Conclusions que no ho són

Acabo el treball en certa manera igual com el vaig començar: amb les mans lliures de respostes que no existeixen i amb moltes ganes d'escriure. Segurament amb més idees i opinions, més experiència, amb més amor i estima envers el món novel·lístic, amb tot d'opinions de gent interessant que segurament no hauria conegut sense aquest treball. He pogut entendre més a fons una part de la literatura, hi he experimentat i n'he sortit orgullosa. Orgullosa de saber la quantitat de veus que em queden per conèixer, les paraules que em resten per escriure o dels personatges que encara haig de descobrir.
Ara sóc conscient del pes que tenen els mitjans de comunicació respecte a la difusió d'una obra i que això significa una unificació de gustos que s'ha d'evitar, perquè hi ha tants llibres per llegir que si tots agaféssim els mateixos, n'hi hauria molts que passarien desapercebuts. He entès la importància dels sentiments dels personatges, la força que poden transmetre els pensaments, la proximitat que hi pot haver entre el lector i l'autor a través d'ells, la idea de fons que poden arribar a transmetre. He descobert que l'interès d'una història no es resumeix en la intriga, que una novel·la avança si sorprèn qui l'escriu i qui la llegeix, no només amb el suspens i l'epifania, sinó també fent servir paraules boniques. El llenguatge, però, no cal que sigui complicat ni elitista, sinó despullat i sense pretensions, encara que cal evitar empobrir-lo.
Ara puc dir amb coneixement de causa que hi ha molta reflexió, molt treball previ a la redacció d'una novel·la. Que a mesura que l'ambient es tensa i els personatges evolucionen, entens més bé per què actuen d'una manera determinada, o potser no, però llavors vols descobrir-ho. No cal que el protagonista s'assembli gaire a tu, perquè el que realment el farà ser proper i real serà la seva manera de viure la història. No ha de ser gaire complicada si ja té una força poètica que te la faci sentir i tant hi fa del que tracti si el que diu és interessant.
He confirmat que les informacions i les opinions que ens puguin arribar són moltes i molt diverses i de vegades contraposades i que precisament per això hem de saber destriar. Potser una font m'ha assegurat que no es llegeix prou en català, però les enquestes em diuen que aquesta llengua és la preferent, si més no de la mostra de persones que han respòs el qüestionari. També se m'ha dit que una obra popular és senzilla i està condemnada a l'oblit, però hi ha excepcions com Jo confesso de Jaume Cabré que demostren el contrari, ja que ha tingut molt èxit, no és senzilla i tampoc s'oblidarà fàcilment. Tot i això, el que crec saber és que una bona estructura i una trama ben construïda són elements importants per fer que una novel·la es vulgui continuar llegint, però que aquest fet no assegura que sigui una obra de qualitat.
Per tant, crec que senzillament, si el món en què vivim et desperta un xiuxiueig de sentiments i et desperta unes emocions que vols deixar per escrit, no cal pensar en els personatges o en la trama o en el públic lector. Només cal fer literatura i no ser-ne gaire conscient, reflexionar sobre algun tema que et cridi l'atenció i un cop acabada, valorar la novel·la pel que és en si mateixa; una obra que tu has creat.
Així, a què es deu l'interès d'una novel·la? Potser en saber dosificar el suspens o a un missatge intel·ligent o a un cop de sort. Potser a la qualitat, que ni tan sols podem definir. O potser no m'hauria de preguntar a què es deu i seguir escrivint, que és del que es tracta.