És
el tercer dia que el camió em fa la punyeta. Són els sotracs
d'aquests camins de carro, són les rodes, que estan desinflades, són
les poques ganes que té aquesta màquina de sembrar més desgràcies.
De fet, si jo fos un camió tampoc voldria portar a sobre bales o
bombes o projectils. O mort. I el meu pobre Jean que està al mig del
merder. I tot plegat és tan absurd... Absurda. És així com és la
guerra. La Gran Guerra. És totalment absurda.
I
jo que arrossego rere meu les eines que necessiten per matar-se entre
sí. Perquè el meu Jean mati a algun Johannes i un Friedrich mati a
algun Gustave. I qui sap si estic transportant cap a l'enemic la
pròpia mort del meu marit. Però em paguen i la petita Cloé bé ha
de menjar. I jo també.
Sóc
tan soldat com tots ells. Jo també estic fent guerra, també estic
lluitant. I no me'n sento orgullosa. Si pogués aturar aquest
disbarat... si els pogués fer tornar a casa... si un dia em llevés
i fos home ben juro que em faria militar només per anar pujant
d'escalafó i arribar a capità general i fer un pacte de pau i
omplir els camions que transporten bales amb pa i llet i els que
transporten bombes amb fruita i verdura i els que transporten
projectils amb carn i peix. O potser em faria monjo i pregaria a Déu
que ens ajudés, que ens mostrés el camí a seguir, que omplís
d'amor els cors dels que manen. Si és que en tenen. I pregaria tot
el dia i tota la nit fins que el meu esforç resultés inútil. O
potser viatjaria fins a la fi del món, m'allunyaria d'aquesta
impotència que em rosega. O seria estudiant a una universitat i em
preguntaria per l'origen del mal i reflexionaria sobre el Diable. O
em declararia a alguna pubilla fleuma i adinerada i m'hi casaria i
heretaria tot el seu patrimoni i ni m'adonaria que la resta del món
pateix fam i fred i solitud i mort. I tristesa. Si em llevés i fos
home.
****
I
jo quina culpa tenia que fos alemany? Em va dir “Cloé ets l'amor
de la meva vida, el meu sol i les meves estrelles.” Em va dir “Ets
especial, ets diferent, ets la única persona que he estimat” Em va
dir “Ja saps que jo em quedaré al teu costat per sempre” i m'ho
deia amb un francès tan incorrecte i amb aquells ullets blaus... i
jo quina culpa tenia de quedar-me embarassada? La mare em va dir que
no l'acollíssim a casa, que era un soldat enemic. Que era la segona
vegada que els alemanys ens volien destrossar els somnis. Però si jo
era l'amor de la seva vida, com volíeu que el fes fora? I com em
mirava, i com el mirava... i ja no el vaig veure més. Es va esfumar
com l'aire, com si mai hagués existit. I què en faig jo ara, d'una
criatura? Al menys ja no plouen bombes, ja no extirpen famílies, ja
no desapareix la gent. S'ha acabat la guerra però no el malson. I
desitjo de tot cor que no sigui nena. Tan sols desitjo que ho tingui
més fàcil, que no hagi de carregar mai amb un accident. I que si és
ell el culpable, tingui el valor de no girar l'esquena. Que sigui nen
i que sigui noi i que sigui prou valent per enamorar-se. Que es deixi
de frivolitats, que sigui home i que sigui pare. I que estimi. Que
estimi i que no captivi, sinó que es quedi. Que no marxi. Que no
fugi. Si fos nen i es fes home...
****
Una
dona francesa que no està casada amb una criatura de deu anys a
Barcelona. Amb una dictadura. Ens havien dit que hi havia feina, però
qui se'n refia d'una “meuca gavatxa”? Al final la mare va
aconseguir un contracte i jo una plaça a una escola. Però ja veus
de què m'ha servit estudiar, si no em puc pagar una carrera. Al
menys ha mort el llop, podré votar i les guies de la “buena
esposa” quedaran com un document històric. Espero. Jo no em penso
casar mai. La mare tenia raó quan em deia que tots els homes són
iguals, que només busquen aprofitar-se de les noies bledes i
servicials, que em faran mal, que no els necessito per a res. No sé
qui és el meu pare. Era alemany. Tenia els ulls blaus. No el
coneixeré mai però ja tinc una família. L'Anna.
Qui
pot haver abandonat una criatura de cinc anys? Plorosa, perduda,
sola, temorosa. Com jo. L'Anna es quedarà amb mi per sempre. La faré
créixer i es farà dona. Valenta, independent, forta, capaç. No
necessitarem a cap babau romàntic ni a cap senyor de família bé. A
cap milhomes, a cap noi comprensiu, a ningú que ens ajudi en res.
L'Anna no jugarà a nines, ni a cuines, ni a princeses, ni li
agradarà el color rosa, ni sabrà fer pastissos, ni tindrà cap
esperit maternal, que tot és pura invenció. L'Anna estudiarà
alguna enginyeria o serà futbolista o pilot de carreres. Ara que
ningú s'atrevirà a dir res d'una dona soltera, ella ho tindrà molt
més fàcil. Quan sigui una mica més gran i em pregunti pels seus
pares, li explicaré la història de la meva mare, de la iaia Cloé,
i li diré que els nostres pares de veritat són els que no ens
abandonen. El meu pare no era alemany. No tenia els ulls blaus. No
tinc pare. Si ell hagués sigut prou home...
****
Quin
canvi que ha viscut Barcelona. Que he viscut. Ha crescut de cop. Jo
també, també he crescut de cop. Hem hagut de necessitar l'esport
per canviar una ciutat i hem hagut de millorar moltes coses per
acollir tanta gent. Tanta gent. I entre tota la gent, ell. I la mare
que no en vol sentir a parlar. I jo... Jo estic farta del seu discurs
contra els homes i entenc perfectament que la meva àvia ho va passar
molt malament, però els problemes no se solucionen girant l'esquena
a ningú. Tots som igual de persones i aquesta és la igualtat de
veritat. Un sexe no és millor que l'altre. I tampoc es tracta de
respondre amb venjança, perquè no en trauríem res de més lluita,
de més mal, de més guerra, de més enfrontament. Els jocs olímpics
ens estan deixant al descobert, ens fan compatir entre països, ens
fan creure en la superació personal. Bé, sí, física, però també
moral, espiritual, psicològica. Si podem ser millors atletes, també
podem ser millors companys. Cal creure en el respecte mutu, que és
l'únic viable. La mare creu que l'Alan em farà el mateix que
l'alemany dels ulls blaus a la meva àvia. Molt bé, doncs em quedo
tancada a una capsa de mistos i no en surto mai! Precisament la por i
la subjugació, el fet de menystenir-se, aquest dependre del que faci
l'altre, la manca de llibertat és el que fa d'una dona, una dona
covarda i feble. Però és que un home que s'enclaustri d'aquesta
manera també serà covard i feble! Ella només es preocupa per mi,
però l'Alan és un bon noi, no només compartim la passió per
l'esport, també intercanviem opinions i divergim en alguns aspectes,
però precisament per això és fantàstic poder parlar amb algú
d'igual a igual. I m'estima i l'estimo. Si tots els homes fossin
així...
****
No
hi ha feina, ja ho sé. Al menys sempre tinc el recurs d'anar a viure
amb el meu pare a Anglaterra, però no crec que sigui la solució...
sé que acabaríem barallats perquè ell vol tenir-me a allà i jo
m'estimo massa la mare i enyoraria Barcelona. Però l'any que ve
acabo estudis literaris i jo... el que vull és engegar una
editorial. I la mare que em diu que estic sonada, que “una noia com
tu, com vols?”, què vol dir una noia com jo? Què vol dir que el
món dels negocis, que la competitivitat de les grans empreses, què
vol dir que sigui prudent, mare? Ella que sempre ha defensat la
igualtat de gènere, que sempre ha parlat de la subjugació i la
covardia que ha marcat tantes i tantes generacions i a l'hora de la
veritat...? Ja sé que no és el millor moment però és el meu
moment. El que no puc entendre és que m'argumenti que “et trobaràs
amb senyors que...” i “que només ets una noieta” i m'ho diu la
dona que sempre m'ha servit de referent per la seva valentia
d'escollir com a professió l'esgrima, per tenir clar des d'un
principi que la vida se l'ha de construir un mateix, per saber
escollir el seu futur sense deixar-se condicionar per les opinions de
terceres persones, m'ho diu ella! Que m'ha explicat mil vegades la
història de la meva família, la història d'unes dones lluitadores
que van patir moltes vegades soles però que van saber tirar
endavant malgrat tot. Que van saber el que volien i que van treballar
molt per aconseguir-ho. Que són unes dones treballadores.
Totes
les persones formem part de la nostra història familiar. Així, puc
conduir un camió i voler canviar de professió, puc pujar sola una
criatura, puc adoptar i tenir un punt de vista prou radical i
diferent, puc voler canviar el món. Puc no tenir por d'un futur
incert i haver-lo triat per mi mateixa. Puc sentir-me'n orgullosa. I
ser dona. I sentir-me'n orgullosa.
