Quan no es pon el sol
Els
xiscles m'atabalen. Em molesten molt. Més encara si me'ls fa una
màquina quadrada que dibuixa uns números vermells. No m'agraden els
matins de dijous, trobo que hi ha estones més emocionants que els
matins de dijous.
I l'Eloi es va inclinar amb tota la parsimònia del món, despullant
cada centímetre quadrat de la pell que no es veia protegida per un
pijama de pastissos industrials, revelant a l'aire feixuc de
l'habitació uns cabells esverats per un somni (o malson) profund,
envaint el silenci matiner amb un badall escandalós i humit. Un cop
el seu cos llarguerut es va posicionar perpendicular al llit, es va
decidir aixecar. Lentament, va deixar que li cruixissin els ossos,
que el peu enrampat es fes notar, que el camal dels pantalons se li
quedés arremangat. Dreta. Esquerra. Dreta. Esquerra. Esquerra.
Esquerra. Malgrat la rampa, la pica del lavabo cada vegada quedava
més a prop. Mentre deixava que l'aigua li refresqués les idees, es
va aturar a contemplar el dibuix de la seva cara transfigurada que
apareixia just on es torçava l'aixeta. És
curiós pensar que tinc sort de no haver nascut amb un nas tan gran
com em vol fer creure aquest objecte que només es dedica a rajar
aigua. Molta aigua, massa aigua, potser.
Amb l'esquena corba i deixant caure
part del seu pes sobre els genolls va intentar reflexionar sobre
l'afer que l'havia tingut preocupat durant tota la nit. Somiava que
la perdia. Ell estava dins una sala blanca i buida i negra i plena. I
la perdia. Es va fregar la cara per poder notar com se li estirava la
pell, es va aixecar i va deixar que s'ho empassés tot aquell forat.
Tot preparant el cafè va sentir la
veïna del segon primera cantar una preciosa melodia que traspassava
les parets com si fossin de paper de fumar, que s'instal·lava al seu
menjador com si hagués entrat per la porta, que acompanyava aquell
matí de primavera com si hagués de fer llevar tot Llèdhort, com si
aquell poble fos el més bonic dels despertadors. I aquell matí de
dijous es va tornar l'estona més emocionant de totes. I l'Eloi s'hi
hauria afegit o l'hauria aplaudit després d'un final espaterrant, si
no fos perquè l'encantadora senyora del davant va picar el terra amb
l'escombra i va trencar la màgia. Perquè va callar.
I ell la buscaria, n'estava segur. I
ho faria amb totes les seves forces. Però és que a vegades costava
tant, de creure-hi... costava molt, però ell ho intentaria. Ho havia
d'intentar per ella. La buscaria. I la trobaria, és clar que sí.
Sempre absort i distant, el peix que
nedava incansable, constant, rutinari, dins una presó de vidre que
ocupava una part important d'una de les parets del menjador semblava
aprovar la seva decisió. Però no ho faria constar i, de fet, l'Eloi
no ho sabria mai del cert. Tot i així ell s'aferrava a la
possibilitat de ser comprès al menys per un ésser viu
significativament proper a ell. I per tal de continuar sentint-se
acompanyat, va alimentar al seu estimat compatriota amb unes petites
boles mig desfetes de color marronós que definitivament ell no
s'hauria menjat mai. I mantenint el paral·lelisme propi d'uns éssers
socials com nosaltres, va acabar d'esmorzar ell també. Quan va girar
el cap per mirar cap a la finestra, un ocellet de color blau prenia
un cuc mig destrossat del bec d'un altre de color vermell i fugia
volant. I l'ocell vermell es va quedar saltant i girant el caparró
desconcertat a l'ampit.
El peix es deia Pab-Pab, nom que
coincidia amb el so que produiria si les bombolles no se li
empassessin la veu.
I després d'escoltar l'aire
pacientment durant uns minuts per si de cas la veïna del segon
tornava a empedre la cançó que havia deixat a mitges, i veient que
aquell concert s'havia acabat definitivament, es va aixecar i va
sortir de casa un pèl moix.
Bon
dia senyora Emília. No, no he sentit res del pis de sota. No, tampoc
he vist el seu gat, senyora Emília. Sí, ja sé que es diu Pinso i
ja li vaig dir que ho trobo irònic. Doncs perquè quan li serveix el
dinar, li dona pinso al Pinso i és irònic. Perdoni que la talli,
però no veu el bon dia que fa? Com pot estar una persona de mal
humor amb un dia com aquest? No me n'enfoto de vostè, però va bé
riure's d'un mateix. No sóc un mal educat, senyora Emília. No cal
que em torni a repetir que sóc un desvergonyit, que ja ho sé de
cada vegada que ens creuem en sortir o entrar de casa. Sap que
aproximadament set mil milions de persones trepitgen aquest planeta?
Sí, jo també em pregunto com és que hem anat a coincidir nosaltres
dos. Tingui un molt bon dia, senyora Emília. Aprofiti'l i somrigui,
que potser l'avui li canvia la vida! Sí, dona sí, ja miraré a
veure si trobo el seu gat. Passi-ho bé.
****
Déu
sap les vegades que he hagut de callar abans la meva boca no es
desfermés en paraules endimoniades i rocambolesques quan he sentit
aquest jove. Sembla mentida que jo, una gran senyora en altre temps
tan respectada, s'hagi de veure envoltada per una colla de gent sense
cap mena de nomenada.
La pols empipava la senyora Emília,
que en altre temps fou tractada com s'esqueia a la seva condició.
Les petges del passat, però, restaven sols com un solc profund o un
record tan dolç que la memòria el trobava amarg. Bo i cantant
havien passat aquells dies de primavera, els dies de joventut. Ja
somreia en pensar quantes voltes la vida l'havia sorpresa. Qui hauria
dit mai que aquella nena d'orfenat, passaria a ser una noia cobejada,
que es transformaria en una dona amb minyones i que es veuria, en la
seva vellesa, en una cambra fosca i poc ventilada. I sospirà en
pensar que desitjaria la vida d'aquella gran mestressa que havia
deixat enrere, temps enllà.
Ni el fred ni la calor li feien
profit, sempre trobava un motiu o altre per fer notar el seu mal
geni. No la comprenia ningú. Només l'estimat Pinso, que havia
desaparegut completament. Una remor dins seu li repetia que no el
veuria més, que havia marxat per sempre. Però ella no s'ho creia
pas; ella el buscaria, i tant si el buscaria! I el trobaria perquè,
sinó, amb qui podria compartir la conversa, les tardes de diumenge,
l'esperança de no perdre al bingo o de guanyar-lo la setmana
següent? La senyora Emília sofria de pena en tornar a entrar dins
de casa seva, a la què s'obligava a anomenar llar. Tot li era
propens a la pena: el sofà on hi dormia el Pinso, el gerro
escantonat que un dia va tombar, la seva menjadora, la solitud i la
buidor de tots els racons... Tant és així que decidí airejar-se
una estona i encomanar a Déu la sort del seu benvolgut animal,
company, amic.
Vés
a saber si la fortuna no deu voler que me'l trobi tot baixant per les
escales. O a l'entrada de casa. O tot caminant per la vorera del
carrer Sant Josep. O la del carrer Salvador Espriu. A la plaça de
l'oli o a la de l'ajuntament. O a l'avinguda del mar. O al parc. Una
mica més endins del parc. Sota els gronxadors? Dalt dels plataners?
De les alzines? De la palmera gran o la petita? Sota els bancs?
Senyors, la bona Emília no podia amb
la seva ànima i recolzà tot esperit aventurer que li pogués restar
sobre el banc, sota l'ombra. I esbufegà terriblement, deixant-se
estar d'aparences o glamour o opinions o honor. Va sospirar
llargament, posposant els actes propis d'una ciutadana políticament
correcta per quan no estigués tan cansada.
Amb el cap baix i les mans
entrecreuades a l'estómac, volia dissimular la cara de tristesa, els
seus ulls negats de llàgrimes, el forat de la màniga, que s'havia
quedat enganxada entre les branques d'un arbust que semblava
l'amagatall perfecte pel Pinso. I no, l'havia perdut. Així, no
aguantà més i arrencà un plor silenciós i desconsolat. Llavors va
ser quan una presència propera se li va fer estranya.
No,
no, no, no. No estic plorant, nena. Doncs perquè m'ha entrat una
brossa a l'ull. Et dius Estefi? Molt interessant; on és la teva
mare? Ah, i el teu gos es diu Puça. Perdona, perdona: gossa, no fos
cas, oi? Treu-lo d'aquí, m'és igual que no mossegui. Perquè te'm
quedes mirant? No has de portar a passejar el teu gos? Gossa... Què
dius, que què? Que estàs trista? I perquè ho estàs? Mira, no
passa res. A vegades es guanya i a vegades es perd. Va vine, seu
aquí. Quan tenia la teva edat m'agradava jugar molt a cuit-i-amagar
però com que era la petita de... de molts germans, em deien que
havia de parar jo, i quan finalment podia amagar-me sempre em
trobaven a la primera. Per tant sempre perdia. Però m'agradava
igualment. Que quants érem? Ui, doncs molts... jo tenia molts molts
germans. Tants com volgués. Que no t'ho creus? Que sí que pot ser.
Que et dic que sí, nena. Va, digues un número, que segur que n'érem
més. No, no pots dir cent mil milions perquè no saps ni si existeix
aquest número. Que has de marxar? Perquè? No vols venir a casa meva
una tarda, a prendre una xocolata calenta? No et pots quedar una
estona més? Molt bé, adéu, doncs.
****
Crec
que no hi ha dret. La senyora no té raó: no és que de vegades
guanyi i d'altres perdi... és que sempre perdo! I no vull perdre més
en aquest joc. De fet, crec que el millor seria no jugar-hi més.
Mira Puça, farem una cosa, tu demà m'acompanyes al cole i m'ajudes
a dir-li a l'Eva i a l'Elsa i a l'Emma i a l'Èrica que no hi vull
jugar més, d'acord? No em miris així, jo tampoc en tinc ganes però
ho hem de fer perquè si no, ja saps que tornarem a perdre.
Els matins de dijous no són per
passejar pel carrer, però l'Estefi havia pogut marxar del cole just
abans de l'hora del pati. Ho havia aconseguit. Havia anat de pet cap
a casa seva, el quart primera d'un pis a prop del parc. Com que tenia
claus perquè la mare li deia que ja era tota una senyoreta, havia
pogut entrar i rescatar la Puça de morir ofegada de tant estrès.
Bé, més o menys. Ella sempre es portava bé a classe i, per tant,
la senyoreta professora no havia sospitat res quan l'Estefi havia
posat mala cara s'havia cargolat entre la taula i la cadira. Sempre
havia sabut que era molt bona actriu. A més, hauria preferit un
càstig de la mare abans de tornar a perdre amb l'Eva i l'Elsa i
l'Emma i l'Èrica.
Tot i així estava convençuda que
trobaria la manera de fer entendre a les seves companyes de pati que
hi havia altres maneres de jugar. I de perdre. I de guanyar. De
guanyar-ho tot i no deixar res.
No
Puça, no. Això és caca, no es toca. Tu també estàs cansada de
caminar? Potser ja toca anar cap a casa. Què li direm a la mama quan
ens vingui a recollir al cole i no ens trobi? La senyoreta es pensa
que m'ha vingut a buscar ella i ella que em té la senyoreta... Fem
una cosa, i si no tornem a casa? Però on anirem? No no... tornem a
casa i li diem a la mama que avui teníem festa... que no em trobava
bé? Que he tornat molt ràpid? Però molt molt ràpid. Ah! Que t'he
sentit que cridaves de pena i he anat a veure què et passava! Dés
de l'escola? No no... bé, ja se m'acudirà alguna cosa, no pateixis.
La Puça remenava la cua i treia la
llengua per un costat. I tornava a tancar la boca i la treia per
l'altra banda. Es mirava la seva mestressa amb uns ulls enormes i
rodons i marrons de color xocolata negra que volien dir que fes el
que fes, a ella li estaria molt bé. Les dues passejaven pel carrer i
es van fixar amb què no hi havia cap més nen passejant i es van
sentir una mica tristes. Bé, potser només l'Estefi, perquè la Puça
no ho semblava gens. Alguna senyora que portava els llavis molt molt
pintats les aturava de tant en tant i els preguntava que si havien
perdut la mama. I l'Estefi deia que vivia allà al costat i que era
una noieta molt gran (qualificació que havia après de la seva àvia)
i la senyora marxava movent el cul, tant com li deixaven les
faldilles.
Ella mirava el cel, de tant en tant, i
pensava en què passaria si fos realment un llençol blau i tot d'una
caigués. No hauria d'anar mai més a l'escola i així no hauria de
jugar mai més amb l'Eva i l'Elsa i l'Emma i l'Èrica. Això estaria
molt bé. Seria com un llarg matí de diumenge, que el pots passar
dins el llit i pots fer-te una casa sobre el matalàs i no passa res
perquè ja has fet els deures. Això estaria molt bé. I els núvols
potser sí que eren de cotó fluix i no d'aigua, com deien a
l'escola. I se'ls posaria al cap per fer-se una perruca. Però
llavors quan es girés mal temps i comencés a ploure es quedaria
xopa i...
Mira
Puça aquell senyor d'allà. És com si estigués tristoi, no? És
curiós que estigui de quatre grapes per la vorera del carrer Sant
Josep. Bon dia senyor. Sí, sóc la nena del quart primera. Sí, ara
que el veig millor ja sé que és el veí nou del quart segona. No,
no he vist cap anell. I perquè és tan important? D'acord, d'acord,
no n'haig de fer res. Que ja l'ha trobat? I ara, que l'ha trobat?
Encara no l'ha trobat? Ui! Molt bé, ja marxo, però no em cridi que
no m'agrada. Que li sap greu? Vaja, no passa res. Jo me'n torno cap
dins, que haig d'anar tirant cap a casa. Quin senyor més estrany. Ai
Puça, saps què he pensat que li podem dir a la mama? Que t'has
escapat i m'ha trucat el senyor policia i jo t'he hagut d'anar a
buscar. Bé, no tinc mòbil, però ha trucat a l'escola... No ho sé,
ja ho pensarem millor quan sigui l'hora de dinar. No, jo tampoc crec
que s'enfadi gaire perquè no ens ha passat res, oi que no?
****
M'expliques,
bon cor, com podré tornar-me a mirar a la cara? Com puc continuar
vivint si he de viure amb aquesta llosa sobre l'esquena? Com pots
continuar brillant, Sol, si ja no existeix ni podrà existir mai més
el dia? Com pot ser que el destí m'hagi arrossegat fins a aquest
precipici? És aquest el fat que m'esperava, aquest és l'únic futur
possible per una bella ànima com la meva? Ja no em queda ni
l'esperança de veure-la somriure. Ja l'he perduda i, tot plegat,
perquè l'he perdut.
Mira
el cel, bon cor, i només veuràs llàgrimes esllanguides dels propis
déus que ploren la meva sort. Mira'l i només podràs sentir la meva
desgràcia; que potser no sents com la canten els ocells? Res em
queda i a res aspiro. Ja no hi ha llum, ja no hi ha demà perquè ja
no hi és ella.
Tanta era la pena que rosegava
l'Eugeni i tants els plors que desbordaven els seus ulls que només
li quedava passejar resignat pels carrers de Llèdhort com si a cada
pas la seva ombra pesés un poc menys, com si a cada sospir deixés
enrere un tros de la seva ànima, com si a cada llàgrima ofegués i
matés, a poc a poc ,el seu crit adormit.
I
tot per un anell! Ai, l'anell que segellava el nostre amor, el nostre
futur! L'he perdut i qui sap on para! He deixat que s'enfonsés dins
la tenebra de l'oblit, he comès el terrible error de no estimar-lo
prou! Sí, de no estimar aquest present que és sinònim de
compromís! Ai, cor meu! He perdut el compromís amb la meva Èlia,
ja no m'estimarà mai més i jo... Què seré jo sense ella.
I es tornava a desfer en laments i
només tenia en ment el moment en què li hauria de confessar que
l'anell d'or que ella li havia encarregat pel seu aniversari havia
desaparegut. L'Èlia desitjava tan aquell anell... i ell havia
destinat la meitat del salari de tot un més per poder-li comprar,
perquè res valia més que el somriure de la seva estimada.
Ai
quin disgust més gran que tindrà... no sóc digne de la seva
mirada, sempre immaculada, sempre jovial i atenta, sempre perfecta de
tan bella... Ja no em vaga passejar-me més per enlloc, obrir i
tancar i obrir els ulls només per entreveure el que no vull veure,
sentir-me envoltat de persones que no conec. Ja no em vaga fer res.
I així l'Eugeni va recular fins al
recer d'una casa buida de llum, d'aire per respirar, de somnis per
despertar. Buida d'ella.
Com
és que em mira d'aquesta manera? Sí, ja sé que és el veí del
tercer primera... Eloi? Ah, sí. És veritat. Doncs sí, resulta que
he plorat. He plorat molt. Sí, sóc el nou del quart segona. Doncs
perquè ho he perdut tot. Sí, sí que es pot perdre tot. No, no tinc
la intenció de trobar-ho perquè ja és impossible. Això de que res
és impossible no és cert, amic meu. Sí, el que sent és un canari.
Sí, és meu. Que com es diu? Pluma. Si no li fa res, perquè no em
deixa enfonsar-me en la meva misèria? No sóc bona companyia,
cregui'm. No, no el convido a passar perquè... o potser sí, a mi
tant m'és. Faci el que vulgui. I no em digui una altra vegada que el
tracti de tu perquè no el conec prou i no en sabria. No amic: no es
tracta d'una dona. Es tracta de la meva futura esposa, la nineta dels
meus ulls, la flor de la meva vida, la... perquè em mira així? Que
li dic que sí que en sé, de fer poesia. La visc molt intensament,
sap? No, no; d'això res! Que li dic que sí, que sóc un romàntic,
jo! Però que no veu com estimo la meva estimada? Que no veu com la
ploro i com pateixo per ella? Oh, cor meu! Tu sí que saps que la veu
desenfrenada dels meus sentiments són purs com la primera albada i
nets com la rosada que encara no... Però vol fer el favor de deixar
de riure d'aquesta manera? Per favor, és un pocavergonya! Passi-ho
bé.
Ja
m'ho diu l'Èlia, que no parli amb estranys...
Quan no és mitja nit
L’Eugeni
no sap que els poetes no es fan. De poeta se’n neix perquè és
impossible arribar-los a entendre. Bé, de fet si se’ls entén o
no, segurament no es pot arribar a saber mai, perquè potser només
menteixen, com menteix l’Eugeni, encara que no ho sàpiga.
L’Eloi
va entrar a casa i el contacte de les claus amb la safata de metall
de l’entrada va produir un soroll dringat que de seguida va
espantar el pobre Pab-Pab. Bé, de fet aquella era la seva cara però
l’Eloi va pensar que atribuir sentiments al seu company de pis,
l’ajudaria a sentir-se una mica més acompanyat.
Va
deixar caure el seu ànim sobre el sofà i va deixar que la mirada
passegés sola per allà on li plagués passejar-se. Cara a cara, el
mànec d’un armari penjava d’un cantó; al costat de la finestra,
el comandament a distància es mostrava amb el ventre obert, pendent
de ser reomplert amb piles; a prop de la peixera, un plec de papers
abocava tres quarts de la seva superfície al buit. Una brisa suau.
Van caure, però l’Eloi no els colliria.
Va
escoltar un moment el silenci. Va deixar que l’estómac li
protestés i va esperar que la indecisió deixés lloc a l’impuls
d’aixecar-se. Un, dos, tres. Va notar com, lleugerament, els mobles
semblaven canviar de lloc. Però no, només s’ho havia pensat.
Estava disposat a trobar-ho, i avui era el dia. Li deia el cor. El
mateix cor que portava a l’Eugeni a la perdició.
La
vida és tan bonica com vulguem que sigui. Els ocells canten i els
peixos no fan soroll, però respiren. L’ocell que es tanca en una
gàbia no coneix altres ocells però canta. Canta molt i s’esforça
a cridar l’atenció de la flor impassible que descansa abrigada amb
una capa de porcellana, freda i decorada com cap altre. Però freda i
distant. No hi ha flor, ocell. Només hi ha el dia, que s’amaga
rere la finestra.
L’Eloi
va pujar apassionadament les escales que separaven el tercer del
quart pis i va trucar amb força la segona porta. Ningú va respondre
però hi va insistir. Finalment, la cara esllanguida d’un home que
no veu clar el seu futur es va deixar mostrar per la petita ranura
que deixava esquinçar la cadena de seguretat.
No
hi ha flor, em sents? No hi ha flor!
La
petita escletxa es va tornar a tancar. Però l’Eloi no deixaria
aquesta preciosa oportunitat que tenia davant dels nassos per
trobar-la. No la deixaria passar.
L’ocell,
no el pots tenir tancat per sempre! No el pots obligar a mirar la
flor com si la vida només fos això! La vida és el dia em sents?
Deixa que l’ocell marxi a descobrir-lo! Obre la finestra Eugeni,
que entri la vida per la finestra! Em sents? No hi ha flor!
L’Eloi
continuava insistint en la seva lluita aferrissada de fer-se sentir,
d’enderrocar la porta si calia. De trobar el que buscava, home.
La
porta no s’obria ni s’obriria. Va deixar de colpejar-la amb el
puny tancat, va obrir la mà i la va passar per sobre de la
superfície llisa, com si es disculpés per tot el mal causat. La
porta no s’obriria. Es va retirar amb el cap cot i les mans a
l’esquena. Va decidir baixar les escales una per una, tot rebotant
a cada esglaó.
L’ocellet
no vol volar, ja volaria ja volaria... l’ocellet no vol volar, ja
volaria si fos clar... sota l'ala té el capet, sota l'ala... té la
ploma estarrufada, tota molla de rosada...
Entretingut
com estava, no va notar la presència d’una nena petita que estava
asseguda a un cantó de l’escala amb el cap entre els braços,
entre les cames. Somicava i l’Eloi la va trepitjar.
Ostres
tu! Una nena que plora, això no pot ser! Així m’agrada, que
somriguis! Com et dius? Ostres, Estefi, quin nom més bonic. Jo em
dic Eloi veí-que-viu-al-3r-1a. Carai! Just a sota teu! I a què es
deuen les teves llàgrimes? I com és que t'ha renyat la teva mare? I
com és que t'has escapat de l'escola? I perquè no volies estar al
pati a l'hora del pati? Però dona, és normal perdre quan es juga...
No ploris més... Mira, els dius a les teves amigues que no t'agrada
aquest joc i ja està! I perquè no servirà de res? No, ja veuràs;
no t'hi poden obligar. I perquè n'estàs tan convençuda? Què? Això
fan? I ja els has dit que no vols que t'ho facin? Però com és que
no ho has dit a ningú? Sí, ja sé que m'ho estàs dient a mi, però
jo no sóc ningú i... Sí, sí, no sóc ningú però això és una
altra història. Estefi, has de parlar amb la teva mare i amb les
mares de l'Eva i l'Elsa i l'Emma i l'Èrica. I perquè no, Estefi?
Però que ja no et faran res més! Ja veuràs com trobaràs altres
amigues que juguin a coses divertides de veritat amb tu! No, no:
deixa't d'històries, no es tracta de trobar la manera de guanyar!
Que no veus que això que fan no està bé? Doncs perquè no està
bé, Estefi! No, no parlo com una persona gran, però tu no hauries
de parlar com una persona petita. Escolta'm bé: a partir d'ara
jugaràs com cal al pati a l'hora del pati i l'Eva i l'Elsa i l'Emma
i l'Èrica no et podran dir res, sents? Res.
****
No
vull i no m'agrada. I no vull, perquè sí que em diran coses. I m'ho
diran molt fort i jo m'hauré de tapar les orelles. I com és que
m'acompanya a parlar amb la mare? Vull la Puça...
Van
pujar les escales una per una. El timbre del quart primera va sonar
molt fort i va fer com una punxada al pit de l'Estefi. Va semblar que
havia passat molta estona fins que la mare no va obrir la porta.
Però segurament no havien passat ni trenta segons. Havien sigut
trenta segons molt llargs, però els dos minuts que més tard va
necessitar el veí Eloi per explicar-li a la mare el perquè de tot
plegat encara van ser molt, molt més eterns. L'Estefi es va quedar
sola al menjador. Ells estaven a l'habitació del costat i només
sentia murmuris molestos i ara més greus, ara més aguts. De
què deuen parlar?
Va mirar la Puça com dormia plàcidament al seu racó de la manta
vella, vermella i beix. El pare, però, deia que ara només tenia
color de gos-quan-fuig, per això era de la Puça. També sentia el
rellotge de paret, que no li agradava gens. Aquell tic-tac tan seguit
i pesat no la deixava concentrar-se a l'hora de fer els deures. No
sento què diuen...
Però en aquell moment el soroll li era molest perquè no podia
escoltar la conversa dels grans.
Potser
es pensa que sóc una covarda i que tinc por de tot... potser
s'enfada perquè no li he dit res abans... potser m'obliga a parlar
davant l'Eva i l'Elsa i l'Emma i l'Èrica...
Finalment
van sortir la mare i l'Eloi, que va marxar d'una manera molt estranya
(caminava d'esquenes a la porta, tot mirant-la, i va aguantar-li la
vista fins que ja no hi va haver més espai entre la fusta i la
paret. Just abans, però, va aixecar una cella). L'hi
ha explicat tot, però em cau bé.
Llavors un silenci que feia mal a les orelles va omplir les panxes de
mare i filla. De fons va sonar la cançó que entonava la veïna del
segon quan pujava a estendre la roba. L'Estefi la va envejar en
aquell moment: a ella també li agradaria cantar així de bé. I així
de feliç.
La
mare no la va renyar. Va dir-li que no hauria d'haver callat, perquè
ella no havia fet res mal fet: eren les altres nenes, les que no es
portaven bé. La mare li va preguntar si volia berenar. L'Estefi va
dir que sí. La mare li va preguntar si abans aquelles nenes eren les
seves amigues. L'Estefi va dir que no ho sabia. La mare va preguntar
si hi jugava més gent, a aquell joc. L'Estefi va dir que no. Quan la
mare va entrar a la cuina, l'Estefi va aprofitar per fugir corrents i
sortir d'aquell menjador.
Va
baixar fins al tercer i va trucar impacient, unes quantes vegades, la
porta del seu amic i traïdor del pis de sota. Quan es va cansar de
provar amb el timbre, va picar amb les mans tancades a la fusta. Va
sentir una veu que li parlava des d'uns passos més enllà. Es va
sorprendre en veure la senyora que havia conegut aquell matí mateix.
I com és que no hi
és? Sí, volia parlar amb ell. No, és que ja he berenat. Que no,
que no, no vull una tassa de xocolata. Ja has trobat el teu gat? I no
pot ser que hagi marxat perquè no volia que li donessis més
xocolata? Ah, em pensava que sí... L'Estefi
va seure al terra quan va sentir la veu de la seva mare que la
cridava un pis enllà. Sí,
és la mare, que vol que bereni. No, no he berenat. Com es diu el seu
gat? Pimso... Pinço?... Ah, d'acord! Pinso! I com és que es diu
així? I quan li dóna pinso al Pinso no es fa un embolic? Haig de
pujar a dalt perquè la mare s'està començant a enfadar i ja no li
deu quedar paciència a les butxaques. Adéu, senyora... Emília;
senyora Emília.
I
l'Estefi va pujar les escales una mica més contenta, provant de
saltar-les de dos en dos, encara que fos molt difícil, i intentant
cantar una cançó que posaven molt per la ràdio. Li hauria agradat
anar fins al terrat i estendre la roba, i així continuar cantant.
****
Res
em seria més agradable que una conversa. Em queden massa lluny els
dies d'or; els de plata i els de bronze també. Agraeixo, però,
haver-los pogut viure, així com haver-los sabut aprofitar.
Desitjaria amb totes les meves forces que no s'haguessin acabat mai,
que haguessin perdurat per sempre, fins avui.
La
senyora Emília s'omplí d'enyor i somrigué a l'escoltar, encara, la
petita Estefi entonar alguna melodia; que, de fet, potser n'eren
moltes a la vegada. Girà el cap, lenta i pesadament, per poder
contemplar els records més importants de la seva memòria: els
llibres. En altre temps, un que semblava formar part d'una altra
vida, ella havia donat vida als personatges més somiats i els havia
fet viure les aventures més intrèpides i els amors més
apassionats, les vides més cruents o les injustícies més covardes.
Ai, aquells dies...
L'Emília no tingué mai por de fer llegir allò que desitjava; va
ser més prudent, però, a l'hora de firmar els seus escrits, perquè
els anys foscos de mitjans del segle vint, no haurien tolerat mai tal
atreviment. Estava orgullosa de les seves primeres obres, encara que
n'estava molt més de les seves posteriors. Tot i així, mai va
deixar de ser pels seus lectors, l'Èric (primer Erico) Ferrer
(primer Herrero) Català (primer, lògicament, Castellano). Moro
del passat, Èric Ferrer i Català... Et fas història, amic.
D'entre
tots els llibres, n'eixia el bust d'aquell amb qui compartí la vida;
el seu marit. L'estimà tant, l'odià tant i l'estimà encara més
que mai passà prou temps per acceptar la seva absència. El trobava
molt a faltar, sobretot la seva companyia. La senyora Emília estava
sola i els llibres ja no li feien costat. Els seus ulls, ofegats pel
cansament, ja no podien llegir.
Llavors,
un lament profund omplí l'estança, que havia restat emboirada de
silenci. Però no era seu; era d'algú que es trobava més enllà de
la porta, d'aquella porta de fusta. S'hi apropà i hi va fer
descansar un costat del rostre. No sentí més que gemecs, sospirs,
crits desesperats que amenaçaven la salut d'aquell qui els
proclamava. Vagarejava d'aquesta manera amunt i avall del passadís,
sense rumb fix, sense lloc on quedar-se. Decidí fer moure el mànec,
trencar el mur: obrir la porta.
Però
es pot saber a què es deu tant enrenou? Potser la sort no t'és
propensa, però creus realment que és així com s'ha de manifestar
la teva desgràcia? Ha de donar-se a conèixer amb aquest escàndol?
Doncs mira, noi, no: no conec la font de la teva preocupació però,
francament, ara em molesta i no crec que em sigui agradable de
saber-la. Molt bé doncs, conte-me-la si d'aquesta manera deixes
d'omplir cada racó amb els teus plors. Així doncs, has tirat els
teus estalvis per la finestra i a més, qui havia de rebre tal
present ni s'ho mereixia. Potser val més deixar-ho córrer, què
vols que et digui. Noi, t'has deixat ben engalipar per aquesta mossa;
que no veus que et fa anar per on vol? Sí, ja m'has dit tres vegades
que és la llum del teu dia i la lluna de la teva nit, però no creus
que en fas un gra massa? Fill, que no tens ni veu ni vot, pel què
m'has dit! Home, si fins i tot s'ha triat ella mateixa el regal
sorpresa... Mira, fes-me cas i, o bé li dius a aquesta Èlia que tu
també ets tota una personeta amb els teus propis pensaments i
decisions o bé te'n vas i santes pasqües! Ai, mira noi, no em
tornis amb les teves pegues i els teus maldecaps perquè se'm fa
feixuc escoltar-te. I parla amb la teva xicota, per l'amor de Déu!
No parlis amb estranys, d'aquestes coses!
****
Ai,
bona dona! No és suficient el dol de la meva ànima, que em sacseja
amb el pitjor dels turments? No, no! No em tanqui la porta! Oh, bona
gent! Què se n'ha fet de vosaltres? Per on erren els vostres cors
bondadosos i les vostres mans obertes? Aquí només la gent més
egoista m'embolcalla amb paraules que no em són agradables i em gira
la cara de mala gana.
L'Eugeni
es mostrà ofès amb els consells d'aquella dona; qui era ella per
creure'l subjugat a la seva estimada? En tot cas, ell es deixava
guiar pels sentiments que l'Èlia, Ai,
Èlia!
li provocava, però ara que li havia dit que no tornés a entrar a
casa seva si no era amb l'anell, en
el meu dia ja no hi brilla més el Sol.
No el veuria mai, l'anell i no la veuria més, a l'Èlia. Era
aquesta, la seva gran pena i la seva perdició! No
buscaré! No trobaré! Ja
no podia buscar perquè no s'hi veia, perquè les tenebres havien
cobert els seus ulls tristos. Ja no podia trobar res, que l'ofuscació
impedia la claror als seus pensaments.
Li
ho donaria tot a l'Èlia! Però sembla que no ho veu, que no ho sent,
que no em nota... Em semblava que com més se'm resistia la veia més
pulcre, més bella, més noble, més perfecta. Ara ja no ho sé. No
puc més i la ràbia em rosega i les entranyes se'm desfan si penso
que els seus ulls i en els seus llavis es troben tan i tan i tan
lluny. Què se n'ha fet dels dies feliços, on són els futurs
perfectes que havíem dissenyat, que havíem somiat? Tot
cridant des de la porta del quart segona. Oh,
bell àngel de la nit! Perquè em tortures i em maltractes, em fas
patir de pena i de dolor, em trenques les ales i em dius que voli?Des
de dins piulà la Pluma.
No veus que no puc viure sense la teva presència, el teu sospir
congelat, les teves mans de seda? Oh, amor meu! Deixa que comparteixi
amb tu els meus dies i així siguin també teus! Comptem junts les
estrelles, estimada Èlia! Tornem a encendre la flama del nostre amor
passional, omplim el nostre mar de l'oceà més furiós, el nostre
cim del paisatge més preciós!
Silenci.
La Pluma ja no piulava. Ningú va tornar resposta, però de cop una
nota escrita de mala gana va treure el cap, tot arrossegant-se pel
terra: “si no hi ha anell, no hi ha res”. I l'Eugeni va tornar a
arrencar aquell plor desconsolat, que semblava que mai acabaria. Si
tan injusta és la vida, no val la pena de seguir-la perseguint.
Seria tot un consol posar fi a aquesta pena, canviar l'angoixa per la
calma, deixar pas a l'eternitat i deixar enrere tota la tristor.
L'Eugeni
va mirar les escales que portaven al terrat. Ja està, ja ho tenia.
És prou alt.
Ja res el faria tornar enrere, ni la pitjor de les tempestes ni el
més fort dels huracans. No
hi ha dia si no hi ha sol.
Va prosseguir, tot posant un peu darrere l'altre, pujant esglaó per
esglaó, sostenint amb força la barana per no precipitar la caiguda.
Va caminar l'última passa que el separava de la part més elevada
d'aquell pis. Va alçar el cap per observar l'horitzó i llavors la
va veure: la veïna del segon primera restava amb els braços sobre
el mur i la barbeta alta, contemplant la posta de sol. Somreia tot
llençant la vista a l'infinit. No podia respirar, s'ofegava, va fer
un pas enrere que va resultar ser massa llarg i va caure escales
avall.
Aaahhh...
Em moro ara que havia vist la llum que podia il·luminar el meu camí!
És ella la que estimo realment! Ara que ho he vist me'n vaig! ...
Adéu ... Què mires, infant amb cuetes? Va, ves que estic fent
poesia, jo! jo em dic Eugeni, nena, i val més que te'n recordis, que
algun dia demanaràs que et firmi algun llibre. No, encara no, però
ja n'escriuré algun. Molt bé, doncs ajuda'm a aixecar-me. Així que
et dius Estefi... Vius aquí davant, oi?
L'Eugeni
es va entendrir amb la curiositat que mostrava aquella ànima plena
d'innocència i li va explicar tot el que havia viscut fins llavors.
La nena va confessar-li un secret. Així
que l'has trobat!!! Però on és ara? Què n'has fet? Digues que
encara el tens! L'has trobat aquest matí, després de veure que el
buscava? I com és que no me l'has portat de seguida? Les nines? Però
si és un anell molt molt car! Però molt, saps? Com li pots haver
posat de braçalet a unes nines de plàstic! Dóna-me'l! Que et dic
que me'l portis, nena! De pressa, no triguis! Ah! Torno a veure el
dia! Les meves tristors són menys feixugues i els núvols s'han
esvaït!
Quan
no queda Sol
Aquest
senyor trobo que crida un pèl massa. L'Estefi
va pujar les escales d'una en una, a poc a poc, perquè no tenia
ganes de donar el seu tresor més preuat a un veí que es dedicava a
prendre el sol al mig del passadís. Aquí
té. Així diu que és per la veïna del segon? I com és que li
regala, que és el seu aniversari? I
després d'escoltar tot d'explicacions que no entenia ni poc ni gens,
va arronsar les espatlles i es va acomiadar.
Estava
contenta perquè la mare havia parlat amb les mares de l'Eva i l'Elsa
i l'Emma i l'Èrica i totes havien dit que els hi sabia greu i que no
tornaria a passar. A més, la mare havia dit que l'endemà
l'acompanyaria a l'escola i parlaria amb la mestra, que li faria
companyia durant l'hora del pati. Baixava les escales, deixant enrere
el senyor Eugeni, per anar a comprar un bolígraf. El bolígraf. Era
un pas endavant molt important: el llapis és pels nens petits.
Quan
va ser un pis per sota i va passar entre les portes del tercer
primera i el tercer segona es va aturar. Es va estar una estona
mirant les dues portes: la del noi estrany i la de la senyora de la
xocolata. Va decidir que ho faria a sorts. Una
plata d'enciam, ben amanida ben amanida, una plata d'enciam ben
amanida amb oli i sal. Sucarem un tros de pa, per qui toqui per qui
toqui, sucarem un tros de pa, per qui toqui tocarà.
I va trucar el timbre de casa l'Eloi.
Li
va encantar el peix, que es deia Pab-Pab pel soroll que farien les
bombolles si no se li empassessin la veu. I
a quina classe vas tu?
I l'Eloi li va dir que anava a una classe que es deia quart de
carrera a una escola que es deia universitat i, veient la cara
d'incomprensió de la nena, li va explicar que era una classe que
només hi anaven els nens que després d'estudiar molt encara no se
n'havien cansat. Així,
després de sisè vas a la unibersitat? Ai, universitat, perdó.
Aah.. després de l'institut... I
l'Eloi va dir que més o menys, però com que li va parlar dels
dibuixos de la tele ho van deixar estar.
Així
ja no quedava cap tros de Sol al pis. Ostres!
El boli! Sí, havia de comprar-ne un pel cole, perquè sóc gran.
Però és tard... així les botigues ja estan tancades? Ostres... I
l'Eloi li va dir que podia anar a la porta del costat, a casa la
senyora Emília, que ella en tenia molts perquè abans els feia anar
com volia. Com volia?
Caram... i com és que ara no? Sí, és bona idea, ho aniré a
preguntar jo! És simpàtica, oi que sí? A mi m'agrada: m'ha
convidat dues vegades a prendre xocolata. Sí, estava trista perquè
no trobava el seu Pinso... no, el menjar no: el gat. Ja, jo també
crec que s'ha de fer un embolic.
L'Estefi,
quan sortia per la porta, gairebé es descuida de dir el més
important de tot: Ai!
I moltes gràcies per parlar amb la mama, em pensava que s'enfadaria
i no. I
va somriure i va pensar que no entenia perquè la mare li deia que no
parlés amb estranys.
****
I
l'Eloi va pensar que l'havia trobat una mica. Els contorns de la
taula, del sofà, del gerro de ceràmica de color vermell que
s'imposava erecte al mig de la taula, de les fotografies d'algun
record que havia merescut ésser imprès i de la peixera quedaven
massa difuminats per denominar-se contorns. L'Eloi va obrir el llum.
Molt millor.
Va
empènyer el seu cos cap a la finestra i hi va deixar descansar els
braços, el pit, el tronc, el cos. “La” finestra perquè només
n'hi havia una. El cel es podia intuir entre les façanes que el
tapaven menys i si hagués sigut un somiador hauria volgut veure les
estrelles. Tres, sis,
nou... L'Eloi
contava les finestres veïnes. Quinze,
divuit, vint-i-quatre, trenta-sis, quaranta-dos, seixanta-vuit...
L'Eloi
no tenia gaire paciència. L'aire del carrer li refredava la punta
del nas i de les orelles i li refredava el pis. Inspirava plenament,
omplint-se tot ell, eixamplant els pulmons. El baf sortia una mica
menys ple de fum, menys brut, menys ple de ciutat. Tot allò havia
quedat impregnat a un punt incert del seu aparell respiratori.
Enyorava l'aire de Trodell. Trodell.
Va
tombar el cos i va contemplar el sostre. La bombeta aguantava estoica
com l'últim soldat d'una guerra perduda. Just sobre seu l'Estefi
ensenyava emocionada a la seva mare un bolígraf molt
diferent, que li ha regalat una escriptora. La senyora Emília deu
estar contenta, feia temps que no li venia canalla a casa.
Davant seu s'estenia el silenci truncat pels clàxons dels cotxes i
el xiuxiueig exasperant dels seus motors. Va tancar els ulls i va
somiar que la trobava i
n'està ple, per tot arreu. Arrebossa les cantonades i tothom en té.
Al menys sé que existeix i que en puc tenir... i que en poden tenir.
Les parets dels edificis haurien de ser verdes. M'agradaria sentir
cantar la veïna del segon i m'agradaria distingir l'horitzó. No per
res, perquè és divertit. Es
va inclinar i després de travessar tot el menjador, l'esquena se li
va torçar fins tenir el nas a la mateixa alçada que el melic. Obria
i tancava la boca, repetitiu i constant davant de la peixera.
Pab-pab...
Quan
en va tenir prou va sortir per la porta. Potser
des del terrat es veu millor el cel.
Va pujar feixugament les escales: el dia havia sigut llarg. Des de
dalt estant, una veu el va sorprendre per la dreta. Es va girar.
L'Eugeni li havia dit que no hi havia flor. L'ocell volava.
No hi ha flor, Eugeni! No hi ha ni flor ni gàbia! I
els dos van somriure i es van abraçar. Ara el tractava de tu.
****
És
que ho he vist tan clar, amic! Mirava
enlaire, com si de la nit en sortís la foscor i no en tornés. Hi
ha una altra estrella al cel i viu dos pisos per sota de la que
m'eclipsava. L'Eloi
se'l va mirar enriolat. Sí,
la veïna del segon... com és que mostres un somriure tan
ampli?Escolta, que el meu jo desprèn amor per tots cantons! No hi
tornem, Eloi! Visc apassionadament i ara li ho donaria tot a ella!
Bé, l'anell... ho he estat pensant i crec que el tornaré i
reclamaré els diners... De fet no és res més que el record d'un
passat que ja ni existeix de llunyà que queda... Ai sí! Sembla ahir
que moria foll per una dona que no em mereixia! Sí, ja ho sé que
era aquest matí, és un dir, amic! No em destrossis les paraules tan
bon punt em surten dels llavis per marxar cap a la lluna! L'Eugeni
rodava sobre sí mateix, obria els braços per volar perquè he
vist l'amor, Eloi! Però
el seu company ja no hi era, només quedava una nota escrita de bona
gana: Si de veritat
creus en les teves lletres, perquè no truques al tercer segona?
Aaah! Com m'estima! Deu ser la casa d'un editor que procurarà l'èxit
de la meva obra! Segur que confia en el meu potencial i em llença a
la fama! Oh, ésser eternament viu: recordat per sempre seré
immortal. La mort no em fa por, puix el paper suporta la meva ànima!!
Les
escales es desendreçaven sota els seus peus i el fat volgué que
tornés a caure al terra. Ah!
No hi ha cap destí prou llunyà, no n'hi ha cap de prou dificultós!
I
continuava dret cap el seu futur benefactor. La persona que va obrir
la porta, però, va ser-li d'una molt inesperada sorpresa.
Bona
nit, bona senyora. No recordava que vostè ocupava aquesta petita
estança... que la nit no li ofusqui els pensaments, ja ens veurem...
Girava
cua quan la senyora Emília va preguntar estranyada el perquè de la
seva fugaç visita. Ai,
doncs marxo perquè he tingut un desengany molt important... No,
perquè vostè no és cap editor. Dona, perquè jo escric i... no, no
escric, dibuixo les millors paraules amb la millor de les finalitats:
expressar! Sí, dona, no em miri així! I perquè vol que entri? Ah!
Que vostè també és escriptora! Ei, què vol dir que de veritat?
Escolti, que porto tota una vida escrivint i...
I
així s'estigueren fins ben entrada mitja nit, però no es cansaven
ni de recitar les seves creacions preferides ni de criticar les que
escoltaven. Malgrat tot, quan el primer badall va treure el cap,
l'Eugeni va adonar-se de l'hora que era i va creure que el millor,
segurament, era anar a dormir a casa. Però
si li va bé i li ve de gust, podríem continuar la conversa més
detingudament demà a la tarda, per exemple... Oi tant! Des
de la porta, m'encantarà
prendre una tassa de xocolata! I
va desaparèixer tot xiroi i content del dia que portava a l'esquena.
Xiulava com la Pluma.
****
Heus
aquí un nou amic! Es
va girar per veure la casa buida. El
xicot s'hi esforça però no crec pas que sigui el seu fort... Ai! Sí
que és tard. Però
no va mirar el rellotge, sinó tots els lloms que s'ensenyaven cofois
i pacients. Tot queda
lluny, però és quan queda lluny tot que s'avança. És tard però
no ho és massa: el demà s'aixecarà amb un somriure i mira
la finestra i qui sap
si tot pot tornar a començar.
De
cop, va sentir com algú entonava una melodia. Era ben entrada la
matinada. Era la veïna del segon. Aquesta
noia em farà tornar boja...
La melodia s'aproximava i la senyora Emília s'aixecà per fer saber
del seu mal humor a aquella que gosava trencar la nit. Un cop tenia
la porta a tres passes, però, la melodia va parar. El silenci
tornava a cobrir de pes l'aire quan de sobte, es va acabar. Miau?
Com que miau?
Quan la porta va deixar veure un gat vell dins una cistella, la
senyora Emília es va sentir el pit ple de gràcies!
Va exclamar, encara que no la sentia ningú. Pinso
maco... ja veuràs que bé que hi estàs a casa...
La sorpresa, però, no s'acabà amb aquest fet tan important per la
nostra protagonista: de sota el gat en va sortir una carta.
L'escriptora, recordem, no podia ser lectora. Ja
donaria el que fos per entendre la meitat d'aquestes ratlles...Trista
i cansada es va adormir. Va somiar viure les històries que havia
imaginat.
La
porta!
L'Eloi, quan sortia de casa, es feia sentir. Nano!
Nano! Espera! Sortia
el Sol, però ells no ho sabien. Ai,
no em miris així, ni que mai haguessis vist una dona amb una bata!
Té, llegeix-me això.
Li robà les presses per donar-li més feina.
Va, no et sorprenguis que ets tu el que es comporta de forma
estranya.
L'Eloi va mirar per la finestreta i va pensar en la importància i el
valor que atribuïm a tot allò que és nostre. I a tot el que no ho
és. I va llegir.
****
Emília,
el seu gat s'havia esmunyit dins les terrasses d'aquells que no
volien explicar els seus secrets. Volia conèixer tot allò que no
hauria pogut saber mai. Emília, el seu gat volia ser ocell. Volia
volar fins allà on els sentiments són tants que ja no hi tenen
cabuda; volia arribar a la lluna. Veient-la tan gran i tan plena, va
pensar que potser deixaria la feina als poetes i va buscar l'amor
cridant-lo al buit. Emília, el seu gat volia ser peix. Volia dir
molt a tothom per no ser escoltat per ningú; volia somiar les
estrelles. Sentint-se avorrit i apartat d'un món que l'encuriosia,
va voler jugar i gaudir de tot allò més banal amb aquell i aquella
que més s'estimava. Emília, el seu gat volia ser gos. No li donava
aquest joc, però, la llibertat que ell tan desitjava, així que per
ser lliure va tornar a ser mascota. Emília, el seu gat volia ser
gat. És per això que torna, perquè la vol sentir cantar encara que
no canti. Perquè en diu llar de casa seva.
L'Eloi
va aixecar els ulls del paper. Mirava la senyora Emília però no la
veia. El full va caure a terra. Es va girar a l'ascensor. Sí,
estimat lector; hi havia un ascensor. Va
somriure.
Ja
està! Ja la he trobada!
La
confiança d'uns amb els altres. L'esperança.
