Si t'atures a respirar un capvespre

Tenia davant dels ulls el que hagués pogut ser qualsevol paisatge de conte. Els colors, pintats amb la gràcia d'una mà innocent, deixaven anar un somriure amical que es reflectia a la cara de qui s'hi posava al davant. Des del terra eixien, despentinats, uns brots d'herba que semblaven estar fets de sucre. D'entremig de la verdor, en sortia de tant en tant, un cap amb borles de colors que es mirava incrèdul, a la resta de la vegetació, lluint pètals i pol·len, d'olor, bellesa. Les flors, massa capritxoses per preocupar-se de res més, ni havien pensat en aixecar el cap per mirar què hi havia més enllà d'un pam de terra; un cel que es desplegava amb un tímid rosat , com si s'hagués enrajolat al pensar que una margarida podria haver aixecat la vista, però al veure que el Sol ja es retirava , va decidir acotxar-se lentament amb una dolça capa de vellut de color de nit, que, al ser tan vella, estava plena de forats, pels quals hi passaven uns petits punts de record del que havia estat el dia. Voleiaven els últims ocells diürns de retorn al seu niu, deixant rere seu un estol d'esglais plens de malenconia. S'arraulien les cries d'esquirol amb les seves mares protectores, que els hi feien lloc entre el son i el somni, perquè es poguessin trobar acollits a la nit. Sonaven de fons les campanades d'algun poble veí tan llunyanes que semblaven més aviat un record que no se sap ben bé si mai es va arribar acabar. S'embolicava el vent entre els meus cabells, deixant al seu pas una dolça fragància de tranquil·litat. Va tornar a bufar, però aquest cop vaig notar com es ficava dins meu entrant per la punta del dit índex de la mà esquerra i sortint pel melic en forma d'espiral. Vaig tancar els ulls i vaig intentar guardar aquesta sensació a la part més interna del meu ser, i després de pensar-m'ho dues vegades, vaig triar la boca, just sota la llengua, entra queixal i queixal. Me la vaig empassar i així el capvespre va quedar dins meu per sempre més.

Malgrat tot

A vegades tot sembla obscur i sense sentit. Et sents perdut dins el no res i creus que la infinitat acabarà per enfonsar-te. A vegades trobes el món injust i creus que la sort t'ha girat l'esquena. Només tens ganes de tancar-te en tu mateix, et trobes en un mar de dubtes i no saps cap on mirar per trobar l'esperança. Doncs, deixa't estar de begenades! Si ho veus tot fosc, treu-te la vena dels ulls, gamarús, que tot té un sentit, i sinó, para més bé l'orella. No et preocupis per les infinitats, que la majoria de persones no hi veiem més enllà de la punta del nas, i si mai se'ns acudeix posar-nos ulleres, ho veiem tot tan clar, que ens tornem a cobrir les preocupacions al descobrir que no som el melic del món. Que la sort, amic meu, fa anys que s'ha jubilat i ha deixat pas a la casualitat, tan sofisticadament incomprensible que va decidir que sempre plauria sobre mullat. Així doncs, si mai tens ganes de tancar-te en tu mateix, recorda deixar una còpia de les claus fora, que al menys sàpigues que si mai perds les teves, hi haurà algú que et podrà obrir la porta. Algú que tindrà preparat un salva vides quan estiguis al mig del desert i una gerra d'aigua si algun dia decideixes tornar-te nàufrag. Algú que ficarà la pota moltes, moltes vegades, però ho farà amb tan d'amor que acabareu rient de l'absurd de la situació i ja no caldrà treure's la vena dels ulls ni buscar un sentit a les coses, ja no caldrà pensar en infinitats perquè tindràs l'esperança davant del nas, i encara t'hi acabaràs discutint pel treball de mates.