dijous, 26 de setembre del 2013

Dolors o el pessimisme


Potser ens espantem.

I no ho sabem perquè tanquem els ulls. No hi veiem. No hi veiem perquè és fosc.

La nit, la tenebra, el silenci. La por. Els carrers no són més bonics quan s'amaga el sol. Els poetes i grans escriptors, els enamorats i els cantants que canten cançons a la lluna. Tots ells, que creuen haver estat originals, diferents, especials. Estranys. Els que desitgen poder abraçar aquest tant magníficament enorme hemisferi platejat, un dia se'ls trencarà el coll per haver volgut mirar més enllà de les estrelles.
La manca de llum no és sinó el final d'un altre dia, que ja ha passat i no es pot recuperar. L'hem perdut? Qui sap, ara ja està. Només queda la foscor que amaga qualsevol rastre de la seva possible aparició. Ho escombra tot sota l'asfalt, encara calent del fum dels cotxes, i només ens queda el record. Ha existit mai? Qui sap, ara ja està.
La nit, la foscor, el silenci. La por. Només serveixen per amagar la vergonya d'allò que hem fet al llarg del dia. Per això canten els poetes i escriuen els enamorats; és quan no poden veure la injustícia, que parlen de l'amor; quan no senten els plors que parlen del patiment; és quan tot calla que parlen de parlar.
Així ho pensava ella, més enllà de les nits de principis de Setembre, de finals d'estiu, quan s'adormia la gran fera indomable de l'oci exagerat i es despertaven la resta de mortals. Observava els matins de ressaca a Llèdhort per poder reflexionar. Els carrers, bruts d'un excés de turisme de sol i platja (i festa), semblaven dormir la mona. Les cantonades arrebossaven rastres infectes d'humans descontrolats. Acompanyaven ampolles de licors barats que s'havien trencat al topar contra el terra, fruit d'algun mareig inoportú. Era incòmode passejar la mirada per aquell paisatge que uns estranys havien convertit en desolador. Un indret que ja no podia reconèixer com a casa seva.
I si realment sentia rebuig per aquell escenari on li havia tocat actuar, perquè no marxar? Marxar molt lluny potser. Ja ho havia pensat, ja. Però, anar a algun lloc millor voldria dir fugir? Giraria l'esquena al seu passat i això tampoc canviaria res, oi?
Cal fer crítica de tot allò que es veu i que no agrada. Que no agrada gens. Opinar és necessari per saber quin camí no és el correcte. Però això sí, s'ha de caminar. Si no es tira endavant, ja podem parlar del millor camí, que no hi arribarem mai. Caminar és el que feia la Lola, però encara no ho sabia. Ni tan sols s'ho podia arribar a imaginar.
Ella, de fet, imaginava moltes coses i en sabia moltes (moltíssimes) més, però no ho deia a ningú. Ho sabien ella i la seva intimitat i preservava la seva companya amb una gelosia que podria haver esdevingut malaltissa. La Lola no parlava. No ho feia amb ningú, i ningú es preocupava en donar-li conversa. Però qui vol compartir part de la seva existència amb una persona que no desitja compartir res, absolutament res, ni la seva paraula?


De Càndid o l'optimisme, Voltaire

dijous, 19 de setembre del 2013

Per què llegim avui?


Neix un dia atapeït a la vida d'una persona qualsevol, que treballa o que estudia, que es veu amb els amics o que va al cinema i al teatre, que potser té família i que té, segur, un televisor. Que treu el gos a passeig o que es distreu amb algun tipus de pantalla tàctil. El dia ja mor i aquesta persona, malgrat el cansament i la son decideix obrir el llibre que descansa sobre la seva tauleta de nit i, passats uns minuts, s'adorm encara mig assegut, amb les pàgines que li reposen sobre el pit.
I perquè? Per quin motiu invertim temps (el nostre temps, tan sagrat, tan preuat) en una activitat que podria ser fàcilment substituïble per qualsevol altre? Com és que aquesta activitat fa tants segles que dura i no ens en cansem mai?
El poder d'imaginar.
L'ésser humà té aquesta eina, tan i tan poderosa, que a vegades utilitza correctament i, d'alguna manera, permet que els altres també la desenvolupin lliurement, sense barreres de cap tipus ni idees estètiques prefixades. L'escriptor té la capacitat de crear mons que ni tan sols ell sap que existeixen. Per això llegim, perquè algú ens dóna una pauta (ens descriu un personatge, ens defineix un lloc o una situació) i nosaltres la podem re-imaginar tal i com vulguem; l'escena que llegim no són un seguit de paraules que expliquen alguna història, sinó una discussió, una declaració, una batalla, una reflexió interna... són imatges que segurament mai seran visibles a la realitat però sí dins el cap de cadascú. I això només ho pot fer la persona que llegeix; només ell té aquesta capacitat.
La bellesa de les paraules.
Si només llegíssim per conèixer històries, en tindríem prou amb els contes infantils, però no és així. Ens agrada la musicalitat de la llengua (tan se val de quina), que les paraules encaixin o desencaixin expressament, que no només hi hagi intriga en la trama, sinó en la continuïtat de cada mot, que una paraula porti a la següent i a la següent i que sigui com un fil per estirar, inesgotable. I que l'autor descrigui un personatge amb els adjectius adequats. O que no en parli, perquè l'absència d'informació ens dóna l'esperança de trobar-la més endavant.
La barreja de la realitat i la irrealitat.
La imaginació i les paraules adients poden suposar la creació d'una figura que acabem estimant. No perquè sigui millor que nosaltres, ni semblant, ni perquè hagi passat experiències semblants o diferents a les nostres. Senzillament perquè els seus sentiments (els del personatge) podrien ser perfectament reals, perquè també els has sentit tu o jo. I aquest fet ens fa sentir compresos. O no, al contrari, no hi estem d'acord i plantegem un tema de debat i ens tornem més crítics.
No crec que ens cansem mai de la literatura; tothom és prou innocent per imaginar, tothom és prou inquiet per sentir curiositat, tothom és prou agosarat per opinar i per saber opinions.
I així seguir escrivint, i així seguir llegint.