T'escriuré el secret més preuat, el més senzill d'explicar. T'escriuré el desig més gran, el més difícil de ser guardat. Escriuré el núvol més alt i el més baix i escriuré el cel que els separa. I escriuré algun conte curt per deixar que hi vagis d'una volada.
T'escriuré la nota més llarga, que serà una cançó, que serà una tonada, que serà diferent per cada boca que la canti cada vegada. T'escriuré allò que ningú podrà llegir, allò que es fondrà amb una simple mirada. I restarà en el vent i farà aquella olor que fa la rosada.
T'escriuré el secret més preuat, deixaré que l'escoltis de matinada quan tot just el Sol farà que t'oblidis de la nit, les notes negres, del silenci o dels crits, dels núvols, del cel, d'aquesta cançó. Farà que t'oblidis del que ningú podia llegir, allò que compartim tu, lector, i jo.
dilluns, 14 de setembre del 2015
dilluns, 27 de juliol del 2015
What's App Crime
Narració dels fets en ordre cronològic
Potser els
anys pinten diferent tot allò viscut, potser els anys transformen
tot el que crèiem ser, potser ens confonen i ens tornen cecs, ens
adormen els sentits, ens tornen confiats. L'Àgata i el Pau es
coneixien des de feia molt temps, tan de temps que semblava tota una
vida. Van créixer al mateix barri, van anar a la mateixa escola, al
mateix institut. Van compartir els mateixos estius, aquells
fantàstics mesos de juliol. Va ser durant les vacances que van
conèixer el Pedro; passarien l'últim curs de batxillerat els tres
junts. Els seus camins després, però, es van separar. L'Àgata va
començar a estudiar audiovisuals, el Pau zoologia i el Pedro belles
arts, però continuaven estant en contacte malgrat tot.
L'Àgata va
conèixer la Sofia a la universitat. Semblava mentida que hagués
pogut trobar algú amb qui compartir d'aquella manera les seves
aficions! La va presentar als seus amics i a la Sofia se li van
il·luminar els ulls en veure el Pau. De mica en mica, però, l'Àgata
va anar descobrint parts fosques de la seva amiga que li van fer mala
espina, així que sense que es notés gaire la va anar apartant de
tots els seus projectes, dels seus nois.
Per tal de
gravar els curts que havia d'entregar a la universitat va contactar
amb la gent de l'Arsènic i de seguida es van posar a treballar amb
la Mònica. Congeniaven tant que van decidir compartir pis i li va
prometre continuar amb ella si duia a terme les idees que tenia en
ment.
Mentrestant,
l'Àgata havia conegut l'Èric i havien començat a sortir. Tot era
fantàstic, però ell, en certa manera, estava gelós de la relació
que ella tenia amb el seu millor amic, el Pau. L'Àgata
farta de donar-li sempre tantes explicacions i que l'Èric volgués
saber constantment d'on havia tret aquell material audiovisual que
anava comprant, l'Àgata va decidir deixar-lo. Total, no era res més
que un pelacanyes.
De fet,
l'Àgata i el Pau es continuaven veient i
s'explicaven els seus projectes de futur. Tenien ganes de menjar-se
el món, volien créixer professionalment ella com a directora de
cinema, ell com a inversor en projectes relacionats amb la zoologia.
Com que no tenien prou diners per aconseguir el que realment volien
van prendre per costum, així mig en broma, comprar cada setmana un
número de loteria a mitges i, d'aquesta manera, tenir una excusa per
anar-se veient.
El
que no s'esperaven aquell 24 de gener, però, és que els hi toqués
realment. Plens d'eufòria i amb un pot de 50.000 euros van pactar
que es partirien els diners, però que no tocarien res fins que el
Pau tornés d'Oslo, al cap de sis mesos. Guardarien
el número al gerro de les petúnies.
Però
no va ser així. L'Àgata tenia tantes ganes de tirar endavant els
seus projectes que va fer servir els diners de la loteria per
començar a gravar una pel·lícula que feia temps que li rondava pel
cap. De fet tenia aquell projecte entre cella i cella d'una manera
tal que va oblidar el pacte que havia fet amb la Mònica i va tirar
pel dret amb gent més experiència en el món professional. Com que
les coses entre elles dues s'havien posat peludes, la Mònica va
decidir marxar del pis i amb ella tota l'amistat que havien tingut
durant els quatre anys de carrera que havien passat juntes.
Dia
5 de juliol del 2015:
Aquell
vespre, l'Àgata havia quedat amb el Pedro al Casino per parlar sobre
la rebuda del Pau a l'aeroport. Feia sis
mesos que no es veien i tots dos amics el volien anar a rebre com
calia.
De
fet, l'Àgata volia trobar la manera d'explicar al Pau que s'havia
gastat la major part dels diners en la pel·lícula però com que
tenia la certesa que tindria un èxit rotund, recuperaria tots els
diners i li podria tornar la seva part, o fins i tot més.
El
que no sabien els dos amics és que el Pau havia els volia fer una
sorpresa, havia arribat un dia abans; precisament quan ells estaven
sopant, ell arribava al pis de l'Àgata. Va trucar un parell de
vegades i com que ningú li obria la porta va decidir d'entrar amb la
còpia de les claus que l'Àgata li havia donat perquè regués les
plantes del seu pis.
La
volia esperar i veure la cara de sorpresa que faria al entrar. Va ser
llavors quan va veure tot aquell material audiovisual tan car, ben
col·locat i preparat per utilitzar. Primer es va sorprendre
gratament, va pensar que a l'Àgata li havien anat bé les coses
durant aquests sis mesos. Després va veure el gerro on havien dit de
guardar el número de loteria i va somriure al pensar les facilitats
que tindria a partir de llavors. El número no hi era. Va lligar
caps. L'Àgata no l'havia esperat, la seva part del premi s'havia fos
amb tot allò!
Furiós,
va començar a destrossar tot aquells objectes tan preuats per la
seva millor amiga: ella li havia matat els millors somnis, ell faria
el mateix. Va desbudellar els ordinadors, va apunyalar les càmeres,
va escanyar tota mena de trípodes, va esquinçar qualsevol cable que
li barrava el pas. Va ser llavors que va entrar un veí en sentir
soroll i veure la porta mig oberta. En mig d'aquell estat de frenesí,
atabalat, ofuscat per tot plegat, el Pau va veure una amenaça als
seus ulls i li va llençar allò que tenia més a prop: el gerro de
les petúnies, el gerro del número de loteria.
El
temps es va aturar durant uns instants. Quan va veure el que havia
fet el seu Jo embogit de feia uns moments va fugir i es va passar la
nit deambulant per les afores, sense cap objectiu concret, corsecat
pel crim que acabava de cometre. El que acabava de passar no podia
ser cert, no ho podia ser. Aquell no era realment ell, havia sigut un
accident.
Mentrestant,
l'Àgata arribava a casa, trucava el Pedro, s'ho trobava tot de cap
per avall i descobria que s'havia comès un assassinat a la seva
terrassa. La policia va documentar el cas i va iniciar una
investigació però l'Àgata no en tenia prou, volia trobar el
culpable de tot plegat.
El
Pau va pensar que el millor seria fer com si no hagués passat res
durant les 24 hores posteriors i acte seguit, fugir fins que
s'arxivés el cas, fins que els seus amics oblidessin aquella nit
terrible, fins que ell mateix ho oblidés per sempre.
Però no el
crim perfecte no existeix i l'Àgata va anar quadrant les peces del
trencaclosques. Va trobar a l'escena del crim tres objectes que no
eren seus: unes ulleres, un collaret i una polsera. Les ulleres eren
del Pedro però se les havia deixat el dia anterior a casa seva, a
més, havien estat sopant junts i quan va arribar a casa el va trucar
de seguida. El collaret era un regal que va fer a la Mònica, però
ella l'havia perdut feia molt de temps, quan encara assajaven a
l'Arsènic els curts de la universitat; segurament se l'havia quedat
ella mateixa llavors, i amb tot el rebombori havia aparegut d'allà
on havia quedat amagat.
Finalment,
la polsera. Com és que no se n'havia adonat abans? Ella mateixa li
havia regalat feia molts anys com a símbol d'amistat. Era del Pau i
estava al seu pis el dia 5 però ell arribava al dia 6. Arribava al
dia 6? L'Àgata va córrer cap a la foto que els nois es van fer a
l'Aeroport; el bitllet del Pau era del dia 5 de juliol?
No, no, no,
no, no, no. Tot allò no podia estar passant. La seva mare, la seva
mare ho havia de saber, la seva mare li diria que era un error, que
tot allò que li estava passant pel cap era una bogeria, que si el
Pau no responia els missatges últimament era perquè... perquè...
- Hola?
Hola Àgata! No, el Pau va arribar el dia 5.
Potser
els anys pinten diferent tot allò viscut, potser els anys
transformen tot el que crèiem ser, potser ens confonen i ens tornen
cecs, ens adormen els sentits, ens tornen confiats. Però no es pot
fugir per sempre.
PISTES
dimecres, 17 de juny del 2015
Mirades
Clara, sent la nit,
com t'abraça. Com et buida la claror, com et va omplint de foscor.
Oriol, sent la nit, com es barreja, com es mouen els estels, com van
caient sobre teu. Sent la nit, com tremola. Sent com salta la gent,
com criden fort al vent. Sent la nit que es despulla, com ballen
abraçats desconeguts, amics, amants. I escolta la cançó
que fins ara ignoraves i canta-la fluix, suau, petit. Canta
amb el cor, canta-li a cau d'orella. Canta malament i sense lletra. I
ara gira't i llença fort paraules al vent, que ningú les sent,
ningú les escolta. I aixeca el puny ben alt i assenyala enlaire, al
cantant, ple de llum, ple de fum. Al cantant que no hi és, que és
la lluna. Que no es veu, que és de dia. Que no ho saps (al menys del
cert) perquè dorms i potser somies.
Borrós,
confús, dilatat. Les parpelles li estiraven avall les ganes de tot,
però l'Oriol es va convèncer de fregar-se la cara, sortir del llit.
Espès, amarg, incoherent. Tenia la sensació de portar un casc de
moto per dins, però la Clara es va aixecar per trobar-se cara a cara
amb la imatge que li projectava el mirall. Ben lluny, l'Oriol va
obrir l'aixeta; ben lluny,
la Clara es va rentar les dents. Ell va aprofitar que no hi havia
ningú a casa per pujar el volum de la ràdio, ella només va fer
cafè per una persona perquè aquell matí estava sola al pis.
L'Oriol es va abrigar, encara feia fred a Lleida. La Clara va recular
per deixar la jaqueta, per ser abril, Barcelona despuntava radiant.
De
què tracta aquest conte? Lector, escriuré el secret més preuat, el
més senzill d'explicar, el més difícil d'ésser guardat. Escriuré
el núvol més alt i el més baix i escriuré el que els separa.
Escriuré la nota més llarga, que serà una cançó, que serà una
tonada. Que serà diferent per cada boca que la canti cada vegada.
Escriuré allò que ningú podrà llegir i seré gelós (si fos ell)
gelosa (si fos ella) de tothom que n'esperava treure'n algun profit.
Lector, escriuré allò que diuen les mirades.
La
Clara va baixar del metro, l'Oriol va poder seure al tren.
Ella va respirar profundament dues, tres vegades. Quatre. Era aquell
contacte, el contacte directe amb la massa de gent que es movia d'una
banda a l'altra del vagó. Persones que rebotaven contra les parets
transparents del seu espai personal. Ell es va despertar de
cop, després d'una sotragada sobtada o d'un xiulet d'avís per la
següent parada o potser era pel moviment sobtat del noi amb bigoti
(encara estan de moda els bigotis?) que seia al seu davant. Va
parpellejar un parell de vegades i quan va voler badallar va recordar
que de fet no li agradava el gust que tenia aquell aire al empassar,
i ho va deixar estar. Ella va somriure quan el dia li va besar la
pell, però de seguida es va tocar el front. Ell va mig aclucar els
ulls, va arrufar el nas, que el sol li venia de cara. Els dos es van
repetir que havia sigut una gran nit però que se l'havien jugada,
que potser necessitarien un parell o tres més d'hores de son. O
quatre.
La
Clara va girar el cap vers el reflex que li oferia una botiga de
sabates. Amb un cop d'espatlla va col·locar adequadament la jaqueta
i la bossa, amb un cop de barbeta va fer enlairar els cabells i les
arracades. Va incrementar el número de graus de la corba que li
seguien els malucs. Va maleir les sabates de taló i va pensar que
avui era un gran dia. L'Oriol es va posar nerviós quan va
sentir el nom de la parada, va escurar-se la gola dues, tres vegades.
Quatre. Es va posar dempeus, desafiant el paisatge que transcorria
com si fos un manyoc de fils de
colors, desafiant la velocitat
que semblava impulsar-lo contra el final del vagó. Amb un salt
discret va trepitjar terra ferma i amb mig somriure va voler
dissimular la incomoditat que li provocava la capital. No hauria
d'haver agafat l'abric d'hivern, però avui era un gran dia.
El
jazz de fons sempre sembla fer més pulcre l'aire d'un ascensor, de
la mateixa manera que el mirall sembla eixamplar-lo. L'espera li
resultava eterna, pesada. La Clara va tenir temps de repassar la
llista de virtuts que la distingien de la resta, allò que la
qualificava com a millor opció; ho va deixar estar al cap de dos
pisos. El maquillatge era excessiu? El vestit massa formal? Es van
obrir les portes i va fer el pas que la presentava, aquell que
marcava el principi d'una nova etapa, n'estava segura. Però ningú
la va mirar, tots seguien un camí blau invisible que els duia d'una
banda a l'altra de l'oficina. Molt bé Clara, i ara cap a on?
Creia
que no s'havia equivocat d'edifici, però per si de cas mirava
enlaire per poder endevinar el logotip que segellava la façana, com
un cop de puny en mig de l'horitzó urbà. L'Oriol
despenjava els braços i giravoltava indecís cap a un costat i cap a
l'altre fins que algú s'hi va topar de cop. Va fer espetegar
la llengua i va dirigir-se vers l'entrada. Aquesta gent de ciutat.
Amb pas ferm va arribar fins l'ascensor. Els espais petits sempre li
havien provocat claustrofòbia. Es va descordar l'abric i es va
tornar a escurar la gola. Desapareixia rere un teló d'acer. El
segon, el tercer pis. El quart. Som-hi.
La
Clara es mossegava les ungles, mirava a banda i banda. Era normal que
triguessin tant? L'Oriol va entrar indecís a la sala. Deu ser
ella. Deu ser ell. Un hola recíproc i silenci. Situació
tensa? No el poden agafar, a ell no, de cap de les maneres. No la
poden agafar, si us plau, si encara deu estar estudiant. Segurament,
situació tensa.
El
rellotge marcava un ritme que semblava fer-se més pesat cada vegada.
Més feixuc, més dens, més llarg. Sent el temps, com t'abraça.
El mira. Com et buida la il·lusió, com et va omplint de tensió.
La mira i ella gira el cap dissimulant. Sent el temps com et
capbussa, com es mouen aquests peus, com si el moviment l'accelerés.
Sent el temps, com tremola. Porta un rellotge molt bo, s'ha
pintat els llavis. Sent com respira el de davant, com et mira
desafiant. Té la camisa arrugada, aquestes sabates li van
grosses. Sent el temps que et despulla, com s'observen malfiats
desconeguts, enemics, rivals. O ell o jo (si fos ella), o ella o
jo (si fos ell).
Com
que les agulles cada vegada sonaven més fort, l'Oriol va provar de
tallar l'aire amb alguna frase irònica. La Clara va fer mig
somriure, desganat, forçat, sense voler allargar una situació que
creia hipòcrita. Però va pensar que tenia un accent curiós i que
potser sí que li havia fet gràcia. Ell es va escurar la gola per
segona, tercera vegada. Quarta. Ella va tornar-se a esmicolar les
puntes dels dits de les mans. Ell es va aixecar i va agafar una
revista d'un centre de taula, ella va mirar-se el rellotge que li
voltava pel canell, encara que just davant seu en tenia un altre de
penjat. I finalment els dos van aixecar la vista cap a la porta del
despatx. S'atura el tic-tac que els marcava el mestre.
La
secretària en qüestió va anunciar que hi havia hagut una confusió,
un problema de papers, que la plaça ja havia estat adjudicada.
Disculpes i moltes gràcies. La Clara va demanar explicacions.
Disculpes i moltes gràcies. Porta. Silenci. Dos, tres segons.
Quatre. Ella es va aixecar amb els ulls esbatanats, negres, enormes,
es va quedar uns segons plantada, buscant una sortida segura, ràpida
i va marxar corrents. L'Oriol va quedar clavat a la cadira i la va
seguir amb la mirada. Com havia de reaccionar? Va provar de
desenganxar el seu darrere de la cadira. Amunt. Es va girar lentament
i va dirigir-se altre cop cap a l'ascensor. Altre cop cap a Lleida,
altre cop cap a casa. Els ulls se li obrien cada vegada més, blaus,
esvarats, els tics nerviosos anaven en increment a mesura que baixava
un pis rere l'altre: s'eixamplava el coll de la camisa nova i premia
i destensava els punys, es mossegava el llavi inferior i s'escurava
la gola dues, tres vegades. Quatre. A fora, la Clara fumava de manera
compulsiva, angoixant, frenètica, histèrica, hipnòtica,
estressant, contínua, prou.
L'Oriol
va descarregar una pluja de preguntes retòriques i indignades a la
noia que recolzava el cap a una paret de color confús. Ella
trepitjava un tros de nicotina embolicada i es disposava a marxar
sense més, quan ell va criticar les maneres d'aquella gent, exigia
una mica més d'educació i serietat. La Clara va respondre amb
qualsevol excusa i l'Oriol va etzibar algun renec. I escolta la
cançó que fins ara ignoraves i canta-la fluix, suau, petit. Ell
va començar una crítica desenfrenada, va triar el camí de la
desesperació i la sensació d'ofec. Aquell que té forma d'espiral i
que cau avall, fosc, negre, infinit. Canta amb el cor, canta-li a
cau d'orella. Ella el va tallar. Estava farta del mateix discurs
de sempre, que només
servia per destrossar les millors ambicions, els grans propòsits.
Canta malament i sense lletra. Ell li va retreure que fos de
casa bona, que no ho podia entendre. Ella va pujar el to de veu i li
va dir que no en tenia ni idea. Que sentia sobre seu els ulls grisos
i tristos, molt solitaris, massa fins llavors, de la tia de Londres
que l'havia acollit al seu pis durant la carrera; els dels seus
pares, bruns i grans, molt grans i esperançats, que esperaven trobar
en ella tot el que no havien pogut veure, viure, ells; els verds i
punyents, els recriminatoris de la seva parella, que ja no ho era
perquè la distància a vegades pot més. Els negres i atents de la
seva germana petita, que la seguien sempre, que mai els deixava de
tenir presents.
I
ara gira't i llença fort paraules al vent, que ningú les sent,
ningú les escolta. L'Oriol va dir que d'acord, que cadascú
tenia la seva vida. I aixeca el puny ben alt i assenyala enlaire,
al cantant, ple de llum, ple de fum. Però que havia sigut
injust. Ella hi va estar d'acord. Al cantant que no hi és, que
és la lluna. Ell li va demanar disculpes, la Clara li va dir que
no passava res, que quina mandra ara tornar cap a Lleida. Com ho
saps? Per l'accent. Que no es veu, que és de dia. Somriu ell,
somriu ella. Que no ho saps (al menys del cert) perquè dorms i
potser somies.
***
Oriol?
Clara? Els dos caminaven tan de pressa que no havien tingut temps de
cridar-se pel nom. Ell es va quedar observant un horitzó de
pensaments; segur que s'havia confós, feia massa temps ja.
Ella es va voler girar tot dissimulant; no, el recordava més gras.
Ja està, ja s'havia fos. Del tot? No en quedava res, d'aquell
moment. Havia passat per sempre més i els seus únics testimonis
oblidarien al cap de poc que per un moment havien tornat tres anys
enrere, en una terrassa, prenent un cafè, discutint de política.
Blau trencat, negre segur i de cop més gent, molta més però
anònima i prou. Aquell instant havia passat i ho deixarien córrer,
només hauria sigut una manera de distreure's, una manera d'enganyar
el record. Només havia sigut una persona a l'atzar que coincidia amb
una memòria borrosa,
confusa, dilatada. Havia sigut algú d'entre un mar de gent que
coincidia amb molta d'altra, cada dia i cada dia era diferent; només
un mirall del que havien cregut imaginar. Pensarien durant uns minuts
en aquella feina que no els havien donat, que havien assignat a algú
altre i amb la qual s'havien il·lusionat durant un matí per culpa
de la tasca poc eficaç de la secretària en qüestió, que no els hi
havia volgut donar explicacions. Algú que ocupava aquell lloc de
treball i amb qui potser havien compartit una estona de semàfor, una
escala mecànica, un vagó de metro i no ho sabrien mai. Potser
s'havien mirat i havien pensat que portava un pintallavis exagerat o
que portava una corbata massa cridanera, potser s'havien mirat i
havien pensat que tenia un aire tibat o que anava massa penjat.
Però ja ho havien
oblidat, del tot. I després a l'Oriol li pesarien avall les
parpelles i la Clara respiraria feixuga quan posessin la cara d'un
record a una jaqueta, a un vestit. I barrejarien el rellotge de paret
amb una cançó que s'escampava, s'escolava i es perdia entre el
negre de la nit, el blau del fum, el blanc de la llum. I aquell dia
s'escaparia fins la nit abans, que l'escanyaria fins fer-lo esquifit.
I aquella nit s'ofegaria dins l'endemà i es tornaria aigua, es
transformaria en allò espès, amarg, incoherent. I només quedaria
aquell moment, que de cop no hauria sigut res, que s'hauria perdut
entre el tot.
Lector, escriuré
el secret més preuat, el més senzill d'explicar, el més difícil
d'ésser guardat. L'Oriol va penjar l'abric d'hivern. Escriuré
el núvol més alt i el més baix i escriuré el que els separa.
La Clara va maleir els talons que s'entestava a calçar-se. Escriuré
la nota més llarga, que serà una cançó, que serà una tonada.
No, s'havia confós. No era la noia de l'entrevista de feina, era la
de la nit anterior, la que li havia cantat la seva cançó preferida
a cau d'orella. Que serà diferent per cada boca que la canti cada
vegada. No, s'havia confós. No era el noi de l'entrevista de
feina, era el de la nit anterior, el que l'havia abraçada sota la
lluna. Escriuré allò que ningú podrà llegir i seré gelós (si
fos l'Oriol) gelosa (si fos la Clara) de tothom que n'esperava
treure'n algun profit. No, havia sigut aquella persona de la nit
anterior. Lector, escriuré allò que diuen les mirades.
Unes parpelles
blaves, unes pestanyes negres.
dijous, 23 d’abril del 2015
QUAN ELL CAU
Com si
es trenqués petit i delicat amb cada volta, tancava el pany de la
porta al sortir. Com si caigués amunt, molt enlaire, com si ple de
vertigen cridés ben fort, es deixava empènyer per aquells que
tenien pressa, que tenien feina; es deixava portar fins allà on
decidia la gran marea. Com si plorés a poc a poc, de mica en mica,
s'esperava sota un plataner, sense fulles, sense branques. Com si
estimés sense amor, cantés sense veu se'n tornava a casa. Com si
volés immòbil, atrapat, s'adormia. I despertava; quin remei. Però
un dia va marxar. Tornaràs Jordi?
***
Quan
les coses cauen fan soroll. O no. A ell li va caure l'ànima als peus
i la Tina no va sentir res. I tot perquè la borsa havia caigut en
picat, es veu, però la Tina tampoc havia sentit res. Tampoc va
sentir res quan a tothom li queia la cara de vergonya quan s'hi
passejaven pel costat, ni quan a classe li deien que el seu germà
queia malament, o quan la Carme deia que no tenia on caure mort. La
Tina, però, seguia escoltant atentament perquè havia sentit que
quan caus et fas mal, i ella no volia que el Jordi se'n fes. De mal,
vull dir.
I com
que el volia ajudar d'alguna manera i malgrat que, des de casa, poca
cosa podia fer, va decidir d'escoltar tot allò que pogués caure per
poder-lo salvar. Volia enxampar al vol el que es donava per
descomptat que s'hauria de collir del terra.
I com que escoltava atentament va sentir que la veïna del tercer
tornava a tenir un atac de tos i per això sortia a comprar caramels,
per això baixava les escales amb sabatilles. Dues noies s'havien
intentat esquivar al creuar de vorera, sense èxit, i ara feien veure
que s'havien trobat a faltar molt durant tot aquest temps. El Gat
roncava a la vora del foc. Hi havia obres al carrer. El Jordi ja no
destrossava a crits aquella cançó pels passadissos de casa, ja no
movia el cap amunt i avall d'aquella manera tan escandalosa, ja no es
tirava de genolls al sofà com si fos el més petit dels quatre, i no
el més gran. A la cuina la mare preparava macarrons; els va
cridar a taula.
L'Eloi
va tancar fort l'ordinador, va trepitjar fort les escales, va caminar
fort pel passadís, va deixar-se caure molt fort a la cadira. La
Clàudia xerrava molt des de l'habitació, xerrava molt des de les
escales, xerrava molt, també asseguda. La Tina caminava fluix,
parlava poc. No esperaven el Jordi, ja mai ho feien perquè ell
tampoc venia. De cop, però, la Tina va sentir un pas lent, feixuc;
només podia ser ell.
Es va
aixecar d'un salt i va córrer cap a la porta, la va obrir i s'hi va
llançar a ulls clucs. Però abraçava un sac de plom i de llana
bruta, com acabada d'esquilar. Ho va saber per l'olor de pluja, de
nit, aquella olor que fan les persones que estan molt soles. Una mà
la va agafar per l'espatlla i la va allunyar del seu germà amb
força. Silenci. L'Eloi i la Clàudia estaven asseguts a la taula
mirant fixament la partícula de buit que tenien davant dels nassos.
La Tina no ho veia perquè estava d'esquena però ho notava, ho sabia
perquè sentia com queien les seves mirades cap a avall, cap al plat
de macarrons. La mare encara li enganxava les ungles al coll del
jersei. Silenci. A què has vingut Jordi? No hi va haver
resposta. A què? Ell va agafar aire i ella va escanyar encara
més fort la llana. Et penses que no sé que vols diners? –
Estem a punt d'encarrilar el negoci, ens falta molt poc per poder –
Per enèsima vegada, et vam confiar tot el que teníem. No. – Mama,
de veritat que aquesta vegada és la bona. És inútil parlar
quan la gent no t'escolta. Torna a casa, Jordi, tan temps com
vulguis, però no et puc deixar més diners.
Va ser
llavors quan la Tina ho va sentir. Va sentir com queia. Potser era
una llàgrima sobre el seu cap, potser era l'orgull; potser. Un
sospir, un cop de porta, una mà que deixa de fer força, el soroll
que fan els coberts quan hi ha macarrons. El pes d'una idea morta.
***
Què
és la mort? Un aclucar els ulls i desaparèixer petit, molt petit.
Enfarinat de vent i de mar. Desaparèixer com l'alè del foc, que
balla i s'estira, s'arronsa i no hi és. És fer-se dèbil com una
fulla que s'asseca i es desmaia, i es perd entre allò que no coneix,
que ja no és la seva branca. Com una fulla que es llença al buit.
És un deixar d'existir pels altres.
El Jordi no va deixar morir la idea perquè dins seu continuava existint. Quan
ell cau, s'aixeca.
Bon Sant Jordi.
Bon Sant Jordi.
dimarts, 17 de febrer del 2015
Pastanaga
Aquest curt és un exercici pràctic d'un curs trimestral de guions cinematogràfics. És el meu primer intent plenament conscient de redactar-ne un i força lluny de perseguir un objectiu estèticament literari m'ha servit d'excusa per aprendre a utilitzar un llenguatge i un estil diferents als que acostumo a fer servir. També vull aclarir que aquest no és el format amb el que hauria d'aparèixer, però és el que em permet la pàgina web.
Us convido, d'altra banda, a fer-ne una comparació amb el conte No parlis amb estranys, també penjat en aquest blog.
INT. REPLÀ QUART PIS. DIA.
Porta de fusta fosca, vella, desgastada pels cops. Petjades que corren d'una banda a l'altra. Soroll de coses que cauen. S'obre la porta i en surt l'ELOI (25 anys, amb un jersei de llana que li va gros, porta una carpeta de mida A3 vintage i una jaqueta al mateix braç. Del coll li penja la funda d'una càmera), que s'atura amb la mà encara al pom durant uns segons i torna a entrar. Surt de casa seva definitivament.
El replà és estret i una sola bombeta il.lumina unes rejoles modernistes que fan una sanefa de tons blavosos.
Tanca amb clau, corre fins l'ascensor i el truca. Li sona el telèfon, deixa la carpeta al terra i respon. Parla i es posa la jaqueta, tot molt de pressa.
Truca de nou l'ascensor.
ELOI
Sí! I tant que porto les fotos!
Mira la carpeta i la cull.
ELOI
(amb passió)
ja veurà com li encantaran perquè he intentat que la llum-- Val, d'acord, ens veiem ara. Vinga, sí... adéu.
Us convido, d'altra banda, a fer-ne una comparació amb el conte No parlis amb estranys, també penjat en aquest blog.
INT. REPLÀ QUART PIS. DIA.
Porta de fusta fosca, vella, desgastada pels cops. Petjades que corren d'una banda a l'altra. Soroll de coses que cauen. S'obre la porta i en surt l'ELOI (25 anys, amb un jersei de llana que li va gros, porta una carpeta de mida A3 vintage i una jaqueta al mateix braç. Del coll li penja la funda d'una càmera), que s'atura amb la mà encara al pom durant uns segons i torna a entrar. Surt de casa seva definitivament.
El replà és estret i una sola bombeta il.lumina unes rejoles modernistes que fan una sanefa de tons blavosos.
Tanca amb clau, corre fins l'ascensor i el truca. Li sona el telèfon, deixa la carpeta al terra i respon. Parla i es posa la jaqueta, tot molt de pressa.
ELOI
Si? No, no, ja arribo, ja arribo. Sí, ja sé que us
esteu esperant però-- sí, estic sortint del metro, d'aquí cinc
minuts ja sóc a aquí.
ELOI
Sí! I tant que porto les fotos!
Mira la carpeta i la cull.
ELOI
(amb passió)
ja veurà com li encantaran perquè he intentat que la llum-- Val, d'acord, ens veiem ara. Vinga, sí... adéu.
Penja , para l'orella al costat de l'ascensor i no sent cap
soroll. Es frega el cap nerviós i va cap a les escales corrent.
INT. REPLÀ TERCER PIS/ESCALES. DIA.
L'EUGENI (75 anys, vestit amb una bata vella d'estar per casa, va despentinat i amb una barba mal cuidada) truca l'ascensor amb insistència i remuga fluix.
De cop una persona se li tira a sobre. És l'Eloi i l'ha d'agafar per què no caigui.
EUGENI
Però que fas, imbècil!
ELOI
Ostres, ostres! Perdó! Em sap molt greu, perdoni.
L'Eloi no s'atura, va marxant.
ELOI
Ho sento!
EUGENI
A la merda, home!
L'Eloi comença a baixar les escales
EUGENI (off)
Això, fuig! Fuig com un gos! Tens moltes coses a fer oi? Ves a llepar culs, va...
L'Eloi s'atura a les escales emprenyat. Dubta de si tornar a pujar per discutir o continuar.
EUGENI (OFF)
(per ell)
Tots tenen coses molt importants. Mooolta feina...
INT. REPLÀ TERCER PIS/ESCALES. DIA.
L'EUGENI (75 anys, vestit amb una bata vella d'estar per casa, va despentinat i amb una barba mal cuidada) truca l'ascensor amb insistència i remuga fluix.
De cop una persona se li tira a sobre. És l'Eloi i l'ha d'agafar per què no caigui.
EUGENI
Però que fas, imbècil!
ELOI
Ostres, ostres! Perdó! Em sap molt greu, perdoni.
L'Eloi no s'atura, va marxant.
ELOI
Ho sento!
EUGENI
A la merda, home!
L'Eloi comença a baixar les escales
EUGENI (off)
Això, fuig! Fuig com un gos! Tens moltes coses a fer oi? Ves a llepar culs, va...
L'Eloi s'atura a les escales emprenyat. Dubta de si tornar a pujar per discutir o continuar.
EUGENI (OFF)
(per ell)
Tots tenen coses molt importants. Mooolta feina...
L'Eloi sospira i continua baixant les escales de dos en dos però
fastiguejat, entre sospirs.
INT. REPLÀ SEGON/ESCALES/PRIMER PIS. DIA.
Al mig de les escales hi ha l'ESTEFI,(8 anys, porta ulleres i un vestit amb estampats grossos) que va d'una banda a l'altra, pujant i baixant. L'Eloi intenta passar i esquivar-la però li cau la carpeta al terra, s'obre i unes fotos s'escampen escales aball.
ELOI
Pfff... collons
L'Estefi n'agafa una i marxa corrents fins el primer pis, l'Eloi recull la resta.
ELOI
Però què? No, no, no, no. Eh, tu! Dóna'm això!
L'Eloi s'aixeca i segueix la nena.
ESTEFI
Aquesta no arriba a mil.
ELOI
Què dius?
L'Eloi s'apropa per agafar-li la foto, l'Estefi s'aparta i l'esquiva.
ESTEFI
"Una imatge val més que mil paraules". Això és el que diu la mama. Però aquesta foto val una paraula. Val (pausa dubitativa) una pastanaga.
ELOI
Què?
L'Eloi fa un pas però l'Estefi s'amaga la foto derrere l'esquena.
ESTEFI
Que val una paraula: pastanaga. No m'agraden massa les pastanagues, m'agrada més el "shushi" i els gelats de xocolata blanca i els macarrons que fa la iaia Teresa, però els de la iaia Maria no perquè hi posa ceba i--
ELOI
(empipat)
Va, nena, dóna'm la foto.
ESTEFI
No és una foto, és una pastanaga.
ELOI
(enfadat)
Que em donguis la meva foto!
ESTEFI
No.
ELOI
(fart)
Dóna'm el meu coi de pastanaga!
L'Eloi li pren la foto de les mans, que s'arruga. L'Estefi fa una mitja rialla i ell es gira i prova d'estirar la foto sobre la carpeta.
ELOI
I això ho haig de portar a maquetació eh? Genial!
L'Eloi marxa cap a les escales entre suspirs. Ara ja no les baixa de pressa.
L'Estefi posa cara de circumstàncies.
INT. REPLÀ PRIMER PIS/ESCALES. DIA.
L'Estefi mira cap al terra i segueix els contorns de les rajoles amb els peus fins que sent un senyor gran que remuga arriba al replà. Aixeca la vista: és l'Eugeni.
ESTEFI
Hola, a tu t'agraden les pastanagues?
EUGENI
Però què dius, nena?
ESTEFI
Que si t'agraden les pastanagues. Jo trobo que són estranyes perquè són taronges com les taronges i carbasses com les carbasses
La nena i l'avi segueixen baixant les escales, l'Eugeni se la mira sense entendre res. Caminen a poc a poc. Ella parla com si res, baixant cada esgraó amb un saltiró.
ESTEFI
Però no són rodones, saps? Són estranyes...
L'Estefi es queda pensativa. Silenci.
EUGENI
Per què no te'n vas a... a l'escola, eh? Va, ves.
L'Eugeni fa un gest petit però molest amb la mà, fent-la fora.
ESTEFI
És diumenge, avui no hi ha cole.
EUGENI
(exagerat)
Vaaja.
Silenci.
ESTEFI
Els diumenges m'agradava jugar amb la Duna però es va escapar i la mama ara diu que no vol cap gos.
EUGENI
Mmm...
Silenci.
ESTEFI
A tu t'agraden els gossos?
EUGENI
No.
ESTEFI
(exagerada)
Vaaja.
L'Eugeni se la mira desafiant, ella somriu innocent.
Han arribat a la planta baixa. Sona el mòbil de l'Eloi.
INT. PLANTA BAIXA. DIA.
L'Eloi està de cara la porta de sortida, suspira i mira la foto que té sobre la carpeta. No fa cas del mòbil, que al final deixa de sonar. Es gira cap a la nena i l'avi.
ELOI
(desfet, confós)
Sí que és una pastanaga, això.
L'Eugeni se'ls mira.
EUGENI
Esteu tots com una cabra
L'Estefi es dirigeix a l'Eloi.
ESTEFI
Ja t'ho deia.
L'Eloi torna la vista a la foto, fa que no amb el cap.
L'Eugeni va cap a la bústia i l'obre.
La bústia està buida.
A l'Eugeni se li entristeix la mirada, sospira i torna a tancar la bústia.
ESTEFI
Avui és diumenge, recordes?
L'Eugeni es gira sorprès.
EUGENI
I què?
ESTEFI
Que avui el senyor carter no passa.
L'Eloi aixeca la mirada.
L'Eugeni abaixa la mirada i a poc a poc va cap a les escales. Continua remugant.
EUGENI
Si fos per mi el senyor carter no passaria mai.
ESTEFI
Per què?
L'Eugeni la mira i la ignora, continua marxant.
ESTEFI
(insistent)
Per què?
EUGENI
(enfadat)
Perquè no tindria cartes per enviar, entens? Ni de la Carme ni de la nena ni de ningú, val?
La nena es queda parada, amb la mirada preocupada. L'Eugeni es mira l'Estefi esgotat d'aguantar tot el que portava a les espatlles
Un soroll de flaix. La nena i l'avi es giren cap a l'Eloi.
Ell es mira la pantalla de la càmera.
ELOI
És bona.
L'Eloi aixeca la vista. Fa mig somriure.
La nena va directament cap a l'Eloi, l'Eugeni se la mira de reull.
ESTEFI
A veure, a veure!
L'Eugeni abaixa un moment la mirada, el riure de la nena, ell se'ls torna a mirar, se li escapa un somriure i va cap on són ells.
FI.
INT. REPLÀ SEGON/ESCALES/PRIMER PIS. DIA.
Al mig de les escales hi ha l'ESTEFI,(8 anys, porta ulleres i un vestit amb estampats grossos) que va d'una banda a l'altra, pujant i baixant. L'Eloi intenta passar i esquivar-la però li cau la carpeta al terra, s'obre i unes fotos s'escampen escales aball.
ELOI
Pfff... collons
L'Estefi n'agafa una i marxa corrents fins el primer pis, l'Eloi recull la resta.
ELOI
Però què? No, no, no, no. Eh, tu! Dóna'm això!
L'Eloi s'aixeca i segueix la nena.
ESTEFI
Aquesta no arriba a mil.
ELOI
Què dius?
L'Eloi s'apropa per agafar-li la foto, l'Estefi s'aparta i l'esquiva.
ESTEFI
"Una imatge val més que mil paraules". Això és el que diu la mama. Però aquesta foto val una paraula. Val (pausa dubitativa) una pastanaga.
ELOI
Què?
L'Eloi fa un pas però l'Estefi s'amaga la foto derrere l'esquena.
ESTEFI
Que val una paraula: pastanaga. No m'agraden massa les pastanagues, m'agrada més el "shushi" i els gelats de xocolata blanca i els macarrons que fa la iaia Teresa, però els de la iaia Maria no perquè hi posa ceba i--
ELOI
(empipat)
Va, nena, dóna'm la foto.
ESTEFI
No és una foto, és una pastanaga.
ELOI
(enfadat)
Que em donguis la meva foto!
ESTEFI
No.
ELOI
(fart)
Dóna'm el meu coi de pastanaga!
L'Eloi li pren la foto de les mans, que s'arruga. L'Estefi fa una mitja rialla i ell es gira i prova d'estirar la foto sobre la carpeta.
ELOI
I això ho haig de portar a maquetació eh? Genial!
L'Eloi marxa cap a les escales entre suspirs. Ara ja no les baixa de pressa.
L'Estefi posa cara de circumstàncies.
INT. REPLÀ PRIMER PIS/ESCALES. DIA.
L'Estefi mira cap al terra i segueix els contorns de les rajoles amb els peus fins que sent un senyor gran que remuga arriba al replà. Aixeca la vista: és l'Eugeni.
ESTEFI
Hola, a tu t'agraden les pastanagues?
EUGENI
Però què dius, nena?
ESTEFI
Que si t'agraden les pastanagues. Jo trobo que són estranyes perquè són taronges com les taronges i carbasses com les carbasses
La nena i l'avi segueixen baixant les escales, l'Eugeni se la mira sense entendre res. Caminen a poc a poc. Ella parla com si res, baixant cada esgraó amb un saltiró.
ESTEFI
Però no són rodones, saps? Són estranyes...
L'Estefi es queda pensativa. Silenci.
EUGENI
Per què no te'n vas a... a l'escola, eh? Va, ves.
L'Eugeni fa un gest petit però molest amb la mà, fent-la fora.
ESTEFI
És diumenge, avui no hi ha cole.
EUGENI
(exagerat)
Vaaja.
Silenci.
ESTEFI
Els diumenges m'agradava jugar amb la Duna però es va escapar i la mama ara diu que no vol cap gos.
EUGENI
Mmm...
Silenci.
ESTEFI
A tu t'agraden els gossos?
EUGENI
No.
ESTEFI
(exagerada)
Vaaja.
L'Eugeni se la mira desafiant, ella somriu innocent.
Han arribat a la planta baixa. Sona el mòbil de l'Eloi.
INT. PLANTA BAIXA. DIA.
L'Eloi està de cara la porta de sortida, suspira i mira la foto que té sobre la carpeta. No fa cas del mòbil, que al final deixa de sonar. Es gira cap a la nena i l'avi.
ELOI
(desfet, confós)
Sí que és una pastanaga, això.
L'Eugeni se'ls mira.
EUGENI
Esteu tots com una cabra
L'Estefi es dirigeix a l'Eloi.
ESTEFI
Ja t'ho deia.
L'Eloi torna la vista a la foto, fa que no amb el cap.
L'Eugeni va cap a la bústia i l'obre.
La bústia està buida.
A l'Eugeni se li entristeix la mirada, sospira i torna a tancar la bústia.
ESTEFI
Avui és diumenge, recordes?
L'Eugeni es gira sorprès.
EUGENI
I què?
ESTEFI
Que avui el senyor carter no passa.
L'Eloi aixeca la mirada.
L'Eugeni abaixa la mirada i a poc a poc va cap a les escales. Continua remugant.
EUGENI
Si fos per mi el senyor carter no passaria mai.
ESTEFI
Per què?
L'Eugeni la mira i la ignora, continua marxant.
ESTEFI
(insistent)
Per què?
EUGENI
(enfadat)
Perquè no tindria cartes per enviar, entens? Ni de la Carme ni de la nena ni de ningú, val?
La nena es queda parada, amb la mirada preocupada. L'Eugeni es mira l'Estefi esgotat d'aguantar tot el que portava a les espatlles
Un soroll de flaix. La nena i l'avi es giren cap a l'Eloi.
Ell es mira la pantalla de la càmera.
ELOI
És bona.
L'Eloi aixeca la vista. Fa mig somriure.
La nena va directament cap a l'Eloi, l'Eugeni se la mira de reull.
ESTEFI
A veure, a veure!
L'Eugeni abaixa un moment la mirada, el riure de la nena, ell se'ls torna a mirar, se li escapa un somriure i va cap on són ells.
FI.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)