però què dic, si la mare diu que sóc el més guapo del món! Sóc increïblement modest... o modest i ja està... Sóc optimista i romàntic i elegant i graciós. Sóc tan important que la terra tremola quan camino, les nenes es desmaien quan em miren, el cel s'omple de llamps quan... Sóc...
La mare el crida. El crida molt fort perquè el senti. A vegades l'Arnau no para atenció a tot el que li diu, deu ser per això que crida. Marxa de davant el mirall, que el feia sentir protagonista; baixa del tamboret, que el feia sentir guanyador; surt de la seva habitació, que fins ara el protegia de tot allò que hi ha fora. Trenca el seu moment perquè la Júlia l'està esperant a baix. I tots els moments del món s'haurien de trencar si la Júlia s'espera a la porta de casa teva.
Sóc molt fort i molt valent. Sóc molt fort i... Ho repeteix perquè està nerviós. Està nerviós perquè és la primera vegada que ve a casa. Ell obre la porta, ella es deixa de balancejar endavant i endarrere, endarrere i endavant. Ell saluda, ella somriu Que n'és, de preciosa i ara ell no recorda on ha deixat els deures que ella ha vingut a buscar. I aquest tràfec el treu de polleguera mentre ella es queixa que els nens de deu anys com ells no n'haurien de fer, de deures. Quina veu més dolça i ell fa que sí amb el cap però no sap què li ha dit.
Després d'haver trobat els causants de tal denúncia es disposen a fer-los, perquè, per molt que sigui injust, de moment és obligatori. Bé, això a mitges, perquè el nen més gran i pèl-roig de la classe no els fa pas. I és que a més és súper intel·ligent perquè ella resol els problemes molt més ràpid que ell. I en acabat l'Arnau li proposa de fer magdalenes i li diu que se les poden menjar per berenar. I les fan, amb l'ajuda de la mare, i s'ho passen bé i berenen i a ella se li fan uns clotets a les galtes quan ell la fa somriure. I es cremen la llengua amb la xocolata desfeta i tornen a somriure. Fins i tot li queda bé la taca de xocolata a la punta del nas perquè a la Júlia tot li queda bé, sabeu? Una vegada, quan eren petits, havien de fer una obra de teatre i ell feia d'arbre i s'havia d'estar molt quiet i darrere de tot i ella feia de caputxeta vermella i portava un vestit rosa, perquè es veu que no en tenia de cap altre color, i quan es va ajupir se'l va enganxar amb un clau que sortia del terra i se li van veure les calces. Doncs fins i tot l'estrip li quedava bé.
I quan estan tips ell li pregunta que si es voldrà emportar la magdalena que queda i ella li fa que sí, que la donarà a la seva gossa Duna perquè vol que ella també les tasti Però jo no vull que se la mengi un gos... Vull que la guardi en una capseta i que cada cop que la miri pensi en mi però no l'hi diu res perquè li comença a parlar del seu estimat gos de companyia. I en parla durant molta estona, perquè a vegades les nenes parlen molt, sabeu? I ara l'Arnau no vol sentir a parlar més de la Duna i per això li diu si li ve de gust anar en bicicleta, però és tan fosc que, a ella, li fa por Però si és el millor! Quan és de dia es veu tot i no pots jugar al què-hi-deu-haver-més-endavant i no és tan divertit però no li diu perquè ara parla de la Núria.
La Núria és la millor amiga de la Júlia. Ho són des de sempre, o si més no, des de fa tant de temps que l'Arnau ja no recorda quan no ho eren, però a vegades es critiquen. A vegades parlen malament l'una de l'altra i quan es miren somriuen. Somriuen de la mateixa manera de quan abans estaven menjant xocolata calenta o quan feien les magdalenes o quan ell s'ha equivocat en un problema molt fàcil. I un cop s'han somrigut continuen explicant els secrets de l'altra, aquells que no havia de saber ningú. Doncs si explica allò que no ha de saber ningú, jo no li podré dir que l'estimo amb tot el meu cor, perquè llavors ho sabrà tothom...
I l'Arnau pensa, recorda, intenta extreure de la memòria, prova de reflexionar sobre tots els moments en què li ha dit algun secret que no li havia de dir. Hi treballa una bona estona, però s'adona que mai abans havia parlat amb la Júlia. De fons sent una veu que ja no troba tan dolça Trobo que crida una mica massa. És com la mare però no tant. Com que està cansat de sentir parlar li proposa de jugar a cartes i quan sent la seva negativa deixa anar un sospir, perquè sí, haurà de continuar escoltant secrets que no havia de saber ningú.
Llavors truquen i demanen per la Júlia, i ella s'hi posa. El telèfon és de color blanc però quan ella l'agafa hi ha una part que es torna més fosca i l'Arnau s'adona que no s'ha rentat les mans. Doncs les meves estan netes i troba que aquelles taques ja no li queden tan bé. Es veu que la vindran a buscar d'aquí a mitja hora i demana quina hora és. Ell li diu que dos quarts de nou, que ja és molt tard i ella no respon. I li demana que li digui l'hora en “i mitges” que, si no, no ho entén. Però si vam fer un examen de les hores en català i ella diu que el va suspendre i ell ja no la troba tan súper intel·ligent. Sort que llavors truquen al timbre i és la seva mare, però llavors passa allò que fan els grans, sabeu? Que es posen a parlar just quan tens més ganes de que la Núria deixi de ser la protagonista de tots i cadascun dels secrets, que la Duna deixi de ser la guanyadora perquè es menjarà la magdalena Doncs per què s'atipi un gos, ja em puc atipar jo! Els grans fan això de posar-se a parlar quan tens més ganes que la Júlia marxi a fora i que no trenqui més moments.
Si no hagués quedat cap magdalena, ell no l'hi hauria pogut oferir i ella no la hauria pogut donar a cap animal. Si no haguessin pres xocolata calenta, ella no hauria embrutat el telèfon. Si la seva mare no hagués trigat tant a venir, ell no hauria hagut d'escoltar secrets i potser encara l'estimaria amb tot el seu cor. Si la mestra no els hagués assegut junts a taula aquell matí, potser l'Arnau ni se n'hauria adonat, que la Júlia era tan bonica. De fet no recordava bé si la que va fer de caputxeta era ella o la Núria.
I la seva convidada d'aquella tarda va marxar per la porta i ell la volia cridar perquè s'havia descuidat la magdalena Bé, saps què? Millor que me la mengi jo, que fet i fet, ella tampoc ha treballat tant, a la cuina.

Qui plora?


Plorava i plorava sense esme, sense veu, sense fi. Havia plorat tantes vegades que les primeres llàgrimes ni tan sols podien recordar el motiu de la seva fuga. I en sortir el Sol hagués somiat en les estrelles i al caure la nit hauria preferit mil cops l'alba perquè restava presa d'un son que es tornaria por o potser res o la fi.
I de dins seu, en sorgí el sospir que tan arribava a témer, fruit de la ignorància de tothom o de ningú, i d'allò més i més absurd. I ofegava un crit: “Què he de fer perquè em feu cas? Malgrat la fam o la mort o el patiment m'heu tornat a ignorar. Malgrat la destrucció o la por o el caos no em voleu ni veure. Dos cops el món sencer m'ha girat l'esquena; no ha pogut ofegar, això, la vostra sed? I tu, que llegeixes, perquè no plores com ho faig jo? Si sabessis definir la meva pèrdua com a incoherent, irracional o fins i tot ridícula, no la cridaries més i més fort cada vegada, fins que t'escoltessin de veritat?”.
I la pau acabava de plorar, exhausta, i tornava a desfer-se en plors de nou. Es deixava eixordar per la impotència de no poder fer res més i girava la vista. I ho deia prou fort per no sentir res més, però només l'escoltava el vent, el mateix de la cançó.