Personatges històrics

Plovia. Cada gota, molla de reflex d'aquell cel gris i apagat, no era més que un bocí de núvol desprès per casualitat. La multitud d'una ciutat atrafegada corria buscant aixopluc. Corrien tan de pressa com ho feien normalment, encara que el Sol es mostrés amb tota la seva esplendor. Així doncs, si no defugien de l'aigua, de què ho feien?

Entre els paraigües de colors apagats, unes espatlles al descobert destacaven amb un orgull presumptuós. No semblava donar-li importància a l'aigua. No semblava importar-li ningú. Tornava d'algun lloc on hagués desitjat quedar-s'hi durant molt de temps més. Quedar-se amb les llums, el fum i la música màquina. Quedar-se amb aquell ingredient afegit que donava el toc indispensable a la festa. Malgrat tot, això no hagués impedit que l'arribada del dilluns li recordés com de grans poden ser les ressaques. “Què hi fas, Nina, envoltada de gent estranya?”. Va entrar en un estanc tot buscant la seva quantitat legal de nicotina. Davant seu, un home marcat pels anys es barallava amb la cremallera de l'americana. Aquella situació còmica ratllava l'estupidesa. Feta la compra i disposada a tornar-se inundar per un estrès desenfrenat, es va regalar una mirada a l'escenari de les seves accions i es va recordar que ella ja no formava part de tot allò. Ja no. I sortint de la botiga, presa de la seva filosofia i envoltada de pensaments, no va saber observar com, sense voler-ho, les seves esportives de color turquesa s'enfonsaven dins d'una profunda acumulació de pluja. I de lluny, una senyora d'uns quaranta llargs reia complaguda d'aquell espectacle, mentre fumava amb aires de comtessa. Portava un vestit-jaqueta de color crema. Arrogant i amb la mirada altiva, semblava controlar el món. No valia la pena rebaixar-se al seu nivell. No calia. Així doncs, va continuar caminant entre corregudes fins veure's obstaculitzada sobtadament.

Van caure els dos al terra, envoltats de papers que es van amarar de pluja. El noi regalava renecs mentre recollia uns magnífics apunts de biologia marina. Després d'un intercanvi de paraules desagradables ella va continuar, ell també. En Pol estudiava a la facultat de medicina i n'estava fart. Ell era un dibuixant que havia perdut les pintures, un escriptor analfabet, un ballarí coix, un actor amb por escènica o un mag sense circ. Ell era artista, però alguna ment conservadora li havia recomanat assegurar-se un futur. Un futur com el que tenia? Un que li havia ofegat totes les esperances d'arribar a ser la persona que volia? Quantes vegades havia desitjat rescatar tots i cadascun dels somnis robats mentre restava pres d'un profund son d'ignorància! Molest per la pluja es va aixoplugar sota el balcó d'un bar, on una senyora d'uns quaranta llargs creixia un pam gràcies a la presumptuositat d'un pentinat farcit de laca. Després d'haver apagat la cigarreta va escurar-se la gola i va marxar amb un cop de barbeta i desplegant el paraigües amb la punta dels dits. Després de reflexionar sobre la injustícia i la mala sort, ell va decidir tornar a formar part d'aquella riuada de gent que anomenem població. Feia tard i va córrer cap al metro, soterrani de la metròpoli. Pujant quan les portes ja es tancaven, va calcular malament la distància i no va poder evitar recolzar-se una mica massa sobre un bon home que tenia feina cordant-se l'americana.

Ja li havia dit la seva dona, que era un inútil. De fet era allò que més es sentia a dir. En Joan venia camises de quadres. Tota la vida s'hi havia dedicat, però un bon dia la gent va deixar de portar camises, per tant, se li va acabar el negoci. Va deixar caure la mirada entre les parets fosques que mostraven les finestres. Va girar el cap per donar un cop d'ull al xicot que pocs segons abans l'havia atropellat. Qui voldria tenir les oportunitats que podria tenir ell. Escollir entre el ventall de possibles futurs que li oferia una vida nova de trinca. Tenia tota una vida per endavant. Ell encara es podia menjar el món. A ell el món se l'havia engolit per complet. De cop, les portes es van obrir i va decidir que podria baixar aquella parada, i perquè no? Tot li era ben bé indiferent. La famosa crisi s'havia dignat a arrabassar-li el negoci i la dona, tot i que havien de dormir sota el mateix sostre perquè es necessitaven econòmicament. Tombant la cantonada va ensopegar amb una noia, encara vestida de festa però que portava unes curioses esportives de color turquesa. Com que anava xopa fins al moll de l'os, va oferir-li companyia sota el paraigües. Ella li va rebutjar l'oportunitat dient que volia saber quin gust tenia el cel. Va admirar la seva filosofia i li va envejar l'estil de vida, tan i tan despreocupat. Què donaria ell per poder caminar sota la pluja. Va travessar el carrer sense mirar si el trànsit es mantenia relativament allunyat de la seva presència. De cop es va veure gairebé envestit per un Opel Corsa de color blau marí. Va repetir la frenada mentalment i es va preguntar si estava estirat al terra o encara es trobava dempeus. Una veu estrident que sortia d'una senyora molt elegant que vestia un vestit-jaqueta de color crema el va fer tornar a la realitat.

Gairebé atropellava aquell desgraciat. Només li hagués faltat un accident de trànsit per arrodonir el dia. L'últim que volia l'Ariadna era mullar-se el pentinat, així que va recular, escridassant aquell temerari, fins arribar un altre cop als incòmodes seients d'un cotxe que no era seu. Aquest se l'havia hagut de vendre. De la mateixa manera que ho havia fet amb el pis i amb la vida regalada. Actualment treballava cuidant el nen de la veïna, que no es podia pagar l'escola bressol, passejant el gos del seu oncle, que ja era massa gran per aixecar-se del sofà, feia classes particulars al marrec del seu antic cap i buscava feina. Als trenta cinc anys tornava a viure amb els seus pares i ja havia assumit que segurament la situació s'allargaria un temps. Ignorant si era la millor solució, tenia clar que era la única, doncs si les retallades a les pensions anaven en augment, aviat haurien d'aixoplugar-se a urgències. Esperant que el semàfor cedís el pas als vehicles, una noia va travessar el pas de zebra. La seva silueta es difuminava per l'aigua d'un cel que no volia parar i per una ciutat que mai descansava. Les seves esportives de color turquesa esquivaven els bassals i avançaven decidides cap a un lloc que potser ni coneixia, però que tenia clar que es trobava davant seu. En direcció contrària, un noi amb la mirada perduda s'afanyava a no trepitjar la carretera quan el ninot del semàfor es tornés vermell. Abraçava uns papers molls com si li hagués d'anar la vida. Mirava el cel implorant més bon temps. Arrencava, el cotxe, amb la senyora del vestit-jaqueta de color crema.

Continuava plovent. La multitud corria esquivant els bocins de núvols que es tornaven miralls. Es creuaven les històries com en un cabdell de llana. S'embolicaven mirades i americanes impossibles de cordar. El fum de nicotina es barrejava amb el sospir d'un somni perdut. Els cordons d'unes esportives es perdien entre el metro d'una ciutat sense nom. Ells creien en la idea de no pertànyer a ningú, d'ésser un qualsevol en mig d'un res. No buscaven aixoplug, intentaven evitar restar massa temps en un mateix indret. Corrien per fugir de tothom, per no trobar ningú i així poder dir que estaven sols. I sentir-se a dir que la vida és així; un ha de mirar per ell mateix. No és bo pels maldecaps de l'humanitat establir lligams amb ningú. O potser si?

Potser la màgia espetega quan del cabdell en fem una trena. Només potser. Barasé

Ciutat sense nom, país de músics

Cada pas que feia la multitud despertava una remor diferent; entornava un brunzit format de tantes i tantes notes que no es podien desenganxar. La melodia, composta per una popular espontaneïtat, avançava marcada per les hores. Reia distreta per una munió desorganitzada. El vent, partitura perdurable que tot ho sent, despentinava el dia i feia encongir la gent sota les bufandes.
Escampava el reclam d'un clàxon pel parc on, en un gronxador, uns nens jugaven a tocar el cel. Barrejava el dringar del timbre del forn de pa amb la conversa d'unes veus estrangeres que buscaven trobar allò que no sabien que no podrien perdre mai. Componia un camí que esquivava les fulles dels arbres. Aquestes descendien suaus i cobrien un trosset de ciutat. El vent escoltava els vianants, protagonistes del concert, i els tornava la resposta a cau d'orella, entre els cabells. El vent, partitura perdurable que tot ho sent, no deixava acabar la cançó, però entrada ja la llum dels fanals i tancades les botigues, els músics, cansats, abandonaven l'escenari, confiant que aquest guardaria la melodia per sempre.

En Will

Cada tarda des de feia dues setmanes, sota l'aparença fràgil d'una felicitat despreocupada, en Will veia com s'atansava l'alegre caminar d'un paraigües violeta, s'aturava sempre davant el mateix aparador i quedava palplantat sentint-se aliè al molest i continu goteig de la pluja. Després de persistir amb la mateixa posició durant molta estona, marxava tot fent saltirons i girant sobre ell mateix o en vers altres persones i/o objectes inanimats. I el paraigües violeta desapareixia entre la multitud i es confonia entre la pressa d'una ciutat atabalada.
En Will descansava els peus, les idees i les hores en una oficina elevada fins un cinquè pis i allargava tan com podia aquells instants que li semblaven fugaços per tal de no arribar massa aviat a casa, buida de gent i plena de mancança. Alçava la vista per contemplar les riuades de ciutadans que anaven i tornaven, i no tenia més remei que mirar-se'ls per sobre l'espatlla, no podia evitar situar-los per sota seu, doncs no veia res més que caps i espatlles. No veia cares de ningú. Bé, de fet veia el paraigües violeta.
Així doncs, un dia gris per uns i violeta pels altres, la pluja es tornava a desprendre d'un cel avorrit i en Will va rebre la mala notícia de la cancel·lació d'una cita que li hauria permès prolongar les hores laborals que tant i tant estimava. Per tant, es va veure obligat a trepitjar l'asfalt de la plaça on s'assentava l'edifici de la seva oficina, en direcció contrària a la que li hauria agradat. I en caure damunt seu la humitat inconfusible i pròpia del clima a què ja estava avesat va decidir aturar-se un instant sota l'aixopluc del balcó d'un aparador.
I llavors va poder veure un alegre caminar que ja li era familiar, però aquest cop no només podia observar un paraigües violeta, ara ja veia la persona responsable del feliç tarannà que el definia. I en veure's proper a tanta innocència una remor d'alleugeriment el va sorprendre i el va conduir a fer un gest que ell mateix creia que havia oblidat. En Will va somriure.
En aquestes que la nena del paraigües violeta es va apropar a aquell senyor estrany i li va demanar amb molta educació si podia moure's alguna passa enllà, doncs volia veure l'espectacle que estava a punt de començar. En Will que no sabia ni sospitava de què es podia tractar, li va fer cas i en tombar-se per tal de contemplar allò que tan encuriosia la criatura, va poder veure com una dependenta de la botiga premia un botó i, acte seguit, un tren elèctric donava voltes el·líptiques en torn una sínia que també giravoltava i es completava amb uns llums intermitents de diferents colors. En Will va mirar la nena, com quedava hipnotitzada per la màgia d'aquells simples moviments rutinaris, com els seus ulls seguien totes i cadascuna de les voltes de les respectives joguines elèctriques. I llavors va mirar endavant i es va veure reflectit al vidre de l'aparador. Es va mirar als ulls, ja cansats de seguir les voltes que havia fet la seva vida i no va poder evitar una comparació cruel. I va sentir com la densitat d'aquell cel més gris que violeta per ell era lleuger i farcit de color per ella. I aquest pes li havia fet abaixar les espatlles i, per tal de creure's la seva pròpia mentida, s'havia instal·lat tan amunt com havia pogut. En un cinquè pis.
Va ser llavors quan la menuda va apartar un moment la vista de l'aparador:
- És bonic, oi?
- Sí, sí que ho és.
I els dos van romandre en silenci fins que va tornar a aparèixer la mateixa dependenta i va tornar a prémer el mateix botó. Però aquest cop, el tren i la sínia van tornar a reposar en el seu estat inanimat. En mirar-se el rellotge, en Will no va poder evitar una pregunta segurament tan elemental com inoportuna fins llavors:
- Com és que estàs sola?
- No estic sola, estic amb tu.
I en Will va deixar que la incertesa i la raresa d'aquella situació el paralitzés tot observant el giravoltar del paraigües violeta, que tornava a desaparèixer entre la multitud. No va reaccionar fins que va ser conscient que havia deixat de ploure, i al incorporar-se va poder obviar que havia sortit el sol. Ja no veia només caps i espatlles, sinó cares que reflectien la història de cadascú. Formava part de la riuada de ciutadans i un alè d'esperança el va omplir. Es va sentir capaç de buscar entre tothom algú. Aquella persona que havia marxat feia molt de temps i que era la causant del seu ensorrament d'espatlles. Ella que va ser substituïda per una oficina d'un cinquè pis, potser encara la trobaria i li podria demanar perdó. Només potser, però fins i tot potser.
I en Will va marxar saltironejant i sentint com l'envoltava un ambient de color violeta.

No vivim sota un cel blau, gaudim de l'avenç d'un horitzó fet a mida. Els estels només ens semblen llunyans, i tan sovint no caiem en l'evidència que si alcem una mica les celles els podem tocar amb la punta del nas. Creiem que ens hauríem de menjar el món, però aquesta idea escau millor dins un concepte de caràcter destructiu. Potser seria més encertat el verb assaborir; gaudir de cada instant, de cada detall, de cada petit tresor que amaga cada albada com si hagués de ser l'últim. I l'amor... Ai, l'amor! Qui el coneix i l'ha viscut, que en guardi l'essència per poder-ne contar la llegenda i així no oblidar-lo mai; I així fer-lo perdurable per sempre més.