Dolors o el pessimisme

Potser ens espantem.

I no ho sabem perquè tanquem els ulls. No hi veiem. No hi veiem perquè és fosc.

La nit, la tenebra, el silenci. La por. Els carrers no són més bonics quan s'amaga el sol. Els poetes i grans escriptors, els enamorats i els cantants que canten cançons a la lluna. Tots ells, que creuen haver estat originals, diferents, especials. Estranys. Els que desitgen poder abraçar aquest tant magníficament enorme hemisferi platejat, un dia se'ls trencarà el coll per haver volgut mirar més enllà de les estrelles.

La manca de llum no és sinó el final d'un altre dia, que ja ha passat i no es pot recuperar. L'hem perdut? Qui sap, ara ja està. Només queda la foscor que amaga qualsevol rastre de la seva possible aparició. Ho escombra tot sota l'asfalt, encara calent del fum dels cotxes, i només ens queda el record. Ha existit mai? Qui sap, ara ja està.

La nit, la foscor, el silenci. La por. Només serveixen per amagar la vergonya d'allò que hem fet al llarg del dia. Per això canten els poetes i escriuen els enamorats; és quan no poden veure la injustícia, que parlen de l'amor; quan no senten els plors que parlen del patiment; és quan tot calla que parlen de parlar.

Així ho pensava ella, més enllà de les nits de principis de Setembre, de finals d'estiu, quan s'adormia la gran fera indomable de l'oci exagerat i es despertaven la resta de mortals. Observava els matins de ressaca a Llèdhort per poder reflexionar. Els carrers, bruts d'un excés de turisme de sol i platja (i festa), semblaven dormir la mona. Les cantonades arrebossaven rastres infectes d'humans descontrolats. Acompanyaven ampolles de licors barats que s'havien trencat al topar contra el terra, fruit d'algun mareig inoportú. Era incòmode passejar la mirada per aquell paisatge que uns estranys havien convertit en desolador. Un indret que ja no podia reconèixer com a casa seva.

I si realment sentia rebuig per aquell escenari on li havia tocat actuar, perquè no marxar? Marxar molt lluny potser. Ja ho havia pensat, ja. Però, anar a algun lloc millor voldria dir fugir? Giraria l'esquena al seu passat i això tampoc canviaria res, oi?

Cal fer crítica de tot allò que es veu i que no agrada. Que no agrada gens. Opinar és necessari per saber quin camí no és el correcte. Però això sí, s'ha de caminar. Si no es tira endavant, ja podem parlar del millor camí, que no hi arribarem mai. Caminar és el que feia la Lola, però encara no ho sabia. Ni tan sols s'ho podia arribar a imaginar.

Ella, de fet, imaginava moltes coses i en sabia moltes (moltíssimes) més, però no ho deia a ningú. Ho sabien ella i la seva intimitat i preservava la seva companya amb una gelosia que podria haver esdevingut malaltissa. La Lola no parlava. No ho feia amb ningú, i ningú es preocupava en donar-li conversa. Però qui vol compartir part de la seva existència amb una persona que no desitja compartir res, absolutament res, ni la seva paraula?

De Càndid o l'optimisme, Voltaire

Per què llegim avui?

Neix un dia atapeït a la vida d'una persona qualsevol, que treballa o que estudia, que es veu amb els amics o que va al cinema i al teatre, que potser té família i que té, segur, un televisor. Que treu el gos a passeig o que es distreu amb algun tipus de pantalla tàctil. El dia ja mor i aquesta persona, malgrat el cansament i la son decideix obrir el llibre que descansa sobre la seva tauleta de nit i, passats uns minuts, s'adorm encara mig assegut, amb les pàgines que li reposen sobre el pit.

I perquè? Per quin motiu invertim temps (el nostre temps, tan sagrat, tan preuat) en una activitat que podria ser fàcilment substituïble per qualsevol altre? Com és que aquesta activitat fa tants segles que dura i no ens en cansem mai?

El poder d'imaginar.

L'ésser humà té aquesta eina, tan i tan poderosa, que a vegades utilitza correctament i, d'alguna manera, permet que els altres també la desenvolupin lliurement, sense barreres de cap tipus ni idees estètiques prefixades. L'escriptor té la capacitat de crear mons que ni tan sols ell sap que existeixen. Per això llegim, perquè algú ens dóna una pauta (ens descriu un personatge, ens defineix un lloc o una situació) i nosaltres la podem re-imaginar tal i com vulguem; l'escena que llegim no són un seguit de paraules que expliquen alguna història, sinó una discussió, una declaració, una batalla, una reflexió interna... són imatges que segurament mai seran visibles a la realitat però sí dins el cap de cadascú. I això només ho pot fer la persona que llegeix; només ell té aquesta capacitat.

La bellesa de les paraules.

Si només llegíssim per conèixer històries, en tindríem prou amb els contes infantils, però no és així. Ens agrada la musicalitat de la llengua (tan se val de quina), que les paraules encaixin o desencaixin expressament, que no només hi hagi intriga en la trama, sinó en la continuïtat de cada mot, que una paraula porti a la següent i a la següent i que sigui com un fil per estirar, inesgotable. I que l'autor descrigui un personatge amb els adjectius adequats. O que no en parli, perquè l'absència d'informació ens dóna l'esperança de trobar-la més endavant.

La barreja de la realitat i la irrealitat.

La imaginació i les paraules adients poden suposar la creació d'una figura que acabem estimant. No perquè sigui millor que nosaltres, ni semblant, ni perquè hagi passat experiències semblants o diferents a les nostres. Senzillament perquè els seus sentiments (els del personatge) podrien ser perfectament reals, perquè també els has sentit tu o jo. I aquest fet ens fa sentir compresos. O no, al contrari, no hi estem d'acord i plantegem un tema de debat i ens tornem més crítics.

No crec que ens cansem mai de la literatura; tothom és prou innocent per imaginar, tothom és prou inquiet per sentir curiositat, tothom és prou agosarat per opinar i per saber opinions.

I així seguir escrivint, i així seguir llegint.

Estranys

No és res, només una idea, un esborrany, un inici sense principi.

Vista des de l'aire d'una gran ciutat. Música.
La Llum seu al metro amb cascos, té la mirada perduda.
L'Alguer està fumant a la porta de se casa, en surt l'Aida i li fa un petó a la galta, ell li somriu però quan avança posa cara de circumstàncies.
La Isona està en un dinar familiar, tothom riu, ella es menja les ungles pintades i mira el cel. Fa una rialla forçosa quan algú li diu quelcom.
L'Eloi camina pel carrer tot admirant els núvols, les faroles, els edificis, els ocells...
Torna la vista des de l'aire. A la música se l'hi afegeix un veu en off. Flaixos de la pel·lícula que coincideixen amb les frases.

Entrem i sortim de tot arreu. Ens mirem. Ens ignorem. Desitgem compartir companyia amb algú i volem defugir de les nostres pors. Ens estimem. Ens estimem molt. Però no ho sabem i ens fem mal. Coneixem i desconeixem, però aprenem dia a dia. I no volem caure per res. Però ens aixequem. O pot ser no. Pot ser ens aixequen. I caminem. I al caminar ens creuem. I topem. Topem contra estranys.

GENER

La Llum surt del metro i topa amb l'Eloi tan fort que li cauen els cascos i para la música. Amb la veu exageradament alçada.
LLUM: No tranquil, no et disculpis (es gira) no cal...
Ella continua caminant de pressa, amb cara de pocs amics. Puja de dos en dos les escales de sortida.
Ell se la mira estranyat, continua caminant amb tranquil·litat. I molta parsimònia.

La Llum entra a un bar estressada, fa tard.
LLUM: ho sento, ho sento, ho sento... (es va traient l'abric, es posa el davantal i es fa una cua, tot molt de pressa)
DOLORS: La taula set volen un tallat descafeïnat de màquina, un cafè llarg i un croissant de xoco partit per la meitat. La quatre fa estona que esperen el compte i fan cara de marxar sense pagar. El teu pare t'ha tornat a trucar preguntant per les seves ulleres de lluny i no sé quina foto de l'aniversari de la filla de ca la Paquita. Ah, sí! I si tornes a arribar tard et transformo en croquetes i les serveixo al client de la dos, saps quin vull dir, no? Aquell que sempre es moca amb mig tros de tovalló tacat de Cacaolat.
LLUM: Bon dia Dolors...
DOLORS: Bon dia Llum
I es gira amb la safata plena de tot el que li ha dit al principi.

L'Eloi seu al metro. Al seu costat hi seu l'Aida que torna de la trobada amb l'Alguer. Ell se la mira de molt molt a prop. Quan ella s'allunya ell s'apropa.
AIDA: Que et faria res apartar el teu nassarró del meu cap? (amb un somriure fals)
ELOI: saps que el cor d'un eriçó batega 300 vegades per minut?
AIDA: En serio, aparta't (el toca amb la punta dels dits) aparta't...
ELOI: Tots riem 15 vegades al dia. Bé, això de mitjana. Jo no ric tant. Tu quantes vegades rius al dia?
AIDA: M'estic començant a emprenyar...
ELOI: Saps perquè et miro 14 cm més a prop de la mitjana sud-europea?
AIDA: Em moro de curiositat...
ELOI: Un cop el meu professor de 3r de primària que es deia professor Josep em va dir que era important mirar les coses des d'una altra perspectiva. No crec que siguis una cosa, més aviat el teu perfil em lliga més amb el d'una persona, però crec que també em serveixes.
AIDA: Això està molt bé, ara que ja m'has vist et pots apartar?
ELOI: Acabes de dir una vagenada molt i molt i molt i molt gran. Com vols que t'hagi vist si només fa dos minuts i 38 segons que t'observo. M'hi hauria d'estar molt i molt i molt i molt més. Saps que ni tant sols amb una vida ens acabem de conèixer? Imagina la quantitat de minuts de més que necessito per acabar de veure't. No et puc veure si t'observo tan poc. Quanta estona creus que t'hauria d'observar per veure't? Tu tampoc series capaç de veure ningú si no l'observes.
(flaixbacks amb una festa. Molta música, molt soroll, moltes llums però no es veu res. Només es distingeix l'Aida i l'Alguer ballant molt a prop amb les cares també molt a prop)
No crec que puguis observar mai si només vols veure perquè primer has d'observar, després podràs mirar i molt i molt i molt i molt després podràs veure. No a l'inrevés. No pas. Imagina la feina que tinc si a més, ho haig de fer des de diferents perspectives.
AIDA: Molt bé, ara tu t'apartaràs i em deixaràs baixar a la meva parada.
Ho fa. Ell la mira tota l'estona amb cara d'estranyat. Ella només es gira abans de baixar.

L'Aida truca al timbre d'una casa impressionant i hi entra. Hi ha la Isona a la dutxa. Soroll d'aigua. Les noies parlen alçant una mica la veu, amb la porta entremig. Una des de dins, l'altra des de fora.
AIDA: Isona, nena, ha estat genial. No t'ho pots imaginar. És tan maco... em parla com si... no ho sé... com si s'hagués d'acabar el món. Saps? (una pausa) Em va dir que no hi havia cap estrella al cel que brillés més que jo.
ISONA: Això abans o després d'anar al llit?
AIDA: ai, això és igual... crec que per ell sóc diferent de les altres. De veritat, crec que li he canviat alguna cosa de dins seu...
ISONA: Ja, segur... (Surt del bany amb un barnús elegant i els cabells molls. Ha de quedar clar que té molts diners.) Aida, la mama marxarà aquest cap de setmana a Los Ángeles amb l'Alfredo, i el papa està a no sé on fent no sé què. Que me'n dius d'una festeta? (li pica l'ullet)
AIDA: Una festeta de les nostres, eh? (ella mig s'aguanta el somriure, la Isona el deixa escapar completament, té els ulls molt oberts i fa que si) no sé nena, no tinc pasta pel material i ja me'n vas deixar l'altra vegada...
ISONA: ai, no siguis burra... que no em fa res! va... ja veuràs, serà guai... (li fa caretes de pena)
AIDA: (finalment deixa escapar el somriure) ai d'acord! Però l'Alguer que també vingui
ISONA: pff.. (s'aparta, s'aixeca i li parla d'esquenes) ja t'ho faràs.
L'Aida escriu alguna cosa al mòbil.

L'Alguer es mira el missatge que li ha enviat, espetega la llengua i tira el mòbil al sofà. Està a casa d'en Max, amic seu.
MAX: La d'ahir? (arriba de la cuina amb un parell de cerveses i seu també al sofà)
ALGUER: hmm...  (fa un glop i posa veu de nena tonta) “què fas aquest finde? Seria guai si repetíssim. Festa a casa una amiga? Penso en tu”
deixen anar un “hhhaa” entre conya i desgana
MAX: (també amb veu de nena) Algueeer penso en tuu
ALGUER: (igual) Maaax ets imbèeecil
MAX: Jo de veritat que no sé com t'ho fas. Tres en menys d'una setmana, i les tres es pensen que es casaran (amb rintintín) amb tu.
ALGUER: Ja n'aprendràs algun dia... (riuen) Així què et sembla fer de nen ric?
MAX: La festa? Què, ballarem valsos i beurem ponx?
ALGUER: Tu no subestimis les filles de papà... No vegis com anava la tia ahir...
MAX: no sé...
ALGUER: tu t'ho penses (es queden els dos empanats mirant endavant i van bevent, al cap de poc) Max, has d'anar a comprar algo que a la nevera només hi tens dues birres i un iogurt.
MAX: què hi fot un iogurt a la meva nevera?
(l'Alguer se'l mira, fa que no amb mig somriure i els dos fan un glop a l'hora)

L'Eloi entra a casa seva, un lloc fosc, caòtic, ell va despentinat i mal vestit. És un savi o un boig a qui ningú entén ni vol al costat. Està sol. Deixa la bossa que porta creuada al terra i també la jaqueta i ho aparta amb el peu sense mirar. Té la mirada fixa a una peixera amb un/diversos peixos de colors. Comença a obrir i tancar la boca en plan peix i els parla:
ELOI: ...

Conclusions que no ho són

Acabo el treball en certa manera igual com el vaig començar: amb les mans lliures de respostes que no existeixen i amb moltes ganes d'escriure. Segurament amb més idees i opinions, més experiència, amb més amor i estima envers el món novel·lístic, amb tot d'opinions de gent interessant que segurament no hauria conegut sense aquest treball. He pogut entendre més a fons una part de la literatura, hi he experimentat i n'he sortit orgullosa. Orgullosa de saber la quantitat de veus que em queden per conèixer, les paraules que em resten per escriure o dels personatges que encara haig de descobrir.
Ara sóc conscient del pes que tenen els mitjans de comunicació respecte a la difusió d'una obra i que això significa una unificació de gustos que s'ha d'evitar, perquè hi ha tants llibres per llegir que si tots agaféssim els mateixos, n'hi hauria molts que passarien desapercebuts. He entès la importància dels sentiments dels personatges, la força que poden transmetre els pensaments, la proximitat que hi pot haver entre el lector i l'autor a través d'ells, la idea de fons que poden arribar a transmetre. He descobert que l'interès d'una història no es resumeix en la intriga, que una novel·la avança si sorprèn qui l'escriu i qui la llegeix, no només amb el suspens i l'epifania, sinó també fent servir paraules boniques. El llenguatge, però, no cal que sigui complicat ni elitista, sinó despullat i sense pretensions, encara que cal evitar empobrir-lo.
Ara puc dir amb coneixement de causa que hi ha molta reflexió, molt treball previ a la redacció d'una novel·la. Que a mesura que l'ambient es tensa i els personatges evolucionen, entens més bé per què actuen d'una manera determinada, o potser no, però llavors vols descobrir-ho. No cal que el protagonista s'assembli gaire a tu, perquè el que realment el farà ser proper i real serà la seva manera de viure la història. No ha de ser gaire complicada si ja té una força poètica que te la faci sentir i tant hi fa del que tracti si el que diu és interessant.
He confirmat que les informacions i les opinions que ens puguin arribar són moltes i molt diverses i de vegades contraposades i que precisament per això hem de saber destriar. Potser una font m'ha assegurat que no es llegeix prou en català, però les enquestes em diuen que aquesta llengua és la preferent, si més no de la mostra de persones que han respòs el qüestionari. També se m'ha dit que una obra popular és senzilla i està condemnada a l'oblit, però hi ha excepcions com Jo confesso de Jaume Cabré que demostren el contrari, ja que ha tingut molt èxit, no és senzilla i tampoc s'oblidarà fàcilment. Tot i això, el que crec saber és que una bona estructura i una trama ben construïda són elements importants per fer que una novel·la es vulgui continuar llegint, però que aquest fet no assegura que sigui una obra de qualitat.
Per tant, crec que senzillament, si el món en què vivim et desperta un xiuxiueig de sentiments i et desperta unes emocions que vols deixar per escrit, no cal pensar en els personatges o en la trama o en el públic lector. Només cal fer literatura i no ser-ne gaire conscient, reflexionar sobre algun tema que et cridi l'atenció i un cop acabada, valorar la novel·la pel que és en si mateixa; una obra que tu has creat.
Així, a què es deu l'interès d'una novel·la? Potser en saber dosificar el suspens o a un missatge intel·ligent o a un cop de sort. Potser a la qualitat, que ni tan sols podem definir. O potser no m'hauria de preguntar a què es deu i seguir escrivint, que és del que es tracta.

NIL

Ha tancat la porta fort. Molt fort. I mira que ell és bona persona; abans era un noi molt calmat i de tot en feia broma. De fet sempre li han anat bé les coses. Sempre marxava l'últim de les festes perquè deia que el destí deixa les sorpreses pel final, que si no apareixien, encara quedava nit. Sabia la gràcia que esqueia més a cada noia i n'acabava arrencant un sospir, i elles es pensaven que eren especials quan les passejava al meu costat i em miraven altives com si fossin les primeres. Ara, però, ja no riu, ni toca la guitarra al jardí, ni balla sota la pluja. Ara sembla que ja no m'estima. Parla de factures i de la hipoteca i és que ja ni em mira ni em cuida. I jo estic aquí quieta, com sempre. Esperant. Sempre espero. No puc fer res més.
Em sento bruta i freda i ni tan sols em queixo. I sembla que m'oblida cada dia més. I m'oblida perquè buida com estic, només fa que ignorar-me. Si només m'acompanya el cel ras i les estrelles; si només em banya la nit i m'omple el dia; si només respiro pluja, una de diferent, que no mulla perquè no és feta d'aigua, que és de vent; si em falta el que em fa sentir plena, no em pot fer cas. I ell deixa que el fred em pessigui i el temps em faci mal. Per què va decidir de tenir-me, si havia d'acabar així?
Jo me'l miro, em trobo inútil i el veig preocupat. I no sé què hauria de fer. Encara que de poc serveixin, les meves ganes d'ajudar, no puc evitar que no se m'evapori l'esperança. Mai ho farà. Ella algun dia m'ajudarà a tornar aquells records que ara potser em queden llunyans però llavors seran reals, i jo els hauré estat esperant amb els braços oberts, per molt freda i seca que hagi estat l'espera. Mentrestant, des de l'altra banda de la finestra, des de fora com m'estic, el veig fosc i moll de tristesa, concentrat mirant papers i sumant i restant i fent que no amb el cap.
El seu cap, el d'oficina, sí que li va fer que no. Ell no s'ho creia, perquè després d'haver treballat tant i tant no podia ser que el fessin fora. No podia ser. Ara ho sabrà per una altra vegada, si és que n'hi ha, que les dones casades dels caps no es poden tocar. Però llavors no ho sabia (o potser sí, però en aquell moment no hi va pensar) i va ficar la pota fins al fons. I tot aquest tros de casa, ara ja no el pot tenir. I a mi tampoc.
El que trobo més a faltar són les vacances. Les d'estiu, vull dir. Potser pel sol i la calor. I pel temps. Sobretot perquè és durant aquests dies, que em fan cas. I em sento protagonista, tothom em desitja i sembla que res pugui passar sense mi. I tots li deien que era tan afortunat de tenir-me, que ja voldrien ells. Però pots comptar de què li ha servit tot plegat.
Ara sembla que ja no em vol per a res. Més aviat li faig nosa i jo crec que en té tota la culpa. Un dia em va buidar i ja no em va omplir mai més i ara no para de queixar-se del que costa mantenir-me. No para de repetir la gran quantitat de diners que s'estalviaria si en comptes de mi, tingués, no ho sé, una parada de gelats. I jo clar, què vols que hi digui? El trobo a faltar.
No puc evitar pensar que no hi sóc tota. Vull dir que em falta aquella part de mi que em fa especial, aquella que dóna sentit al meu jo. La pena més gran que tinc deu ser que m'he acabat trobant a mi mateixa. M'he acabat veient tal com sóc, sense cap element pel mig que pugui torbar el coneixement de la meva totalitat. I m'he vist poc funcional.
Potser ja està prou bé que li hagi passat tot això perquè no hauria d'haver convidat la senyora Riu a una copa i tampoc hauria d'haver-la portat al jardí i passejar-la com passejava les altres, que la Marina del poble encara la tenia ressentida per aquella història de l'última festa major, i sent la seva veïna... a ella li va faltar temps per explicar-ho a la senyora Riu i a ell li va faltar vista i una bona excusa. No vull dir que s'ho mereixi, però la que no s'ho mereix de totes totes sóc jo. Em sento desemparada, home!
Ara, ell no sap què ha de fer, perquè tota la vida ha actuat d'una manera i quan s'ha trobat amb les mans al cap tot sembla que li hagi de caure a terra. I qui sap.
Sense feina, sense noies, sense festes ni bromes, sense nits de tempesta per fer una mica el boig, resulta que ja no em vol per a res.
I em queda esperar. Esperar que el tornin a agafar, que ho faran perquè és ell i perquè s'ho val, malgrat tot. Que torni a somriure com ho feia abans. Que torni a oblidar, més o menys, el mal de butxaca de la meva factura, o. més aviat, d'allò que m'omple. De la mateixa manera que oblidarà tots els documentals, reportatges i estadístiques que avisen del perill del meu caprici, el d'estar plena. Em queda esperar que em faci una mica més de cas i que torni l'estiu. I que passi l'hivern, perquè el fred no convida a banyar-se. Només em falta esperar. Esperar.
I què pot fer, si no, una piscina sense aigua?

POTSER SÍ

Pren la posta.

Sent la nit,

l'esperança

i la por.

Prou recança.

Prou oblit.

Potser et costa

Sents les veus?

Fan història.

Sents els crits

que reclamen?

Oprimits

feu memòria.

Potser hi creus

I el demà

que no arriba

serà bell,

i el que et priva

marxarà.

No hi serà.

QUE SÍ

Lluitem per un sostre,

per llits i per taules.

Lluitem per un somni

i no en tenim prou.

Creiem que és prou obvi

i ens falten paraules

per ensorrar un monstre.

Sentim la millora,

com neix un nou dia,

com els crits desperten

aquell que no hi sent.

Com els crits lliberten

aquell que sospira,

com torna l'aurora.

Que sí, que enamora.

Fet i fet...

Sóc fort i sóc valent. Sóc ràpid; no, sóc el més ràpid. Sóc tan intel·ligent que no hi ha ningú que ho sigui més. Sóc amable amb la gent gran i simpàtic amb la gent petita. Sóc un noi prou ben plantat... Però què dic, si la mare diu que sóc el més guapo del món! Sóc increïblement modest... o modest i ja està... Sóc optimista i romàntic i elegant i graciós. Sóc tan important que la terra tremola quan camino, les nenes es desmaien quan em miren, el cel s'omple de llamps quan... Sóc...

La mare el crida. El crida molt fort perquè el senti. A vegades l'Arnau no para atenció a tot el que li diu, deu ser per això que crida. Marxa de davant el mirall, que el feia sentir protagonista; baixa del tamboret, que el feia sentir guanyador; surt de la seva habitació, que fins ara el protegia de tot allò que hi ha fora. Trenca el seu moment perquè la Júlia l'està esperant a baix. I tots els moments del món s'haurien de trencar si la Júlia s'espera a la porta de casa teva.

Sóc molt fort i molt valent. Sóc molt fort i... Ho repeteix perquè està nerviós. Està nerviós perquè és la primera vegada que ve a casa. Ell obre la porta, ella es deixa de balancejar endavant i endarrere, endarrere i endavant. Ell saluda, ella somriu Que n'és, de preciosa i ara ell no recorda on ha deixat els deures que ella ha vingut a buscar. I aquest tràfec el treu de polleguera mentre ella es queixa que els nens de deu anys com ells no n'haurien de fer, de deures. Quina veu més dolça i ell fa que sí amb el cap però no sap què li ha dit.

Després d'haver trobat els causants de tal denúncia es disposen a fer-los, perquè, per molt que sigui injust, de moment és obligatori. Bé, això a mitges, perquè el nen més gran i pèl-roig de la classe no els fa pas. I és que a més és súper intel·ligent perquè ella resol els problemes molt més ràpid que ell. I en acabat l'Arnau li proposa de fer magdalenes i li diu que se les poden menjar per berenar. I les fan, amb l'ajuda de la mare, i s'ho passen bé i berenen i a ella se li fan uns clotets a les galtes quan ell la fa somriure. I es cremen la llengua amb la xocolata desfeta i tornen a somriure. Fins i tot li queda bé la taca de xocolata a la punta del nas perquè a la Júlia tot li queda bé, sabeu? Una vegada, quan eren petits, havien de fer una obra de teatre i ell feia d'arbre i s'havia d'estar molt quiet i darrere de tot i ella feia de caputxeta vermella i portava un vestit rosa, perquè es veu que no en tenia de cap altre color, i quan es va ajupir se'l va enganxar amb un clau que sortia del terra i se li van veure les calces. Doncs fins i tot l'estrip li quedava bé.

I quan estan tips ell li pregunta que si es voldrà emportar la magdalena que queda i ella li fa que sí, que la donarà a la seva gossa Duna perquè vol que ella també les tasti Però jo no vull que se la mengi un gos... Vull que la guardi en una capseta i que cada cop que la miri pensi en mi però no l'hi diu res perquè li comença a parlar del seu estimat gos de companyia. I en parla durant molta estona, perquè a vegades les nenes parlen molt, sabeu? I ara l'Arnau no vol sentir a parlar més de la Duna i per això li diu si li ve de gust anar en bicicleta, però és tan fosc que, a ella, li fa por Però si és el millor! Quan és de dia es veu tot i no pots jugar al què-hi-deu-haver-més-endavant i no és tan divertit però no li diu perquè ara parla de la Núria.

La Núria és la millor amiga de la Júlia. Ho són des de sempre, o si més no, des de fa tant de temps que l'Arnau ja no recorda quan no ho eren, però a vegades es critiquen. A vegades parlen malament l'una de l'altra i quan es miren somriuen. Somriuen de la mateixa manera de quan abans estaven menjant xocolata calenta o quan feien les magdalenes o quan ell s'ha equivocat en un problema molt fàcil. I un cop s'han somrigut continuen explicant els secrets de l'altra, aquells que no havia de saber ningú. Doncs si explica allò que no ha de saber ningú, jo no li podré dir que l'estimo amb tot el meu cor, perquè llavors ho sabrà tothom...

I l'Arnau pensa, recorda, intenta extreure de la memòria, prova de reflexionar sobre tots els moments en què li ha dit algun secret que no li havia de dir. Hi treballa una bona estona, però s'adona que mai abans havia parlat amb la Júlia. De fons sent una veu que ja no troba tan dolça Trobo que crida una mica massa. És com la mare però no tant. Com que està cansat de sentir parlar li proposa de jugar a cartes i quan sent la seva negativa deixa anar un sospir, perquè sí, haurà de continuar escoltant secrets que no havia de saber ningú.

Llavors truquen i demanen per la Júlia, i ella s'hi posa. El telèfon és de color blanc però quan ella l'agafa hi ha una part que es torna més fosca i l'Arnau s'adona que no s'ha rentat les mans. Doncs les meves estan netes i troba que aquelles taques ja no li queden tan bé. Es veu que la vindran a buscar d'aquí a mitja hora i demana quina hora és. Ell li diu que dos quarts de nou, que ja és molt tard i ella no respon. I li demana que li digui l'hora en “i mitges” que, si no, no ho entén. Però si vam fer un examen de les hores en català i ella diu que el va suspendre i ell ja no la troba tan súper intel·ligent. Sort que llavors truquen al timbre i és la seva mare, però llavors passa allò que fan els grans, sabeu? Que es posen a parlar just quan tens més ganes de que la Núria deixi de ser la protagonista de tots i cadascun dels secrets, que la Duna deixi de ser la guanyadora perquè es menjarà la magdalena Doncs per què s'atipi un gos, ja em puc atipar jo! Els grans fan això de posar-se a parlar quan tens més ganes que la Júlia marxi a fora i que no trenqui més moments.

Si no hagués quedat cap magdalena, ell no l'hi hauria pogut oferir i ella no la hauria pogut donar a cap animal. Si no haguessin pres xocolata calenta, ella no hauria embrutat el telèfon. Si la seva mare no hagués trigat tant a venir, ell no hauria hagut d'escoltar secrets i potser encara l'estimaria amb tot el seu cor. Si la mestra no els hagués assegut junts a taula aquell matí, potser l'Arnau ni se n'hauria adonat, que la Júlia era tan bonica. De fet no recordava bé si la que va fer de caputxeta era ella o la Núria.

I la seva convidada d'aquella tarda va marxar per la porta i ell la volia cridar perquè s'havia descuidat la magdalena Bé, saps què? Millor que me la mengi jo, que fet i fet, ella tampoc ha treballat tant, a la cuina.

Qui plora?

Plorava i plorava sense esme, sense veu, sense fi. Havia plorat tantes vegades que les primeres llàgrimes ni tan sols podien recordar el motiu de la seva fuga. I en sortir el Sol hagués somiat en les estrelles i al caure la nit hauria preferit mil cops l'alba perquè restava presa d'un son que es tornaria por o potser res o la fi.

I de dins seu, en sorgí el sospir que tan arribava a témer, fruit de la ignorància de tothom o de ningú, i d'allò més i més absurd. I ofegava un crit: “Què he de fer perquè em feu cas? Malgrat la fam o la mort o el patiment m'heu tornat a ignorar. Malgrat la destrucció o la por o el caos no em voleu ni veure. Dos cops el món sencer m'ha girat l'esquena; no ha pogut ofegar, això, la vostra sed? I tu, que llegeixes, perquè no plores com ho faig jo? Si sabessis definir la meva pèrdua com a incoherent, irracional o fins i tot ridícula, no la cridaries més i més fort cada vegada, fins que t'escoltessin de veritat?”.

I la pau acabava de plorar, exhausta, i tornava a desfer-se en plors de nou. Es deixava eixordar per la impotència de no poder fer res més i girava la vista. I ho deia prou fort per no sentir res més, però només l'escoltava el vent, el mateix de la cançó.