Plorava i plorava sense esme, sense veu, sense fi. Havia plorat
tantes vegades que les primeres llàgrimes ni tan sols podien
recordar el motiu de la seva fuga. I en sortir el Sol hagués
somiat en les estrelles i al caure la nit hauria preferit mil cops
l'alba perquè restava presa d'un son que es tornaria por o potser
res o la fi.
I de dins seu, en sorgí el sospir que tan arribava a témer, fruit
de la ignorància de tothom o de ningú, i d'allò més i més
absurd. I ofegava un crit: “Què he de fer perquè em feu cas?
Malgrat la fam o la mort o el patiment m'heu tornat a ignorar.
Malgrat la destrucció o la por o el caos no em voleu ni veure. Dos
cops el món sencer m'ha girat l'esquena; no ha pogut ofegar, això,
la vostra sed? I tu, que llegeixes, perquè no plores com ho faig jo?
Si sabessis definir la meva pèrdua com a incoherent, irracional o
fins i tot ridícula, no la cridaries més i més fort cada vegada,
fins que t'escoltessin de veritat?”.
I la pau acabava de plorar, exhausta, i tornava a desfer-se en plors
de nou. Es deixava eixordar per la impotència de no poder fer res
més i girava la vista. I ho deia prou fort per no sentir res més,
però només l'escoltava el vent, el mateix de la cançó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada