Mediterraniament

- No hi toques...

- No vulguis entendre el meu deliri, si no vols. No vulguis saber que el meu desig era volar com una gavina entre les ones d'un cel blau, entre la brisa càlida d'un mar sense fi. No t'intento convèncer de perseguir un somni, només t'explico el meu. Mira, tot va anar així: jo volia ser feliç. Volia nedar entre peixos de molts colors diferents i cremar-me de calor i tenyir-me de sal. Jo volia ser feliç. Volia compartir una vida tranquil·la amb un italià, amb un espanyol, amb un grec o un francès (o amb tots quatre a la vegada) i tenir una caseta a la vora d'allà on es vegi com les ones apaguen el Sol. Jo volia ser feliç. Em venia de gust tenir una primavera dins de casa, de poder mimar el temps i fer-lo a la meva mida, i així explicar a totes les flors que tenien molta i molta sort d'haver pogut néixer a prop del Mediterrani, i així contar-li a cada ocell que la seva melodia seria escoltada amb rialles de felicitat, amb ulls afables, amb la pell més agradable. Mai amb les orelles! Podrien distorsionar alguna de les notes, i llavors què podria fer l'ocell? Res. Només podria seguir amb la seva cançó que mai ningú la reconeixeria perquè hi havia hagut algú que n'havia canviat l'essència. No, no escoltis mai amb les orelles, és més! Només hauries de poder sentir. No miris, tan sols hauries de veure. No diguis res, però pots parlar. No et moguis. Gens. Jo volia ser feliç.

Si escoltes te n'adonaràs que casa teva no rau a la sorra de la platja, però si vols, pots sentir com xiula el vent, no hi fa res. Si mires, veuràs tristesa i trobaràs a faltar postes de Sol que no has presenciat mai, però si vols veure com transcorre el dia, tan hi fa. Parla però no diguis res. Si dius alguna frase amb sentit tothom se't tirarà al damunt per no estar a favor seu, per tant parla d'allò que et vingui de gust, com ara del Mediterrani. Això si, no et moguis gens. No et pots moure. Si estàs quieta potser ells no et veuen. Ho sents? Sents com et parlen? Són els somnis que et venen a buscar. Et criden, t'estan cridant. No hi vagis! Quieta! No veus que no els podràs seguir? Jo volia ser feliç però ara he descobert que només ho aconseguiré si no escolto, si no miro, si no dic res, si no em moc. I estic trista. I jo volia ser feliç. Estic trista perquè si vull aconseguir la felicitat, només podré sentir, mirar o parlar i jo vull somriure! M'omple la foscor perquè ara me n'adono que mai podré casar-me amb un italià i la única solució per fer veure que segueixo els meus somnis és tornar-me estúpida i jo no ho soc! I jo no ho vull ser! Jo volia ser feliç.

Així doncs, prefereixo no sentir ni veure res. Prefereixo no parlar i estar-me quieta. Per sempre més. Vull respirar el cant d'aquell ocell que tindria si visqués a una caseta vora el mar. Vull menjar-me l'olor d'aquelles flors que venen amb la primavera. Però no puc. I tu tampoc. Ningú pot. Només es pot ignorar que et manca tot això i sentir-te feliç amb el que et queda. L'hostal? El fred? La teva companyia? Ja t'ho regalo. Queda-t'ho, jo no ho vull. Per això me'n vaig. Ben lluny. Amb la meva mare i el meu germà, que m'estan esperant. Segur que em troben a faltar. I tots tres serem feliços perquè ja podrem estar junts. Tots tres. O potser vols venir? També podríem ser quatre, no hi fa res. Si et trobes sola quan jo hagi marxat també pots venir, què hi dius?

- Estàs boja...

- La nit s'està fent clara i d'aquí poc sortirà el Sol. No vull que el Sol em vegi trista (suposo que ell em veu tot i que jo no el vegi mai), seria trist. Jo volia ser feliç. T'estimaves el meu germà? Era simpàtic oi? Semblava content quan el vam tirar al riu. O potser era por, no ho ser. Tenia por el teu marit? Potser esperava que el rebéssim d'una manera diferent, o potser no. Potser ja li va anar bé que li donéssim aquest tracte. Si no ho hagués volgut no hauria marxat durant tant i tant de temps, no creus? I mira que tornar així de cop... només podem arribar a la conclusió que ell volia que el tractéssim així. Sí! Al menys ara sabem que res ha estat un mal entès, oi? En fi, ja continuarem parlant si vens amb nosaltres. Si tornes amb ell. No vols ser feliç? Jo volia ser feliç. Mira, escolta! Els somnis em criden! M'estan cridant!! Ja no puc restar més de temps quieta. M'haig de moure. Les veus venen del riu: me n'hi vaig, no els vull fer esperar. Sento com allò que esdevindré un cop salti a l'aigua i m'arrossegui el corrent no serà res; serà part d'un tot. Adéu, doncs. Adéu. Adéu. Jo volia ser feliç.

- No te'n vagis! No em deixis sola! I ara què faig? Què haig de fer? Jo no vull volar com una gavina, no vull nedar entre peixos de colors ni cremar-me de calor ni tenyir-me de sal. Jo no vull casar-me amb un italià, amb un espanyol, amb un grec o un francès (o amb tots quatre a la vegada), jo només el vull a ell, a ell només! Jo no vull cap caseta tranquil·la per veure com es pon el Sol. No vull tenir cap primavera dins de casa. Jo només el vull a ell. Jo el volia a ell. Jo volia ser feliç. Ara em sembla que ja no escolto, i potser ni hi sento. No miro res ni ningú perquè no ho puc fer: no hi ha res ni ningú per mirar, i està tan fosc que em sembla que ja no hi veig. No sé ni què estic dient ni perquè ho dic. Parlo? Estic parlant? Hola! Algú em sent? Tan li fa. No soc res perquè ja no em puc moure. Soc una pedra. Jo volia ser feliç. Algú em pot ajudar?

- No.

Un altre Ulisses

Que et vagi bé amb la teva Circe

Ja res li inspirava confiança. Ja tot li era perdut. Ja no podia esperar res de ningú perquè no tenia ni temps ni paciència per esperar. La persona en qui més esperances havia dipositat s’havia esvaït com la boira, havia marxat com si res. La Margarida ja no tornaria a veure en Joan. O potser sí, potser el tornaria a veure. Qui ho sap? Ella, però, deixant qualsevol indici d’il·lusió com a inútil, va abandonar allò que ja creia impossible. Ell havia marxat. En Joan no tornaria.

Va agafar el jersei de llana que li havia preparat pel seu aniversari de casament. El va agafar i el va notar càlid però també el va notar buit. El va agafar i va saber que era un record que no pertanyeria mai a ningú. El va agafar i el va desfer. Entre sanglots i llàgrimes es preguntava com s’ho faria. Com aconseguiria tirar endavant. El fil anava recorrent en sentit contrari un camí que ja havia fet. Tirava enrere per, algun dia, tornar-se a encreuar entre si per tornar a ser una peça de roba totalment diferent, unes cortines o unes estovalles.

La Margarida va alçar els ulls i va deixar adormir la vista dins la foscor de l’habitació. Pensava en tot allò que li esperava. En tot allò que esperava als seus fills.

I a la nit, en un rampell d’enyorança en trobar el llit tan i tan buit, en notar l’absència d’un tot, la presència d’un res, s’aixecava endormiscada i encara mig ficada al son, agafava el jersei i tornava a refer aquell camí que ja coneixia. Omplia la ment de records que li feien créixer l’esperança, però quan veia l’albada a través d’una finestra reixada recordava que hi havia feina a fer. Deixava el jersei, es pentinava i al mirar-se al mirall, que ja ni s’hi reconeixia, pensava en si valia la pena pintar-se els ulls de son per algú que ja no era ningú. D’un rampell passava la vista de cua d’ull per sobre aquell llarg fil rebregat i es queixava del mal temps tot buscant gra per les gallines, deixant enrere el jersei. Deixant enrere l’habitació, banyada per una matinada que es tornava dia. Un ahir que es tornava demà.

Veia les altres parelles del voltant, veia com s’estimaven i tot rient i jugant. Hi havia amor. Amor... què era l’amor? no res més que una companyia més afable, però una companyia. I qui en necessitava quan no hi havia pa a la boca? No. No el trobava a faltar. Ell només havia aparegut un instant de la seva vida per tornar a marxar quan el Sol es ponia, quan la nit va ser fosca, quan feia més fred. Quan tot era més inhòspit ell va marxar. Tot i així no podia deixar d’estimar-lo. Alguna cosa li deia que no es rendís, que mantingués l’esperança fins l’ultim moment, que hi hauria una recompensa. Va recollir la verdura que li havia caigut al terra.

I van passar les nits buides, les setmanes eternes. I van passar els mesos que al cap de poc es tornaven anys. I va passar la pena i va venir l’esforç. Va deixar el jersei per tornar a agafar l’aixada. I agafar-la pel mànec.

Un dia normal, com tots els precedents, calorós i rutinari va sentir unes passes que s’apropaven a la porta d’entrada i alguna cosa dins seu es va remoure en forma d’espiral. Va notar el cor a la gola. Va notar les mans amarades de suor freda. Va notar les cames tremoloses. Va notar una veu que li repicava les orelles que exigia una fuga immediata. No volia que tornés. Tot el que havia passat hauria sigut en va. Ja havia superat l'enyorança. Ja havia tirat endavant. Ja havia superat el Sol flamejant de l’estiu que assecava les collites i el vent gebrat de l’hivern que matava el bestiar. Ho havia passat tota sola i n’era capaç. Hauria sigut injust que aparegués. Va baixar les escales tan de pressa com les cames li ho van permetre i entre esbufecs va obrir la porta amb una estrebada tan violenta que la mateixa inèrcia de la porta la va fer recular un parell de passes. En aixecar el cap per mirar qui era, i amb els ulls com plats va deixar caure una llàgrima per tota la galta fins arribar al coll i se l’eixugà ràpidament per tal de que la veïna no li ho notés. Va somriure. Era independent. Totalment. I no necessitava cap home que l’ajudés amb res. Ja no.

De l'ΟΔΥΣΣΕΙΑ d'Homer i la llegenda de Joan de Serrallonga

Coneixia en Serrallonga

Monòleg interior

Ja és ben trista la vida que està sotmesa a les circumstàncies del futur que ens espera Només som titelles en mans de qui sap què només som uns estranys a la mirada d'algú que no coneixem només som allò que els altres critiquen i menyspreen Pobra Margarida mira que va ser poc llarga a l'hora de casar-se amb un pobre desgraciat com en Joan Sala Es veia d'una hora lluny que ben poc li duraria i guaita'l als 30 anys ja el tenim perseguit pels soldats del rei i abandonant la seva dona amb cinc fills i una masia que porta suor i llàgrimes per després acabar ben mort i menjat pels corbs De robar i matar sí que en sabia pel que diuen però ja veus si valia la pena Malviure ja ho fem tots però no destrossem la vida dels altres Ai senyor que en va ser de curta de no triar el bon home d'en Jaume de cal petit de la Quimeta Ben cert que era ben vell gras i que només feia que queixar-se, però no se n'hauria anat a saquejar carros a la frontera amb França I què se'n pot esperar d'un nyerro la política que la facin aquells que volen marxar a l'altre barri abans d'hora i s'estimen tan poc la seva vida com m'estimo jo aquesta tifa de vaca Quin penques el meu home que me deixa la feina més basta per mi És ben bé que són fills del seu pare que no es para de queixar del reuma i repapieja Ai la veïna que deu ni do la dona encara m'ha de pagar els ous de la setmana passada Com crema aquest sol de justícia N'hi ha per tornar-se ben boig Acabaré per parlar amb les gallines les vaques i els porcs Porcs com el meu fill que ja em diràs què coi hi fa el cordill dels seus calçons per aquí al mig Verge santa però què hi deu està fent nostre senyor allà dalt perquè ens caigui aquest aire que bull a finals d'agost I en Pere de la farina que no apareix pel tema de les goteres del molí Per mi que deu estar fent visita a la Francisca que aquesta si que té goteres mare meva pobra la mestressa que té unes banyes que no passa per la porta Bé les banyes que tenia la Margarida aquesta si que no la supera ni la dona del metge de Brunyola Que en Joan Sala i Ferrer abans de fer-se conèixer com a bandoler ja robava altres coses ja que si unes calces per aquí que si la vergonya de la seva pobra dona per allà Apa que segur que durant tot aquest temps va estar aprofitant que les males llengües estaven lluny per aixecar més faldilles que mai o potser no Potser tan se li en fotia tot i feia el mateix aquí que allà Potser ens va anar millor a tots que fotés el camp i ens deixés a tots en pau Quina posta de sol més bonica amb aquests ocellots Qui tingués ales per marxar volant lluny d'aquesta terra i lluny de tothom i lluny d'aquest coi de ceba que em fa rajar els ulls i m'està posant dels nervis Ai Déu meu que tots som esclaus de la vida Qui pot ser positiu enmig de la misèria Òndia i ara que plora la petita No no cal que ningú es preocupi que ja ho fa la mestressa Hem d'endreçar el passadís que ja hi ha prou paranys al món perquè nosaltres en posem més Ara m'he fet mal amb el ganxo de la porta Uf Que ta passa a tu ara Quins ullassos que té la meva nena Mira que em vas sortir bé eh Tu que rius eh Si em veiés algú fent-li aquestes ganyotes em tancarien per tocada de l'ala Mira quin somriure Ningú se'n surt com jo amb les criatures Suposo que com tot la vida també té els seus moments més tendres Que en són de macos els nens Però es pot saber qui coi ha tirat les mongetes pel terra Me cago en la punyeta el gos del dimoni no pot entrar a casa els hi tinc ben dit Que només ens faltarien puces ara Ja en vam tenir prou l'any passat amb els polls Vaig rapar el cap a tots els nens i se'n reien al poble Ja els hi hauria regalat aquells fastigosos animalons endimoniats a veure si reien igual les mares Mare meva que amb el menjar no s'hi juga Les mongetes Ai senyor quin mal l'esquena Ens anem fent vells eh Elisabet Guaita'l l'Antoni com torna cansat després d'un dia feixuc de treballar No li queda malament la cara de cansat que ja va bé que es mogui una mica Mira que és guapot eh que amb l'edat que té es conserva prou Ara que en Joan el seu germà sempre li va passar al davant amb el tema de les dones Bon vent se l'endugué Quin banastre

De Ulysses, James Joyce i la llegenda de Joan de Serrallonga