No és el mateix veure-ho amb ulls d'un infant

És un dolç capvespre de primavera. El vent, més que bufar, sospira deixant de fons les carícies de les ones. La sorra humida em fa pessigolles entre els dits dels peus descalços. Sento com el vaivé d'una música incerta neix dins meu i mor just abans que algú altre la pugui escoltar. Si tanco els ulls puc veure com la melodia dibuixa un record que ara em sembla llunyà, però que fa temps no ho havia sigut tant. Si tanco els ulls puc veure el Mitjabufa amb el seu acordió i el seu somriure desdentegat. Amb la seva samarreta ratllada que tenia més taques d'oli que cosits, i mira que estava foradada per tot arreu... La gent del poble se'l mirava de reüll i amb poques ganes, i els nens feien córrer mil rumors sobre el motiu del seu ull de vidre. A ningú li agradava i tots els nens li tenien por, però ell mai deixava de tocar aquell acordió atrotinat.
Llavors devia tenir set o vuit anys i m'encantava anar en bici amb les meves amigues. Corríem pel port i esquivàvem les caixes de peix, ens amagàvem entre les barques i jugàvem a seguir el rei de punta a punta del poble. Però allò va canviar una tarda de primavera. Com cada diumenge ens empaitàvem amb la bici tot espantant turistes despistats. Jo anava l'última i m'anava quedant enrere perquè la meva bici era més petita que la de les altres. Vaig voler córrer més del compte i em vaig trobar de cop el terra davant dels morros. No em vaig poder aguantar el plor i les llàgrimes se'm van barrejar amb la pols del terra. - Que t'has fet mal? - Vaig aixecar la vista i la mà ossuda del Mitjabufa se'm va presentar al davant, tot oferint-me ajuda - No tinguis por, mira, jo quan era petit queia molt sovint de la bici perquè era un tarambana, i el que m'anava millor era una mica d'aigua de mar, una tireta i una cançó amb l'acordió. - Suposo que em devia quedar parada. Suposo que dins meu em devien créixer un munt de preguntes. Però em vaig ajudar de la seva mà per aixecar-me i li vaig preguntar què era un tarambana. Ell va fer un somriure a la seva manera peculiar i vam seure de cara el mar. M'explicava històries de la seva infància, rondalles i llegendes, comptàvem gavines i vam mirar com es ponia el Sol. La tarda va passar volant mentre ell parlava i tocava i jo l'escoltava. Jo l'escoltava amb els ulls plens d'emoció i amb la boca oberta. Com podia ser que d'un grapat de paraules i notes de música en sortissin tantes i tantes històries genials? Com podia ser que comptant gavines es pogués veure el món d'una manera tan diferent? Aquella nit em vaig adormir respirant felicitat.
Des d'aquell dia, cada tarda en sortir de l'escola agafava la bicicleta i me n'anava cap al cantó de la platja on només hi havia roques, històries i un acordió tronat que sonava prou bé. Obria els ulls i les orelles i guardava tots aquells sons dins meu amb pany i clau. Les amigues em deien que els grans s'enfadarien, i no anaven mal encaminades. Un dia vaig arribar a casa per agafar la bici , però la mare em va dir que no em deixava tornar amb el Mitjabufa, que ho tenia totalment prohibit. Jo no entenia res. Perquè no podia anar a comptar gavines? Perquè no podia anar a veure postes de Sol? Perquè no podia anar a escoltar música i històries? L'endemà quan es va fer fosc vaig posar en pràctica el que havia ideat durant la tarda. Ho havia vist en moltes pel·lícules i sempre sortia bé. Vaig lligar els llençols i vaig saltar fins la gespa humida del jardí. Sort que la meva habitació era al primer pis. Amb pijama i sabatilles vaig agafar la bici i vaig travessar mig poble a les fosques. Quan vaig arribar al cantó de sempre de la platja vaig veure el Mitjabufa que parlava amb un altre senyor i es van intercanviar alguna cosa. Miraven a dreta i esquerra i semblava que ho fessin d'amagat. Sense voler vaig tombar la bici, que va caure tot trencant el silenci de la nit. El senyor estrany em va clavar la seva mirada i de cop vaig tenir molta por i vaig marxar corrents. Quan vaig ser al jardí de casa vaig cridar a la mare, que va aparèixer a la porta amb les mans al cap - Però què hi fas a fora? - Em va pujar a collibè fins la meva habitació entre llàgrimes i mocs, va desfer el meu invent i em va tapar amb uns llençols nets. No podia aguantar fins l'endemà i vaig explicar-li el que havia vist. La mare em va dir que demà seria un altre dia i em va fer un petó al front.
Els dies següents vaig veure molts policies escampats per tot arreu però no veia enlloc el Mitjabufa ni al seu acordió ni a les seves històries. La mare em va dir que havia marxat per que feia coses dolentes, però jo li vaig dir que no, que mirava postes de sol i tocava cançons.
Ha passat molt de temps i aquells records ara els tinc tacats de decepció. Deu ser que m'he fet gran i que perdem innocència pel camí. Però encara avui, sento com el vaivé d'una música incerta neix dins meu i mor just abans que algú altre la pugui escoltar.

LA INCOHERÈNCIA DE L'ABSURD

És en la foscor d'un paper en blanc.
És en la mirada d'aquell cec
i en el somriure del deprimit.
És en el miol del gos llebrer
i en la claror de la negre nit.
És, en l'optimista, el renec
i de la rodona l'esvoranc.

Fa cantonada amb l'espiral,
rere una porta tancada amb clau
malgrat no hi hagi ni tan sols pany.
Gairebé a sota de l'horitzó
entre una mentida i un engany,
perdut just al mig del cel més blau.
S'amaga davant del bé i el mal.