Molt ambient general, tothom riu, beu, parla... Comencen
a parlar dues noies però de seguida se n'hi afegeixen més i més
fins que totes queden separades dels nois. Sempre s'afegeix
la noia que queda més propera a les que parlen. Es formen, per tant,
dos grans grups.
Noia 1: Ei ei, Conxita, saps aquell que l'altre dia va
començar a parlar de toootes les seves nòvies i dels cors que havia
trencat i no parava de repetir que ell era una ànima lliure i no sé
què?
Noia 2: Vols dir el que havia sortit amb l'Antònia?
S'afegeix la del costat
Noia 3: No no, vol dir el que va fer el salt a la Margarida,
eh que sí?
Una altra
Noia 4: Doncs això, que és la mateixa persona!
Noia 3: Ah sí? Què em dius!
Noia 2: Sí, sí, el d'això, el...
Noia 4: El Francesc!
Noia 1: Doncs
resulta que va conèixer una noia ahir, una que passava pel poble de
camí a la capital i...
Els nois, quan han vist que elles s'anaven agrupant, també han
quedat apartats. Sentim les dues converses paral·leles:
Noi 1: Sempre fan el mateix... (assenyala amb el cap el
grup de noies)
Noia 1: I es veu que li va tirar els trastos i que primer ella
no li feia cas
Noia 3: no li feia cas?
Noia 1: que no, que no!
Noi 2: Segur que estan parlant de nosaltres
Noia 1: Doncs això, quan en va estar cansada...
Noi 3: potser només parlen del temps, dels ocells, de les
flors... (un de molt encantat. Els altres fan gestos de
desaprovació)
Noia 1: li va deixar les coses clares, ja m'enteneu...
Noi 1: cocococo (obrint i tencant la mà en forma de bec,
fent cara de desgana, burlant-se d'elles però es dirigeix a la resta
de nois)
Noia 2: però vols dir que van donar carbasses a en Francesc?
Ai que fort, no?
Noi 2: cocococo (aquest cop dirigint-se a les noies, per
tal que el sentin)
Noia 1: Sí sí, nena, tal com et dic!
Noi 4: cocococo (un altre, més fort que el primer)
Noia 3: Doncs ja li està bé!
Noia 4: i tant, que li està bé!
Noia 3: és que mira que és (la tallen)
Noi 5: cocococo (un altre s'apropa al grup de noies però
de seguida torna amb els seus companys)
Noia 4: (elles se n'han adonat i també parlen més fort
perquè les sentin) És que mira que tots són uns
Uns quants: cocococo
Noia 3: Ja n'hi ha prou no?
Tots: cocococo
IL
EST BEL ET BON - P. Passereau (1509 - 1547)
Aquest diàleg es
pot pensar a tres bandes (Alegre; Poeta i Amic), un que es dirigeix a
un cambrer (Alegre) i un que pràcticament fa un monòleg
(Poeta) mentre l'altre escolta(Amic).
Alegre: Va
home! No us enfadeu! Aquesta ronda la pago jo!
Poeta: Ai...!
no trobes que fa un dia preciós?
Amic: Bé, de
fet...
Poeta:
(el talla) Els arbres gronxen el piular dels ocells...
Alegre: Ep,
mestre! Que estem secs! (amb una mà aguanta un got, amb l'altra
l'assenyala)
Poeta: Una
brisa dolça escampa els nostres cants...
Alegre: i
sense vinet no hi ha festa, eh que no? (riure i aprovació dels
altres)
Poeta: Les
flors esclaten en mil colors i la llum arracona el fred i la por, i
sembla que arraconi una mica la nit, i una mica la tristesa i una
mica el tot... (els altres es miren estranyats) Mira com el
prat que ens envolta ens abraça; és immens i ens abraça! Mireu
quina primavera, quin cel, quins núvols més blancs, més
llunyans... quins núvols més solitaris... quin dia, companys! què
hi pot haver de més bonic?
Amic: Doncs
mira, per exemple...
Poeta:
(no el deixa contestar) sembla que les fonts riguin i
l'aigua s'emporti les penes, (mirant a l'infinit) sembla que el bosc
ens escolti i que el vent ens respongui, que ens expliqui històries
sobre la màgia de la natura, que ens confessi secrets dels petits
brots d'herba. Sembla que aquest dia no hagi d'acabar mai. Mireu,
sembla... sembla que no pugui existir cap lloc millor!
PRADO VERDE Y
FLORIDO - F. Guerrero (1528 - 1599)
Surten quatre persones, una de cada veu.
Soprano:
Tot això és molt bonic, però ara vull triar jo la següent cançó
Tenor:
No no no, que ves a saber quina cançó tries...
Soprano:
Perdona?
Contral:
Ei ei, que jo en tinc una que segur que ens agrada a tots!
Baix: i
perquè no fem la de (el talla)
Tenor:
que no home, que em toca a mi, que si no ens passarem tot el vespre
cantant el mateix
Baix:
però si ni tan sols m'has deixat dir quina (el talla)
Soprano:
Perdoneu, eh? Però de tots quatre, qui té més bon gust musical sóc
jo, per tant (la talla)
Contral:
em sembla increïble!
Tenor:
A mi sí que em sembla increïble
Soprano: Au va, tu calla que tela...
Contral: Bé, mira qui parla!
Baix: Nois, escolteu, que està molt bé aquella que fa (el
talla)
Soprano: Mira que ja en tinc prou eh? Jo començo a cantar i
qui s'hi vulgui afegir que em segueixi (aires de diva, marxa amb els de la seva veu)
Contral: Doncs jo també, ja em seguiràs tu a mi! (marxa amb els de la seva veu)
Tenor: tse! Cap de les dues! (marxa amb els de la seva veu)
Baix: Bah! (marxa amb els de la seva veu)
Els “caps de corda” parlen amb la resta de la
seva veu, decidint quina cançó han de fer.
Finalment canten tots, és un pique de veus.
A ROUND OF THREE
COUNTRY DANCES - T. Ravenscroft (1590 - 1633)
Tot comentant com els ha
quedat la peça riuen, no han quedat enfadats. A part, dues persones comencen un nou dialeg.
Curiós: Ei,
què estàs fent?
Poeta
2: Eh? no, res res, que m'ha vingut així una mica la
d'això, la inspiració, saps?
Curiós: Ah,
està bé, està bé... així que ets poeta tu, eh? (incrèdul)
Poeta
2: No no, bé, sí, però que no... no és res (mig
amaga el paper que estava fent servir)
Curiós: Ja,
res per a ningú, oi? (marcant el “res” i el “ningú”)
Poeta
2: Exacte! I ara, si no et sap greu... (li fa un gest
perquè marxi)
Curiós: No
m'ho llegiràs?
Poeta
2: Per res del món mundial!
Curiós: Va...
(l'altre fa que no amb el cap però tampoc està massa convençut)
Si vols t'ajudo perquè a “ningú” (fent el gest de les
cometes) li agradi més. (l'altre se'l mira i dubte) pensa
que sempre va bé una segona opinió.
Poeta
2: (pausa) i no te'n riuràs?
Curiós: Per
res del món mundial! (imitant el seu company. Quan li apropa el
full l'agafa i després de llegir-s'ho ràpidament li torna amb
desgana i fent que no amb el cap) no, no, no. Així no anem bé,
així no anem gens bé. Marxarà corrents o es posarà a riure o fins
i tot es pot arribar a pensar que vols estar al seu costat la resta
de la seva vida, no no... Saps què? apunta això: ...
Poeta
2: Però home, llavors ja no serà meu...
Curiós: Com
si ho fos, tu apunta, apunta: (s'escura la gola) “Amor que
tens ma vida captiva en ton mirar”
Poeta
2: (va per apuntar però vacil·la) Això no és
una cançó de...
Curiós:
(el talla) tu escriu! “ Amor que tens ma vida
captiva en ton mirar, ton cor m'atrau i em crida qui no et sabrà
estimar? Si tu no em dons conhort m'espera ja la mort, si tu no em
dons conhort (petita pausa dramàtica) m'espera ja la mort.”
AMOR
QUE TENS MA VIDA - T. Arbeau (1519 - 1595)
Un
tercer, cridant l'atenció
Persona
1: Maaaree meevaa...! (molt teatral) bella rosa? flor dels
meus delits? Invoques el mar i les estrelles, que original! Va home,
va....
(li
apareix un per darrere, alegre pel vi)
Italià:
Falalalalalala
(riu
una mica i l'envolta amb el braç)
Persona
1: Veieu, aquest sí que és un poeta!
Italià:
Io son l'invit'Amore!
Persona
1: Ai, els italians... va, ensenya'ns alguna cosa així... per
triomfar en l'amor.
Italià:
(seria bo que l'actor hi posés accent) Aaii,
l'amor, l'amor... l'amor (tothom li presta atenció) és
una batalla: no cal que siguis el més fort, has d'aprendre a ferir
abans. Mira, feu-me cas, escolteu això que us diré: us heu de
creure segurs, els millors de tots els soldats. Heu de ser valents,
tenir coratge! Si teniu por, si no us sabeu protegir, si no esteu
prou atents, ja està! (silenci, tothom espera una
continuació)
Persona
2: Ja està?
Italià:
Sí, sí, ja està. Passa'm més vi.
Persona
1: Però hi ha d'haver algun truc, alguna mena de... de fórmula
secreta!
Italià:
(arronsant-se d'espatlles) No hi ha cap fórmula secreta,
bambino!
Persona
3: Invit'Amore, Invit'Amore...
Persona
2: aquest no en té ni idea
Italià:
Sì, amici! No en tinc ni idea, com tutti voi però no em
preocupa gaire, i bec i canto i Falalala
Persona
1: Ai, mira, saps què? Que Falalalala
Tot
el cor: (s'arronsen d'espatlles, miren al del costat, alcen el
got i diuen fort) Falalalala
AMOR VITTORIOSO - G. G. Gastoild (1556 - 1622)
Entusiasta: Ei ei ei! Sabeu què podríem fer ara? Teatre! (ho
diu amb molta patxoca)
Tots: (per separat) Au, va! Sí home... Però què
dius? Quina mandra...
Entusiasta: Va! que sí que sí! Ja veureu! Que serà molt
divertit! Mira, tu faràs de gos! Que sí, que sí! Tu també faràs
de gos, tu faràs de gat i tu de cucut. I tu també faràs de cucut i
tu mussol i tu de gat i vosaltres tres de cucut i vosaltres dos de
mussol... etc. (va repartint els papers i un cop ha acabat de distribuir-los, amb molta energia) i jo, faré de narrador!! Nobles espectadors! Ara sentireu a quatre esperits; un gos, un gat, un cucut i un mussol (assenyala
el grup de gent que representa cada animal) que cantaran un
contrapunt per a vosaltres sobre un baix continu!
CAPRICIATA - A. Banchieri (1567 - 1634)
Una persona comença a dir la fórmula, s'hi afegeix un
segon, un tercer etc. Els altres continuen amb el personatge de la
funció anterior fins que tots acaben dient el nom de les herbes.
Baixen el volum fins que es torna un xiuxiueig i surt algú d'entre
el grup.
Cor: julivert, sàlvia, romaní, farigola, julivert, sàlvia,
romaní, farigola, julivert, sàlvia, romaní, farigola, julivert,
sàlvia, romaní, farigola, etc.
Algú:
Diuen que de la combinació
d'aquestes quatre herbes en resulta una poció envoltada de misteri,
un filtre màgic que enllaça cors, que fusiona vides, que enamora
persones. Diuen que aquesta recepta està envoltada de llegendes
apassionades, d'històries tràgiques, de finals feliços i principis
estranys; que està envoltada de tot tipus d'amants, de gent de tot
arreu del món, dels llocs més remots que us hàgiu pogut arribar a
imaginar mai. I sabeu què diuen els rumors? Tothom parla del que va
passar a la fira d'Scarborough. Tots coneixem com es van enamorar
aquells dos joves. Com el julivert, la sàlvia, el romaní i la
farigola (quan ell o ella
diu el nom de les herbes tothom calla)
van transformar el seu amor per sempre.
SCARBOROUGH
FAIR - Tradicional anglesa
Un noi i una noia, un a cada punta. Parlen a una altra persona, no
es parlen entre ells! Els altres no responen, són dos monòlegs que
s'entrellacen.
Noia: Ai no, no. No el trobo a faltar. (amb desaire)
Noi: Ella? No... No, l'enyoro per res...
Noia: Si ni tan sols hi pensava!
Noi: Va estar bé, però... mira, millor que hagi marxat...
Noia:
Pensa que era pesaaat... no ho saps prou eh? Mira, un dia va i se'm
presenta amb un ram de flors enorme, i què vols que et digui, a mi
em va fer gràcia. Però nena, cada dia em portava flors! I cada dia
el ram era més gros, i tu, al final ja no sabia on posar-les!
Noi: És que saps què passa? Que a mi m'atabala una mica això
d'estar pendent de les maneres, dels detallets... i mira que s'hi
fixava, eh?... pff... ara obra-li la porta, ara porta-li un regal,
ara convida-la a sopar, ara ves a parlar amb els pares... Amb els
pares!
Noia: I tampoc era massa guapo... molt simpàtic, això sí,
però...
Noi: Que si no m'arreglava mai (tocant-se la roba), que si
menjava com un desesperat...
Noia: I els acudits? Mare meva! Que només els entenia ell! i
què volies que fes? Ja estava cansada de fer veure que em feien
gràcia.
Noi: I va arribar un punt que
Noia: I va arribar un dia que
Noi: Que ja no vaig poder més
Noia: Que li vaig dir que ja n'hi havia prou
Noi: I s'ho va prendre
malament, què vols que et digui...
Noia: I mira, va marxar del poble
Noi: Ja no la he tornat a veure, però tampoc sé què li
diria si la veiés
Noia: Espero que estigui molt millor ara. Ja saps això que
diuen, que hagi trobat a algú especial, no ho sé, algú a qui li
agradin prou les flors
Noi: Suposo que no li diria que tornés, perquè ja veus...
Noia: No sé què li diria si el veiés
Noi: Tampoc crec que em fes cas
Noia: Però és millor deixar-ho estar
Els
dos: Perquè sé que no
tornarà! (resignació)
COME
AGAIN - J. Dowland (1562 - 1626)
De mica en mica hi torna
haver ambient a la taverna, tots fan broma, aixequen els gots, se
saluden amb el de l'altra punta, beuen i mengen. Tots menys algú que
sembla més trist, està incòmode, visiblement més quiet.
Extravertit: Eeeiii!!
(s'hi apropa i l'envolta amb un braç) però es pot saber què
et passa? Anima't una miqueta va!
Trist: Estic bé, estic
bé, gràcies...
Extravertit: Eh,
cambrer! Porta un bon pernil i un got de vi per a aquest pobre
avorrit!
Trist: Que no, que jo...
mira, s'està fent fosc i a mi em venen totes les penes saps? M'agafa
així com una mena de cosa que m'oprimeix el pit i no sé (el
talla)
Extravertit: Va, deixa't
de ximpleries!
Trist: Ai, no ho sé...
veig les estrelles i penso que l'univers és tan gran i que la nit és
tan fosca i que (el talla)
Extravertit:
Va tira, què prefereixes: Anjou o Arbois?
QUAN JE BOIS DU VIN CLAIRET - P. Attaignant
(tothom parla amb el del costat. Sentim una conversa)
Cansat: Ei va, que s'està fent tard, potser que anem tirant,
o què?
Company: Va home! Una estona més
Cansat:És que a mi em comença a fer mal el cap eh...
Company: Mare meva! El que no pugui curar un bon got de vi!
Va, un últim glop i marxem cap a casa!
Cansat:Ui, no ho sé, jo crec que ja he begut prou... a mi
posa'm un got d'aigua
(tothom queda quiet de cop)
Persona 1: Aigua?
Persona 2: Algú ha dit aigua?
Cansat:Eh, eh, tranquils! No em sigueu exagerats, home!
Company: És que noi, demanar aigua a la taverna del poble és
un pecat dels grossos! I més si és a l'última ronda de la nit!
Persona 3: ja marxeu?
Persona 4: va home, però si encara és d'hora!
Company: Mira, tasta aquest vinet que és el millor de la
casa: l'ha criat l'avi amb molt d'amor i tu, això cura la migranya,
l'avorriment, el mal humor, els mals d'amor... ho cura tot!
(dirigint-se al públic) Amics meus! Tot un plaer haver passat
aquesta vetllada amb la vostra companyia! Aquesta última és a la
vostra salut!
CANÇÓ
DE BEURE - G. Bataille (1575 - 1630)
Direcció: David Gómez Comino
Guió: Alba Nogueras i Jané
