El vent queia suau des del cel, i les ones, com si fossin la seva ombra, acotxaven la platja, preparant-la per la nit. El cel, tenyit de mil colors, semblava la paleta d'un vell pintor despistat. Es retallava, en forma d'horitzó, l'infinit i com una llavor fercida d'esperança feia créixer la il·lusió disfressada d'una vida millor.
Ella havia marxat alimentada d'aquella il·lusió, d'aquelles ganes de menjar-se l'altre món. Allà on les cases s'enfilaven fins tocar el cel i la gent tenia tant com desitjava. Allà on els somnis tenien forma de núvol blanc i on tothom somreia i era feliç i no havia de patir per res. Allò que en diuen el primer món.
La petita barqueta, com si es tractés d'una mitja lluna de fusta, apadeçada per tots cantons, trencava les ones que acotxaven la platja i s'anava empetitint dins la tarda que es tornava nit. S'anava tornant més i més insignificant , com una gota d'aigua dins aquell inmens oceà. I dins aquella gota hi havia la mare, que havia marxat per portar-me, algun dia, una mossegada de felicitat, i no tornariem a passar gana mai més.
Vaig tencar els ulls i vaig sentir el vent que queia des del cel. Vaig sentir com m'acaronava una flaire d'il·lusió i tristesa, que em feia volar la imaginació i me l'enviava fins als palaus més luxosos i als llocs més bonics. Corria aventures extravegants i coneixia mil i un personatges diferents.
Però llavors, al obrir els ulls, em tornava a envoltar la mateixa realitat de sempre: el cel farcit de colors i les ones que acotxaven la platja.
T'espero al mateix lloc on m'has vist al marxar. Bona sort, mare.
