Estranys

No és res, només una idea, un esborrany, un inici sense principi.

Vista des de l'aire d'una gran ciutat. Música.
La Llum seu al metro amb cascos, té la mirada perduda.
L'Alguer està fumant a la porta de se casa, en surt l'Aida i li fa un petó a la galta, ell li somriu però quan avança posa cara de circumstàncies.
La Isona està en un dinar familiar, tothom riu, ella es menja les ungles pintades i mira el cel. Fa una rialla forçosa quan algú li diu quelcom.
L'Eloi camina pel carrer tot admirant els núvols, les faroles, els edificis, els ocells...
Torna la vista des de l'aire. A la música se l'hi afegeix un veu en off. Flaixos de la pel·lícula que coincideixen amb les frases.

Entrem i sortim de tot arreu. Ens mirem. Ens ignorem. Desitgem compartir companyia amb algú i volem defugir de les nostres pors. Ens estimem. Ens estimem molt. Però no ho sabem i ens fem mal. Coneixem i desconeixem, però aprenem dia a dia. I no volem caure per res. Però ens aixequem. O pot ser no. Pot ser ens aixequen. I caminem. I al caminar ens creuem. I topem. Topem contra estranys.

GENER

La Llum surt del metro i topa amb l'Eloi tan fort que li cauen els cascos i para la música. Amb la veu exageradament alçada.
LLUM: No tranquil, no et disculpis (es gira) no cal...
Ella continua caminant de pressa, amb cara de pocs amics. Puja de dos en dos les escales de sortida.
Ell se la mira estranyat, continua caminant amb tranquil·litat. I molta parsimònia.

La Llum entra a un bar estressada, fa tard.
LLUM: ho sento, ho sento, ho sento... (es va traient l'abric, es posa el davantal i es fa una cua, tot molt de pressa)
DOLORS: La taula set volen un tallat descafeïnat de màquina, un cafè llarg i un croissant de xoco partit per la meitat. La quatre fa estona que esperen el compte i fan cara de marxar sense pagar. El teu pare t'ha tornat a trucar preguntant per les seves ulleres de lluny i no sé quina foto de l'aniversari de la filla de ca la Paquita. Ah, sí! I si tornes a arribar tard et transformo en croquetes i les serveixo al client de la dos, saps quin vull dir, no? Aquell que sempre es moca amb mig tros de tovalló tacat de Cacaolat.
LLUM: Bon dia Dolors...
DOLORS: Bon dia Llum
I es gira amb la safata plena de tot el que li ha dit al principi.

L'Eloi seu al metro. Al seu costat hi seu l'Aida que torna de la trobada amb l'Alguer. Ell se la mira de molt molt a prop. Quan ella s'allunya ell s'apropa.
AIDA: Que et faria res apartar el teu nassarró del meu cap? (amb un somriure fals)
ELOI: saps que el cor d'un eriçó batega 300 vegades per minut?
AIDA: En serio, aparta't (el toca amb la punta dels dits) aparta't...
ELOI: Tots riem 15 vegades al dia. Bé, això de mitjana. Jo no ric tant. Tu quantes vegades rius al dia?
AIDA: M'estic començant a emprenyar...
ELOI: Saps perquè et miro 14 cm més a prop de la mitjana sud-europea?
AIDA: Em moro de curiositat...
ELOI: Un cop el meu professor de 3r de primària que es deia professor Josep em va dir que era important mirar les coses des d'una altra perspectiva. No crec que siguis una cosa, més aviat el teu perfil em lliga més amb el d'una persona, però crec que també em serveixes.
AIDA: Això està molt bé, ara que ja m'has vist et pots apartar?
ELOI: Acabes de dir una vagenada molt i molt i molt i molt gran. Com vols que t'hagi vist si només fa dos minuts i 38 segons que t'observo. M'hi hauria d'estar molt i molt i molt i molt més. Saps que ni tant sols amb una vida ens acabem de conèixer? Imagina la quantitat de minuts de més que necessito per acabar de veure't. No et puc veure si t'observo tan poc. Quanta estona creus que t'hauria d'observar per veure't? Tu tampoc series capaç de veure ningú si no l'observes.
(flaixbacks amb una festa. Molta música, molt soroll, moltes llums però no es veu res. Només es distingeix l'Aida i l'Alguer ballant molt a prop amb les cares també molt a prop)
No crec que puguis observar mai si només vols veure perquè primer has d'observar, després podràs mirar i molt i molt i molt i molt després podràs veure. No a l'inrevés. No pas. Imagina la feina que tinc si a més, ho haig de fer des de diferents perspectives.
AIDA: Molt bé, ara tu t'apartaràs i em deixaràs baixar a la meva parada.
Ho fa. Ell la mira tota l'estona amb cara d'estranyat. Ella només es gira abans de baixar.

L'Aida truca al timbre d'una casa impressionant i hi entra. Hi ha la Isona a la dutxa. Soroll d'aigua. Les noies parlen alçant una mica la veu, amb la porta entremig. Una des de dins, l'altra des de fora.
AIDA: Isona, nena, ha estat genial. No t'ho pots imaginar. És tan maco... em parla com si... no ho sé... com si s'hagués d'acabar el món. Saps? (una pausa) Em va dir que no hi havia cap estrella al cel que brillés més que jo.
ISONA: Això abans o després d'anar al llit?
AIDA: ai, això és igual... crec que per ell sóc diferent de les altres. De veritat, crec que li he canviat alguna cosa de dins seu...
ISONA: Ja, segur... (Surt del bany amb un barnús elegant i els cabells molls. Ha de quedar clar que té molts diners.) Aida, la mama marxarà aquest cap de setmana a Los Ángeles amb l'Alfredo, i el papa està a no sé on fent no sé què. Que me'n dius d'una festeta? (li pica l'ullet)
AIDA: Una festeta de les nostres, eh? (ella mig s'aguanta el somriure, la Isona el deixa escapar completament, té els ulls molt oberts i fa que si) no sé nena, no tinc pasta pel material i ja me'n vas deixar l'altra vegada...
ISONA: ai, no siguis burra... que no em fa res! va... ja veuràs, serà guai... (li fa caretes de pena)
AIDA: (finalment deixa escapar el somriure) ai d'acord! Però l'Alguer que també vingui
ISONA: pff.. (s'aparta, s'aixeca i li parla d'esquenes) ja t'ho faràs.
L'Aida escriu alguna cosa al mòbil.

L'Alguer es mira el missatge que li ha enviat, espetega la llengua i tira el mòbil al sofà. Està a casa d'en Max, amic seu.
MAX: La d'ahir? (arriba de la cuina amb un parell de cerveses i seu també al sofà)
ALGUER: hmm...  (fa un glop i posa veu de nena tonta) “què fas aquest finde? Seria guai si repetíssim. Festa a casa una amiga? Penso en tu”
deixen anar un “hhhaa” entre conya i desgana
MAX: (també amb veu de nena) Algueeer penso en tuu
ALGUER: (igual) Maaax ets imbèeecil
MAX: Jo de veritat que no sé com t'ho fas. Tres en menys d'una setmana, i les tres es pensen que es casaran (amb rintintín) amb tu.
ALGUER: Ja n'aprendràs algun dia... (riuen) Així què et sembla fer de nen ric?
MAX: La festa? Què, ballarem valsos i beurem ponx?
ALGUER: Tu no subestimis les filles de papà... No vegis com anava la tia ahir...
MAX: no sé...
ALGUER: tu t'ho penses (es queden els dos empanats mirant endavant i van bevent, al cap de poc) Max, has d'anar a comprar algo que a la nevera només hi tens dues birres i un iogurt.
MAX: què hi fot un iogurt a la meva nevera?
(l'Alguer se'l mira, fa que no amb mig somriure i els dos fan un glop a l'hora)

L'Eloi entra a casa seva, un lloc fosc, caòtic, ell va despentinat i mal vestit. És un savi o un boig a qui ningú entén ni vol al costat. Està sol. Deixa la bossa que porta creuada al terra i també la jaqueta i ho aparta amb el peu sense mirar. Té la mirada fixa a una peixera amb un/diversos peixos de colors. Comença a obrir i tancar la boca en plan peix i els parla:
ELOI: ...

Conclusions que no ho són

Acabo el treball en certa manera igual com el vaig començar: amb les mans lliures de respostes que no existeixen i amb moltes ganes d'escriure. Segurament amb més idees i opinions, més experiència, amb més amor i estima envers el món novel·lístic, amb tot d'opinions de gent interessant que segurament no hauria conegut sense aquest treball. He pogut entendre més a fons una part de la literatura, hi he experimentat i n'he sortit orgullosa. Orgullosa de saber la quantitat de veus que em queden per conèixer, les paraules que em resten per escriure o dels personatges que encara haig de descobrir.
Ara sóc conscient del pes que tenen els mitjans de comunicació respecte a la difusió d'una obra i que això significa una unificació de gustos que s'ha d'evitar, perquè hi ha tants llibres per llegir que si tots agaféssim els mateixos, n'hi hauria molts que passarien desapercebuts. He entès la importància dels sentiments dels personatges, la força que poden transmetre els pensaments, la proximitat que hi pot haver entre el lector i l'autor a través d'ells, la idea de fons que poden arribar a transmetre. He descobert que l'interès d'una història no es resumeix en la intriga, que una novel·la avança si sorprèn qui l'escriu i qui la llegeix, no només amb el suspens i l'epifania, sinó també fent servir paraules boniques. El llenguatge, però, no cal que sigui complicat ni elitista, sinó despullat i sense pretensions, encara que cal evitar empobrir-lo.
Ara puc dir amb coneixement de causa que hi ha molta reflexió, molt treball previ a la redacció d'una novel·la. Que a mesura que l'ambient es tensa i els personatges evolucionen, entens més bé per què actuen d'una manera determinada, o potser no, però llavors vols descobrir-ho. No cal que el protagonista s'assembli gaire a tu, perquè el que realment el farà ser proper i real serà la seva manera de viure la història. No ha de ser gaire complicada si ja té una força poètica que te la faci sentir i tant hi fa del que tracti si el que diu és interessant.
He confirmat que les informacions i les opinions que ens puguin arribar són moltes i molt diverses i de vegades contraposades i que precisament per això hem de saber destriar. Potser una font m'ha assegurat que no es llegeix prou en català, però les enquestes em diuen que aquesta llengua és la preferent, si més no de la mostra de persones que han respòs el qüestionari. També se m'ha dit que una obra popular és senzilla i està condemnada a l'oblit, però hi ha excepcions com Jo confesso de Jaume Cabré que demostren el contrari, ja que ha tingut molt èxit, no és senzilla i tampoc s'oblidarà fàcilment. Tot i això, el que crec saber és que una bona estructura i una trama ben construïda són elements importants per fer que una novel·la es vulgui continuar llegint, però que aquest fet no assegura que sigui una obra de qualitat.
Per tant, crec que senzillament, si el món en què vivim et desperta un xiuxiueig de sentiments i et desperta unes emocions que vols deixar per escrit, no cal pensar en els personatges o en la trama o en el públic lector. Només cal fer literatura i no ser-ne gaire conscient, reflexionar sobre algun tema que et cridi l'atenció i un cop acabada, valorar la novel·la pel que és en si mateixa; una obra que tu has creat.
Així, a què es deu l'interès d'una novel·la? Potser en saber dosificar el suspens o a un missatge intel·ligent o a un cop de sort. Potser a la qualitat, que ni tan sols podem definir. O potser no m'hauria de preguntar a què es deu i seguir escrivint, que és del que es tracta.