Personatges històrics

Plovia. Cada gota, molla de reflex d'aquell cel gris i apagat, no era més que un bocí de núvol desprès per casualitat. La multitud d'una ciutat atrafegada corria buscant aixopluc. Corrien tan de pressa com ho feien normalment, encara que el Sol es mostrés amb tota la seva esplendor. Així doncs, si no defugien de l'aigua, de què ho feien?

Entre els paraigües de colors apagats, unes espatlles al descobert destacaven amb un orgull presumptuós. No semblava donar-li importància a l'aigua. No semblava importar-li ningú. Tornava d'algun lloc on hagués desitjat quedar-s'hi durant molt de temps més. Quedar-se amb les llums, el fum i la música màquina. Quedar-se amb aquell ingredient afegit que donava el toc indispensable a la festa. Malgrat tot, això no hagués impedit que l'arribada del dilluns li recordés com de grans poden ser les ressaques. “Què hi fas, Nina, envoltada de gent estranya?”. Va entrar en un estanc tot buscant la seva quantitat legal de nicotina. Davant seu, un home marcat pels anys es barallava amb la cremallera de l'americana. Aquella situació còmica ratllava l'estupidesa. Feta la compra i disposada a tornar-se inundar per un estrès desenfrenat, es va regalar una mirada a l'escenari de les seves accions i es va recordar que ella ja no formava part de tot allò. Ja no. I sortint de la botiga, presa de la seva filosofia i envoltada de pensaments, no va saber observar com, sense voler-ho, les seves esportives de color turquesa s'enfonsaven dins d'una profunda acumulació de pluja. I de lluny, una senyora d'uns quaranta llargs reia complaguda d'aquell espectacle, mentre fumava amb aires de comtessa. Portava un vestit-jaqueta de color crema. Arrogant i amb la mirada altiva, semblava controlar el món. No valia la pena rebaixar-se al seu nivell. No calia. Així doncs, va continuar caminant entre corregudes fins veure's obstaculitzada sobtadament.

Van caure els dos al terra, envoltats de papers que es van amarar de pluja. El noi regalava renecs mentre recollia uns magnífics apunts de biologia marina. Després d'un intercanvi de paraules desagradables ella va continuar, ell també. En Pol estudiava a la facultat de medicina i n'estava fart. Ell era un dibuixant que havia perdut les pintures, un escriptor analfabet, un ballarí coix, un actor amb por escènica o un mag sense circ. Ell era artista, però alguna ment conservadora li havia recomanat assegurar-se un futur. Un futur com el que tenia? Un que li havia ofegat totes les esperances d'arribar a ser la persona que volia? Quantes vegades havia desitjat rescatar tots i cadascun dels somnis robats mentre restava pres d'un profund son d'ignorància! Molest per la pluja es va aixoplugar sota el balcó d'un bar, on una senyora d'uns quaranta llargs creixia un pam gràcies a la presumptuositat d'un pentinat farcit de laca. Després d'haver apagat la cigarreta va escurar-se la gola i va marxar amb un cop de barbeta i desplegant el paraigües amb la punta dels dits. Després de reflexionar sobre la injustícia i la mala sort, ell va decidir tornar a formar part d'aquella riuada de gent que anomenem població. Feia tard i va córrer cap al metro, soterrani de la metròpoli. Pujant quan les portes ja es tancaven, va calcular malament la distància i no va poder evitar recolzar-se una mica massa sobre un bon home que tenia feina cordant-se l'americana.

Ja li havia dit la seva dona, que era un inútil. De fet era allò que més es sentia a dir. En Joan venia camises de quadres. Tota la vida s'hi havia dedicat, però un bon dia la gent va deixar de portar camises, per tant, se li va acabar el negoci. Va deixar caure la mirada entre les parets fosques que mostraven les finestres. Va girar el cap per donar un cop d'ull al xicot que pocs segons abans l'havia atropellat. Qui voldria tenir les oportunitats que podria tenir ell. Escollir entre el ventall de possibles futurs que li oferia una vida nova de trinca. Tenia tota una vida per endavant. Ell encara es podia menjar el món. A ell el món se l'havia engolit per complet. De cop, les portes es van obrir i va decidir que podria baixar aquella parada, i perquè no? Tot li era ben bé indiferent. La famosa crisi s'havia dignat a arrabassar-li el negoci i la dona, tot i que havien de dormir sota el mateix sostre perquè es necessitaven econòmicament. Tombant la cantonada va ensopegar amb una noia, encara vestida de festa però que portava unes curioses esportives de color turquesa. Com que anava xopa fins al moll de l'os, va oferir-li companyia sota el paraigües. Ella li va rebutjar l'oportunitat dient que volia saber quin gust tenia el cel. Va admirar la seva filosofia i li va envejar l'estil de vida, tan i tan despreocupat. Què donaria ell per poder caminar sota la pluja. Va travessar el carrer sense mirar si el trànsit es mantenia relativament allunyat de la seva presència. De cop es va veure gairebé envestit per un Opel Corsa de color blau marí. Va repetir la frenada mentalment i es va preguntar si estava estirat al terra o encara es trobava dempeus. Una veu estrident que sortia d'una senyora molt elegant que vestia un vestit-jaqueta de color crema el va fer tornar a la realitat.

Gairebé atropellava aquell desgraciat. Només li hagués faltat un accident de trànsit per arrodonir el dia. L'últim que volia l'Ariadna era mullar-se el pentinat, així que va recular, escridassant aquell temerari, fins arribar un altre cop als incòmodes seients d'un cotxe que no era seu. Aquest se l'havia hagut de vendre. De la mateixa manera que ho havia fet amb el pis i amb la vida regalada. Actualment treballava cuidant el nen de la veïna, que no es podia pagar l'escola bressol, passejant el gos del seu oncle, que ja era massa gran per aixecar-se del sofà, feia classes particulars al marrec del seu antic cap i buscava feina. Als trenta cinc anys tornava a viure amb els seus pares i ja havia assumit que segurament la situació s'allargaria un temps. Ignorant si era la millor solució, tenia clar que era la única, doncs si les retallades a les pensions anaven en augment, aviat haurien d'aixoplugar-se a urgències. Esperant que el semàfor cedís el pas als vehicles, una noia va travessar el pas de zebra. La seva silueta es difuminava per l'aigua d'un cel que no volia parar i per una ciutat que mai descansava. Les seves esportives de color turquesa esquivaven els bassals i avançaven decidides cap a un lloc que potser ni coneixia, però que tenia clar que es trobava davant seu. En direcció contrària, un noi amb la mirada perduda s'afanyava a no trepitjar la carretera quan el ninot del semàfor es tornés vermell. Abraçava uns papers molls com si li hagués d'anar la vida. Mirava el cel implorant més bon temps. Arrencava, el cotxe, amb la senyora del vestit-jaqueta de color crema.

Continuava plovent. La multitud corria esquivant els bocins de núvols que es tornaven miralls. Es creuaven les històries com en un cabdell de llana. S'embolicaven mirades i americanes impossibles de cordar. El fum de nicotina es barrejava amb el sospir d'un somni perdut. Els cordons d'unes esportives es perdien entre el metro d'una ciutat sense nom. Ells creien en la idea de no pertànyer a ningú, d'ésser un qualsevol en mig d'un res. No buscaven aixoplug, intentaven evitar restar massa temps en un mateix indret. Corrien per fugir de tothom, per no trobar ningú i així poder dir que estaven sols. I sentir-se a dir que la vida és així; un ha de mirar per ell mateix. No és bo pels maldecaps de l'humanitat establir lligams amb ningú. O potser si?

Potser la màgia espetega quan del cabdell en fem una trena. Només potser. Barasé