Us convido, d'altra banda, a fer-ne una comparació amb el conte No parlis amb estranys, també penjat en aquest blog.
INT. REPLÀ QUART PIS. DIA.
Porta de fusta fosca, vella, desgastada pels cops. Petjades que corren d'una banda a l'altra. Soroll de coses que cauen. S'obre la porta i en surt l'ELOI (25 anys, amb un jersei de llana que li va gros, porta una carpeta de mida A3 vintage i una jaqueta al mateix braç. Del coll li penja la funda d'una càmera), que s'atura amb la mà encara al pom durant uns segons i torna a entrar. Surt de casa seva definitivament.
El replà és estret i una sola bombeta il.lumina unes rejoles modernistes que fan una sanefa de tons blavosos.
Tanca amb clau, corre fins l'ascensor i el truca. Li sona el telèfon, deixa la carpeta al terra i respon. Parla i es posa la jaqueta, tot molt de pressa.
ELOI
Si? No, no, ja arribo, ja arribo. Sí, ja sé que us
esteu esperant però-- sí, estic sortint del metro, d'aquí cinc
minuts ja sóc a aquí.
ELOI
Sí! I tant que porto les fotos!
Mira la carpeta i la cull.
ELOI
(amb passió)
ja veurà com li encantaran perquè he intentat que la llum-- Val, d'acord, ens veiem ara. Vinga, sí... adéu.
Penja , para l'orella al costat de l'ascensor i no sent cap
soroll. Es frega el cap nerviós i va cap a les escales corrent.
INT. REPLÀ TERCER PIS/ESCALES. DIA.
L'EUGENI (75 anys, vestit amb una bata vella d'estar per casa, va despentinat i amb una barba mal cuidada) truca l'ascensor amb insistència i remuga fluix.
De cop una persona se li tira a sobre. És l'Eloi i l'ha d'agafar per què no caigui.
EUGENI
Però que fas, imbècil!
ELOI
Ostres, ostres! Perdó! Em sap molt greu, perdoni.
L'Eloi no s'atura, va marxant.
ELOI
Ho sento!
EUGENI
A la merda, home!
L'Eloi comença a baixar les escales
EUGENI (off)
Això, fuig! Fuig com un gos! Tens moltes coses a fer oi? Ves a llepar culs, va...
L'Eloi s'atura a les escales emprenyat. Dubta de si tornar a pujar per discutir o continuar.
EUGENI (OFF)
(per ell)
Tots tenen coses molt importants. Mooolta feina...
INT. REPLÀ TERCER PIS/ESCALES. DIA.
L'EUGENI (75 anys, vestit amb una bata vella d'estar per casa, va despentinat i amb una barba mal cuidada) truca l'ascensor amb insistència i remuga fluix.
De cop una persona se li tira a sobre. És l'Eloi i l'ha d'agafar per què no caigui.
EUGENI
Però que fas, imbècil!
ELOI
Ostres, ostres! Perdó! Em sap molt greu, perdoni.
L'Eloi no s'atura, va marxant.
ELOI
Ho sento!
EUGENI
A la merda, home!
L'Eloi comença a baixar les escales
EUGENI (off)
Això, fuig! Fuig com un gos! Tens moltes coses a fer oi? Ves a llepar culs, va...
L'Eloi s'atura a les escales emprenyat. Dubta de si tornar a pujar per discutir o continuar.
EUGENI (OFF)
(per ell)
Tots tenen coses molt importants. Mooolta feina...
L'Eloi sospira i continua baixant les escales de dos en dos però
fastiguejat, entre sospirs.
INT. REPLÀ SEGON/ESCALES/PRIMER PIS. DIA.
Al mig de les escales hi ha l'ESTEFI,(8 anys, porta ulleres i un vestit amb estampats grossos) que va d'una banda a l'altra, pujant i baixant. L'Eloi intenta passar i esquivar-la però li cau la carpeta al terra, s'obre i unes fotos s'escampen escales aball.
ELOI
Pfff... collons
L'Estefi n'agafa una i marxa corrents fins el primer pis, l'Eloi recull la resta.
ELOI
Però què? No, no, no, no. Eh, tu! Dóna'm això!
L'Eloi s'aixeca i segueix la nena.
ESTEFI
Aquesta no arriba a mil.
ELOI
Què dius?
L'Eloi s'apropa per agafar-li la foto, l'Estefi s'aparta i l'esquiva.
ESTEFI
"Una imatge val més que mil paraules". Això és el que diu la mama. Però aquesta foto val una paraula. Val (pausa dubitativa) una pastanaga.
ELOI
Què?
L'Eloi fa un pas però l'Estefi s'amaga la foto derrere l'esquena.
ESTEFI
Que val una paraula: pastanaga. No m'agraden massa les pastanagues, m'agrada més el "shushi" i els gelats de xocolata blanca i els macarrons que fa la iaia Teresa, però els de la iaia Maria no perquè hi posa ceba i--
ELOI
(empipat)
Va, nena, dóna'm la foto.
ESTEFI
No és una foto, és una pastanaga.
ELOI
(enfadat)
Que em donguis la meva foto!
ESTEFI
No.
ELOI
(fart)
Dóna'm el meu coi de pastanaga!
L'Eloi li pren la foto de les mans, que s'arruga. L'Estefi fa una mitja rialla i ell es gira i prova d'estirar la foto sobre la carpeta.
ELOI
I això ho haig de portar a maquetació eh? Genial!
L'Eloi marxa cap a les escales entre suspirs. Ara ja no les baixa de pressa.
L'Estefi posa cara de circumstàncies.
INT. REPLÀ PRIMER PIS/ESCALES. DIA.
L'Estefi mira cap al terra i segueix els contorns de les rajoles amb els peus fins que sent un senyor gran que remuga arriba al replà. Aixeca la vista: és l'Eugeni.
ESTEFI
Hola, a tu t'agraden les pastanagues?
EUGENI
Però què dius, nena?
ESTEFI
Que si t'agraden les pastanagues. Jo trobo que són estranyes perquè són taronges com les taronges i carbasses com les carbasses
La nena i l'avi segueixen baixant les escales, l'Eugeni se la mira sense entendre res. Caminen a poc a poc. Ella parla com si res, baixant cada esgraó amb un saltiró.
ESTEFI
Però no són rodones, saps? Són estranyes...
L'Estefi es queda pensativa. Silenci.
EUGENI
Per què no te'n vas a... a l'escola, eh? Va, ves.
L'Eugeni fa un gest petit però molest amb la mà, fent-la fora.
ESTEFI
És diumenge, avui no hi ha cole.
EUGENI
(exagerat)
Vaaja.
Silenci.
ESTEFI
Els diumenges m'agradava jugar amb la Duna però es va escapar i la mama ara diu que no vol cap gos.
EUGENI
Mmm...
Silenci.
ESTEFI
A tu t'agraden els gossos?
EUGENI
No.
ESTEFI
(exagerada)
Vaaja.
L'Eugeni se la mira desafiant, ella somriu innocent.
Han arribat a la planta baixa. Sona el mòbil de l'Eloi.
INT. PLANTA BAIXA. DIA.
L'Eloi està de cara la porta de sortida, suspira i mira la foto que té sobre la carpeta. No fa cas del mòbil, que al final deixa de sonar. Es gira cap a la nena i l'avi.
ELOI
(desfet, confós)
Sí que és una pastanaga, això.
L'Eugeni se'ls mira.
EUGENI
Esteu tots com una cabra
L'Estefi es dirigeix a l'Eloi.
ESTEFI
Ja t'ho deia.
L'Eloi torna la vista a la foto, fa que no amb el cap.
L'Eugeni va cap a la bústia i l'obre.
La bústia està buida.
A l'Eugeni se li entristeix la mirada, sospira i torna a tancar la bústia.
ESTEFI
Avui és diumenge, recordes?
L'Eugeni es gira sorprès.
EUGENI
I què?
ESTEFI
Que avui el senyor carter no passa.
L'Eloi aixeca la mirada.
L'Eugeni abaixa la mirada i a poc a poc va cap a les escales. Continua remugant.
EUGENI
Si fos per mi el senyor carter no passaria mai.
ESTEFI
Per què?
L'Eugeni la mira i la ignora, continua marxant.
ESTEFI
(insistent)
Per què?
EUGENI
(enfadat)
Perquè no tindria cartes per enviar, entens? Ni de la Carme ni de la nena ni de ningú, val?
La nena es queda parada, amb la mirada preocupada. L'Eugeni es mira l'Estefi esgotat d'aguantar tot el que portava a les espatlles
Un soroll de flaix. La nena i l'avi es giren cap a l'Eloi.
Ell es mira la pantalla de la càmera.
ELOI
És bona.
L'Eloi aixeca la vista. Fa mig somriure.
La nena va directament cap a l'Eloi, l'Eugeni se la mira de reull.
ESTEFI
A veure, a veure!
L'Eugeni abaixa un moment la mirada, el riure de la nena, ell se'ls torna a mirar, se li escapa un somriure i va cap on són ells.
FI.
INT. REPLÀ SEGON/ESCALES/PRIMER PIS. DIA.
Al mig de les escales hi ha l'ESTEFI,(8 anys, porta ulleres i un vestit amb estampats grossos) que va d'una banda a l'altra, pujant i baixant. L'Eloi intenta passar i esquivar-la però li cau la carpeta al terra, s'obre i unes fotos s'escampen escales aball.
ELOI
Pfff... collons
L'Estefi n'agafa una i marxa corrents fins el primer pis, l'Eloi recull la resta.
ELOI
Però què? No, no, no, no. Eh, tu! Dóna'm això!
L'Eloi s'aixeca i segueix la nena.
ESTEFI
Aquesta no arriba a mil.
ELOI
Què dius?
L'Eloi s'apropa per agafar-li la foto, l'Estefi s'aparta i l'esquiva.
ESTEFI
"Una imatge val més que mil paraules". Això és el que diu la mama. Però aquesta foto val una paraula. Val (pausa dubitativa) una pastanaga.
ELOI
Què?
L'Eloi fa un pas però l'Estefi s'amaga la foto derrere l'esquena.
ESTEFI
Que val una paraula: pastanaga. No m'agraden massa les pastanagues, m'agrada més el "shushi" i els gelats de xocolata blanca i els macarrons que fa la iaia Teresa, però els de la iaia Maria no perquè hi posa ceba i--
ELOI
(empipat)
Va, nena, dóna'm la foto.
ESTEFI
No és una foto, és una pastanaga.
ELOI
(enfadat)
Que em donguis la meva foto!
ESTEFI
No.
ELOI
(fart)
Dóna'm el meu coi de pastanaga!
L'Eloi li pren la foto de les mans, que s'arruga. L'Estefi fa una mitja rialla i ell es gira i prova d'estirar la foto sobre la carpeta.
ELOI
I això ho haig de portar a maquetació eh? Genial!
L'Eloi marxa cap a les escales entre suspirs. Ara ja no les baixa de pressa.
L'Estefi posa cara de circumstàncies.
INT. REPLÀ PRIMER PIS/ESCALES. DIA.
L'Estefi mira cap al terra i segueix els contorns de les rajoles amb els peus fins que sent un senyor gran que remuga arriba al replà. Aixeca la vista: és l'Eugeni.
ESTEFI
Hola, a tu t'agraden les pastanagues?
EUGENI
Però què dius, nena?
ESTEFI
Que si t'agraden les pastanagues. Jo trobo que són estranyes perquè són taronges com les taronges i carbasses com les carbasses
La nena i l'avi segueixen baixant les escales, l'Eugeni se la mira sense entendre res. Caminen a poc a poc. Ella parla com si res, baixant cada esgraó amb un saltiró.
ESTEFI
Però no són rodones, saps? Són estranyes...
L'Estefi es queda pensativa. Silenci.
EUGENI
Per què no te'n vas a... a l'escola, eh? Va, ves.
L'Eugeni fa un gest petit però molest amb la mà, fent-la fora.
ESTEFI
És diumenge, avui no hi ha cole.
EUGENI
(exagerat)
Vaaja.
Silenci.
ESTEFI
Els diumenges m'agradava jugar amb la Duna però es va escapar i la mama ara diu que no vol cap gos.
EUGENI
Mmm...
Silenci.
ESTEFI
A tu t'agraden els gossos?
EUGENI
No.
ESTEFI
(exagerada)
Vaaja.
L'Eugeni se la mira desafiant, ella somriu innocent.
Han arribat a la planta baixa. Sona el mòbil de l'Eloi.
INT. PLANTA BAIXA. DIA.
L'Eloi està de cara la porta de sortida, suspira i mira la foto que té sobre la carpeta. No fa cas del mòbil, que al final deixa de sonar. Es gira cap a la nena i l'avi.
ELOI
(desfet, confós)
Sí que és una pastanaga, això.
L'Eugeni se'ls mira.
EUGENI
Esteu tots com una cabra
L'Estefi es dirigeix a l'Eloi.
ESTEFI
Ja t'ho deia.
L'Eloi torna la vista a la foto, fa que no amb el cap.
L'Eugeni va cap a la bústia i l'obre.
La bústia està buida.
A l'Eugeni se li entristeix la mirada, sospira i torna a tancar la bústia.
ESTEFI
Avui és diumenge, recordes?
L'Eugeni es gira sorprès.
EUGENI
I què?
ESTEFI
Que avui el senyor carter no passa.
L'Eloi aixeca la mirada.
L'Eugeni abaixa la mirada i a poc a poc va cap a les escales. Continua remugant.
EUGENI
Si fos per mi el senyor carter no passaria mai.
ESTEFI
Per què?
L'Eugeni la mira i la ignora, continua marxant.
ESTEFI
(insistent)
Per què?
EUGENI
(enfadat)
Perquè no tindria cartes per enviar, entens? Ni de la Carme ni de la nena ni de ningú, val?
La nena es queda parada, amb la mirada preocupada. L'Eugeni es mira l'Estefi esgotat d'aguantar tot el que portava a les espatlles
Un soroll de flaix. La nena i l'avi es giren cap a l'Eloi.
Ell es mira la pantalla de la càmera.
ELOI
És bona.
L'Eloi aixeca la vista. Fa mig somriure.
La nena va directament cap a l'Eloi, l'Eugeni se la mira de reull.
ESTEFI
A veure, a veure!
L'Eugeni abaixa un moment la mirada, el riure de la nena, ell se'ls torna a mirar, se li escapa un somriure i va cap on són ells.
FI.
