És inevitable admetre que vivim en un món que desperta un xiuxiueig de sentiments a tothom que se'l mira. Així doncs, és probable que els que hi hagin posat els peus se n'hagin adonat i, al despertar tals emocions, ho hagin volgut deixar de manera perdurable.
La literatura és un recull d'aquelles experiències que un bon dia algú va voler que constessin per escrit. És tot allò que l'ésser humà ha viscut o li queda per viure. Va des del desig més íntim a les pors més col·lectives. Són els somnis que difícilment podran ser realitat fora de la màgia de la imaginació. És el testament d'uns dubtes que encara perduren però també l'eina gràcies a la qual coneixem les respostes d'uns savis que van viure fa més de mil anys. Ha sigut el canal de comunicació més important de la nostra espècie però també l'art més ric i divers que ha pogut inventar.
La literatura, així doncs, és tot allò que una vegada vam ser; és tot allò que som avui o que potser mai podrem ser, però sobretot són les idees que continuen insistint i ens recorden que ja fa molt temps que vivim en un món que desperta un xiuxiueig de sentiments difícils de passar per alt i que volen deixar constància de que encara hi són presents.
dilluns, 12 de març del 2012
Pourquoi ne pouvons-nous pas contrôler notre coeur?
Ce qui nous satisfait. Ce qui chante dans notre intérieur. Ce qui nous rappelle que parfois, la vie tourne autour d'un sourire, d'une larme, d'un baiser ou simplement d'un rien, ou simplement d'un tout. Ce qui nous tient et nous empêche de nous trébucher et, aussi, qui nous pousse vers le précipice. Ce qui nous donne bonheur et tristesse. Ce qui change chaque fois que nous soupirons. Ce que nous appelons coeur. Ce qui bat et nous fait vivre. Pourquoi ça est si difficile de contrôler?
Descartes a dit que les sentiments, les plus élémentaires sont six: l'admiration, l'amour, la haine, le désir, la joie et la tristesse. Ce sont tous des sentiments typiques de la passion mais aussi très communs, et pourtant, ils nous obligent à faire des choses stupides que notre cerveau ne comprend pas.
On vit dans une mélange de sentiments opposés qui déséquilibrent les pensées et tout ce qui est logique. C'est pour ça que si nous vivions seulement avec la sagesse du cerveau, nous ne pourrions pas comprendre beaucoup de choses que nous comprenons grâce au coeur.
L'amour, chimiquement, est un état maladif. Nous ne pouvons pas contrôler nos maladies. Nous ne savons pas quand elles viendront ni quelle maladie sera, mais quand elle arrive nous ne pouvons empêcher qu'elle reste ou qu'elle parte.
Descartes a dit que les sentiments, les plus élémentaires sont six: l'admiration, l'amour, la haine, le désir, la joie et la tristesse. Ce sont tous des sentiments typiques de la passion mais aussi très communs, et pourtant, ils nous obligent à faire des choses stupides que notre cerveau ne comprend pas.
On vit dans une mélange de sentiments opposés qui déséquilibrent les pensées et tout ce qui est logique. C'est pour ça que si nous vivions seulement avec la sagesse du cerveau, nous ne pourrions pas comprendre beaucoup de choses que nous comprenons grâce au coeur.
L'amour, chimiquement, est un état maladif. Nous ne pouvons pas contrôler nos maladies. Nous ne savons pas quand elles viendront ni quelle maladie sera, mais quand elle arrive nous ne pouvons empêcher qu'elle reste ou qu'elle parte.
Allò que es parla
Un 95% de la població catalana entén el català, un 85% el llegeix i un 60% l'escriu. Tanmateix només un 39% l'usa al carrer. És difícil trobar un municipi proper a la metròpoli que superi aquestes xifres, així com és habitual que comarques com ara Terra Alta, les Garrigues o la Ribera d'Ebre les passi de llarg. Així doncs, si sortim al carrer i parem l'orella, ens trobarem amb un 56% de població, de mitjana, que utilitza el castellà i un 7% altres llengües.
Catalunya sempre ha estat un indret farcit de cultura gràcies a la seva bona situació geogràfica i la seva (fins fa poc) prosperitat econòmica, i aquest fet es reflecteix encara avui als carrers de molts municipis.
Se sap que a Catalunya es parlen més de 200 llengües diferents, totes amb els seus percentatges més o menys elevats, però amb els corresponents habitants que les parlen. Aquest és només un exemple de tot aquest bagatge cultural que ha anat agafant casa nostra.
És així que ens convida a reflexionar sobre totes les riqueses que estem guanyant amb aquestes cultures, per contra del risc d'anar oblidant a la llarga, la importància que té la nostra pròpia.
Un pot omplir-se la boca de debats que discuteixen sobre el tema, llençant barbaritats que ofenen a molta gent, i no es pot parar a pensar que mai s'hauria de trepitjar un dret tan important, i que tan sovint diem que defensem, com és la lliure expressió.
Tant és cert que hem de procurar que el català continuï sent vehicle de conversa (i en augment, millor), com també ho han de ser les altres llengües, entre la població que així ho desitgi. Els hi hauríem d'encomanar, entre tots, la idea d'enriquiment personal i millora en tots els sentits que suposa aprendre la llengua del lloc on han anat a viure .Sempre, això sí, recordant que no es por aixafar cap llengua. Cap.
Catalunya sempre ha estat un indret farcit de cultura gràcies a la seva bona situació geogràfica i la seva (fins fa poc) prosperitat econòmica, i aquest fet es reflecteix encara avui als carrers de molts municipis.
Se sap que a Catalunya es parlen més de 200 llengües diferents, totes amb els seus percentatges més o menys elevats, però amb els corresponents habitants que les parlen. Aquest és només un exemple de tot aquest bagatge cultural que ha anat agafant casa nostra.
És així que ens convida a reflexionar sobre totes les riqueses que estem guanyant amb aquestes cultures, per contra del risc d'anar oblidant a la llarga, la importància que té la nostra pròpia.
Un pot omplir-se la boca de debats que discuteixen sobre el tema, llençant barbaritats que ofenen a molta gent, i no es pot parar a pensar que mai s'hauria de trepitjar un dret tan important, i que tan sovint diem que defensem, com és la lliure expressió.
Tant és cert que hem de procurar que el català continuï sent vehicle de conversa (i en augment, millor), com també ho han de ser les altres llengües, entre la població que així ho desitgi. Els hi hauríem d'encomanar, entre tots, la idea d'enriquiment personal i millora en tots els sentits que suposa aprendre la llengua del lloc on han anat a viure .Sempre, això sí, recordant que no es por aixafar cap llengua. Cap.
LA NOSTRA FILOSOFIA DE VIDA
No podem negar que vivim en una societat més aviat cruel, que procura pel benestar personal i que la supervivència es basa en treballar per procurar-se un futur.
Fent un paral·lelisme amb la teoria de Darwin, obviem que tenim molt arrelada la llei dels més forts; a l'hora de triar una persona per un lloc de treball, ens quedarem amb aquella que tingui una millor carrera professional , per tant, tothom intenta fer-se un bon currículum. També hem sentit molt a parlar deaquells estudis que tenen més sortides i sovint, entre triar una feina ben pagada i una altre més de caràcter vocacional, ens quedaríem amb la primera.
Tan mateix, la lògica és d'un tant absurda, ja que si comencem una carrera als 20 anys i no ens jubilem fins als 65, ens trobem que passem 45 anys de la nostra vida dedicats al que hem decidit nosaltres mateixos, però ens trobem amb casos que, volent-se procurar un futur, han decidit que estudiarien allò que tenia més sortides o allò que estava més ben pagat, i tan mateix, no coincidia amb el que hagués desitjat fer.
És cert que potser, el que volem fer a la vida és difícil de realitzar, però no hi perdem res per intentar-ho. És més, si no ho intentem no podrem saber mai què hagués passat si ho haguéssim triat. Si no creiem ni en les nostres pròpies possibilitats, qui ho farà? L'ésser humà necessita ser estimat i respectat, però perquè això sigui possible, ens hem de tenir una mica d'autoestima i lluitar per alguna cosa que estiguem del tot convençuts que volem dedicar-hi 45 anys, que no són pocs; si podem triar part del nostre futur, perquè agafar-ne un que no ens agrada? La felicitat es fonamenta de petits moments alegres; com els volem aconseguir si dediquem més de mitja vida a fer una cosa que no ens agrada, que no desitgem?
Per tant, crec que tothom algun dia o altre s'ha preguntar que què és el que realment l'omple, què és el que no es cansaria de fer i pel què creu que és necessari lluitar (sempre, això sí i dins el meu parer, respectant tot i tothom que ens envolta, que la llibertat d'un acaba on comença la de l'altre)
Així doncs, esgotem el que ens queda de dia, perquè encara avui podem triar què volem ser demà.
Fent un paral·lelisme amb la teoria de Darwin, obviem que tenim molt arrelada la llei dels més forts; a l'hora de triar una persona per un lloc de treball, ens quedarem amb aquella que tingui una millor carrera professional , per tant, tothom intenta fer-se un bon currículum. També hem sentit molt a parlar deaquells estudis que tenen més sortides i sovint, entre triar una feina ben pagada i una altre més de caràcter vocacional, ens quedaríem amb la primera.
Tan mateix, la lògica és d'un tant absurda, ja que si comencem una carrera als 20 anys i no ens jubilem fins als 65, ens trobem que passem 45 anys de la nostra vida dedicats al que hem decidit nosaltres mateixos, però ens trobem amb casos que, volent-se procurar un futur, han decidit que estudiarien allò que tenia més sortides o allò que estava més ben pagat, i tan mateix, no coincidia amb el que hagués desitjat fer.
És cert que potser, el que volem fer a la vida és difícil de realitzar, però no hi perdem res per intentar-ho. És més, si no ho intentem no podrem saber mai què hagués passat si ho haguéssim triat. Si no creiem ni en les nostres pròpies possibilitats, qui ho farà? L'ésser humà necessita ser estimat i respectat, però perquè això sigui possible, ens hem de tenir una mica d'autoestima i lluitar per alguna cosa que estiguem del tot convençuts que volem dedicar-hi 45 anys, que no són pocs; si podem triar part del nostre futur, perquè agafar-ne un que no ens agrada? La felicitat es fonamenta de petits moments alegres; com els volem aconseguir si dediquem més de mitja vida a fer una cosa que no ens agrada, que no desitgem?
Per tant, crec que tothom algun dia o altre s'ha preguntar que què és el que realment l'omple, què és el que no es cansaria de fer i pel què creu que és necessari lluitar (sempre, això sí i dins el meu parer, respectant tot i tothom que ens envolta, que la llibertat d'un acaba on comença la de l'altre)
Així doncs, esgotem el que ens queda de dia, perquè encara avui podem triar què volem ser demà.
Ji Wen pensava tres cops abans d'actuar. En saber-ho el Mestre va dir: N'hi hauria prou amb dos. Confuci
Confuci va ser un polític i, més tard, conseller del rei xinès que va viure del 551 fins el 479 a.c. Va ser un personatge de molta importància dins de la cultura oriental. Els seus ensenyaments sortien a partir de les dinasties Shang i Zhou. La seva filosofia es basava en la bondat humana, la tradició i l'estudi.
Concretament, aquesta frase ens convida a reflexionar sobre una acció que s'ha de dur a terme, només dos cops en comptes de tres.
És a dir, és necessari pensar les decisions abans de prendre-les, però tampoc no fa falta recrear-se sobre un tema.
Per tant, el Mestre, ens ve a dir que hi ha cops en què la reflexió és necessària però s'ha d'acotar. Crec que ens vindria a donar un missatge de seguretat en un mateix i d'acceptació, no tant d'un primer instint, però si d'una primera consideració respecte la tria a la qual ens hem d'afrontar. Hi ha moments en què les decisions s'han de prendre en pocs instants i no hi ha espai per una reflexió pausada i extensa, sinó que s'ha de determinar a partir de les teves idees, coneixements o de la teva filosofia.
Tot sovint ens trobem amb persones que dubten de les seves decisions i que, per tant, s'ho rumien tantes vegades que al final ja no estan segures de cap de les possibles sortides que han de prendre i acaben fent el que hauria fet algú altre. M'explico; posem per cas que una senyora va al mercat amb la intenció de comprar pomes. Un cop es troba davant la parada, veu que n'hi ha de dues classes: les verdes, que n'hi ha moltes, i les vermelles, que n'hi ha poques. Quan el venedor li pregunta per la seva compra, ella diu que s'ho ha de rumiar. Mentrestant, ell s'ocupa d'un altre client i la senyora sospesa els pros i contres de comprar pomes verdes, que si n'hi ha més potser és perquè no agraden i els clients prefereixen les altres, o les vermelles, que pel contrari li han tret de les mans. Les verdes, potser han tingut més èxit i per tant se n'han ofert més al mercat i les vermelles, que ja n'han demanat poques d'entrada per així no quedar-se'n amb estoc. Les verdes, que són més àcides o les vermelles, que són més dolces. Quan per fi es decideix per les vermelles s'adona que el client que han atès mentre ella s'ho pensava, havia comprat les pomes vermelles que quedaven i que, per tant, ella s'havia de quedar amb les verdes.
Si aquesta senyora hagués confiat en una primera reflexió, sense considerar més factors que no fossin el seu propi gust, com ara la quantitat de pomes que quedaven, la decisió hagués pogut ser adequada o equivocada, però al menys hagués pogut ser la seva decisió.
Podem posar com a segon exemple, i potser més portat a l'extrem, el cas d'un pacient que ha de ser operat urgentment de la cama. És una operació complicada però es volen refiar d'un metge novell que destaca pel seu gran prestigi professional que ha aconseguit amb poc temps. Tot i això, li donen la possibilitat de que, si no s'hi veu en cor, pot renunciar a ser el responsable de l'operació. Ell, segur de si mateix, accepta aquesta gran responsabilitat. En mig de l'operació el metge es troba davant de dues maneres possibles de continuar amb la seva feina, però és ràpid i després d'un moment de reflexió, acaba escollint la que li sembla més apropiada. Gràcies a això salva la cama del pacient.
Si aquest metge no hagués sabut creure en la seva primera decisió, l'operació hauria sigut més complicada i potser no hauria acabat bé. Tot i tenir una gran responsabilitat i una gran pressió a sobre ha confiat en els seu coneixements mèdics. Si s'hagués posat a comparar els avantatges i inconvenients de les dues maneres d'operar enmig d'aquella situació tan complicada, segur que hauria sortit malament.
D'altra banda podríem objectar que també ens trobem ens situacions on si la decisió que es pren no està del tot reflexionada i meditada, les conseqüències poden ser del tot irreparables. Quan ens trobem amb factors que no són el temps o la inseguretat, sinó l'exactitud amb la què s'ha de resoldre un problema, la decisió correcta potser no es troba a la primera, potser cal pensar-hi, no tres, sinó moltes vegades abans d'estar convençut que aquella conclusió final és l'adequada. Per tant, contradient el Mestre, hi ha vegades en què no n'hi ha prou amb una primera reflexió, sinó que se n'han de considerar diverses amb totes les seves maneres d'enfocar-les. Les decisions importants, si hi ha temps per prendre-les, millor pensar-s'ho tres en comptes de dues vegades. La decisió estarà més meditada i, per tant, els problemes que puguin sorgir ja estaran estudiats. Per exemple: Imaginem que un noi té una relació estable amb una noia i vol demostrar-li el seus sentiments d'alguna manera que no la deixi indiferent. Un dia, va caminant pel carrer i es troba un anunci de tatuatges moderns i força extremats i, impressionat per la idea que li acaba de venir al cap s'auto convenç d'anar-hi per posar en pràctica aquella idea. Anant-hi de camí, cada cop està més convençut del que està a punt de fer. Arriba el dia de l'aniversari de la relació i el noi li ensenya a la noia, tot cofoi, la sorpresa: era la cara de la noia tatuada a l'esquena d'ell. La noia se'n va, deixant-lo plantat.
Si el noi s'ho hagués pensat més, potser hauria encertat més la sorpresa. Si hagués pensat en si allò, a part d'agradar-li a ell, li hagués agradat a ella, si hagués tingut en compte els avantatges i inconvenients de fer el que estava a punt de fer, si hagués pensat tot el que hauria d'assumir un cop s'hagués tatuat l'esquena, potser no ho hauria decidit tan ràpid.
Per no centrar-ho en un cas únic, podríem posar un altre exemple totalment diferent: A una arquitecta se li ha encarregat el disseny d'un edifici per un museu d'art contemporani. Per tal que l'edifici vagi d'acord amb aquest estil d'art, se li ha proposat que s'atreveixi amb algun model trencador. Ella es decideix per un disseny sofisticat i d'allò més complicat. S'haurà de mirar minuciosament tots i cadascun dels detalls més insignificants, ja que el mínim error suposaria una gran pèrdua de diners i de temps. Per tant, no n'hi haurà prou en pensar-s'ho tres cops cada vegada, sinó que ho haurà de repassar tant com calgui.
Dit això, podríem concloure que sempre s'han de pensar les coses abans de fer-les, però hi ha cops que s'hi ha de dedicar més temps i d'altres, menys. Tot depèn de les circumstàncies que envoltin l'afectat: si el temps que un té és limitat o no ho és, si la decisió que es prengui és irreversible o no, si només depèn de nosaltres, etc. Dit d'una altra manera: depenent de la situació en què ens trobem, haurem de pensar dues o potser tres vegades, però això sí, sempre haurem de pensar abans d'actuar. Tanmateix, sempre hem d'acabar actuant quan cal i no deixar les decisions en una espiral de pensaments.
Concretament, aquesta frase ens convida a reflexionar sobre una acció que s'ha de dur a terme, només dos cops en comptes de tres.
És a dir, és necessari pensar les decisions abans de prendre-les, però tampoc no fa falta recrear-se sobre un tema.
Per tant, el Mestre, ens ve a dir que hi ha cops en què la reflexió és necessària però s'ha d'acotar. Crec que ens vindria a donar un missatge de seguretat en un mateix i d'acceptació, no tant d'un primer instint, però si d'una primera consideració respecte la tria a la qual ens hem d'afrontar. Hi ha moments en què les decisions s'han de prendre en pocs instants i no hi ha espai per una reflexió pausada i extensa, sinó que s'ha de determinar a partir de les teves idees, coneixements o de la teva filosofia.
Tot sovint ens trobem amb persones que dubten de les seves decisions i que, per tant, s'ho rumien tantes vegades que al final ja no estan segures de cap de les possibles sortides que han de prendre i acaben fent el que hauria fet algú altre. M'explico; posem per cas que una senyora va al mercat amb la intenció de comprar pomes. Un cop es troba davant la parada, veu que n'hi ha de dues classes: les verdes, que n'hi ha moltes, i les vermelles, que n'hi ha poques. Quan el venedor li pregunta per la seva compra, ella diu que s'ho ha de rumiar. Mentrestant, ell s'ocupa d'un altre client i la senyora sospesa els pros i contres de comprar pomes verdes, que si n'hi ha més potser és perquè no agraden i els clients prefereixen les altres, o les vermelles, que pel contrari li han tret de les mans. Les verdes, potser han tingut més èxit i per tant se n'han ofert més al mercat i les vermelles, que ja n'han demanat poques d'entrada per així no quedar-se'n amb estoc. Les verdes, que són més àcides o les vermelles, que són més dolces. Quan per fi es decideix per les vermelles s'adona que el client que han atès mentre ella s'ho pensava, havia comprat les pomes vermelles que quedaven i que, per tant, ella s'havia de quedar amb les verdes.
Si aquesta senyora hagués confiat en una primera reflexió, sense considerar més factors que no fossin el seu propi gust, com ara la quantitat de pomes que quedaven, la decisió hagués pogut ser adequada o equivocada, però al menys hagués pogut ser la seva decisió.
Podem posar com a segon exemple, i potser més portat a l'extrem, el cas d'un pacient que ha de ser operat urgentment de la cama. És una operació complicada però es volen refiar d'un metge novell que destaca pel seu gran prestigi professional que ha aconseguit amb poc temps. Tot i això, li donen la possibilitat de que, si no s'hi veu en cor, pot renunciar a ser el responsable de l'operació. Ell, segur de si mateix, accepta aquesta gran responsabilitat. En mig de l'operació el metge es troba davant de dues maneres possibles de continuar amb la seva feina, però és ràpid i després d'un moment de reflexió, acaba escollint la que li sembla més apropiada. Gràcies a això salva la cama del pacient.
Si aquest metge no hagués sabut creure en la seva primera decisió, l'operació hauria sigut més complicada i potser no hauria acabat bé. Tot i tenir una gran responsabilitat i una gran pressió a sobre ha confiat en els seu coneixements mèdics. Si s'hagués posat a comparar els avantatges i inconvenients de les dues maneres d'operar enmig d'aquella situació tan complicada, segur que hauria sortit malament.
D'altra banda podríem objectar que també ens trobem ens situacions on si la decisió que es pren no està del tot reflexionada i meditada, les conseqüències poden ser del tot irreparables. Quan ens trobem amb factors que no són el temps o la inseguretat, sinó l'exactitud amb la què s'ha de resoldre un problema, la decisió correcta potser no es troba a la primera, potser cal pensar-hi, no tres, sinó moltes vegades abans d'estar convençut que aquella conclusió final és l'adequada. Per tant, contradient el Mestre, hi ha vegades en què no n'hi ha prou amb una primera reflexió, sinó que se n'han de considerar diverses amb totes les seves maneres d'enfocar-les. Les decisions importants, si hi ha temps per prendre-les, millor pensar-s'ho tres en comptes de dues vegades. La decisió estarà més meditada i, per tant, els problemes que puguin sorgir ja estaran estudiats. Per exemple: Imaginem que un noi té una relació estable amb una noia i vol demostrar-li el seus sentiments d'alguna manera que no la deixi indiferent. Un dia, va caminant pel carrer i es troba un anunci de tatuatges moderns i força extremats i, impressionat per la idea que li acaba de venir al cap s'auto convenç d'anar-hi per posar en pràctica aquella idea. Anant-hi de camí, cada cop està més convençut del que està a punt de fer. Arriba el dia de l'aniversari de la relació i el noi li ensenya a la noia, tot cofoi, la sorpresa: era la cara de la noia tatuada a l'esquena d'ell. La noia se'n va, deixant-lo plantat.
Si el noi s'ho hagués pensat més, potser hauria encertat més la sorpresa. Si hagués pensat en si allò, a part d'agradar-li a ell, li hagués agradat a ella, si hagués tingut en compte els avantatges i inconvenients de fer el que estava a punt de fer, si hagués pensat tot el que hauria d'assumir un cop s'hagués tatuat l'esquena, potser no ho hauria decidit tan ràpid.
Per no centrar-ho en un cas únic, podríem posar un altre exemple totalment diferent: A una arquitecta se li ha encarregat el disseny d'un edifici per un museu d'art contemporani. Per tal que l'edifici vagi d'acord amb aquest estil d'art, se li ha proposat que s'atreveixi amb algun model trencador. Ella es decideix per un disseny sofisticat i d'allò més complicat. S'haurà de mirar minuciosament tots i cadascun dels detalls més insignificants, ja que el mínim error suposaria una gran pèrdua de diners i de temps. Per tant, no n'hi haurà prou en pensar-s'ho tres cops cada vegada, sinó que ho haurà de repassar tant com calgui.
Dit això, podríem concloure que sempre s'han de pensar les coses abans de fer-les, però hi ha cops que s'hi ha de dedicar més temps i d'altres, menys. Tot depèn de les circumstàncies que envoltin l'afectat: si el temps que un té és limitat o no ho és, si la decisió que es prengui és irreversible o no, si només depèn de nosaltres, etc. Dit d'una altra manera: depenent de la situació en què ens trobem, haurem de pensar dues o potser tres vegades, però això sí, sempre haurem de pensar abans d'actuar. Tanmateix, sempre hem d'acabar actuant quan cal i no deixar les decisions en una espiral de pensaments.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)