Per què llegim avui?

Neix un dia atapeït a la vida d'una persona qualsevol, que treballa o que estudia, que es veu amb els amics o que va al cinema i al teatre, que potser té família i que té, segur, un televisor. Que treu el gos a passeig o que es distreu amb algun tipus de pantalla tàctil. El dia ja mor i aquesta persona, malgrat el cansament i la son decideix obrir el llibre que descansa sobre la seva tauleta de nit i, passats uns minuts, s'adorm encara mig assegut, amb les pàgines que li reposen sobre el pit.

I perquè? Per quin motiu invertim temps (el nostre temps, tan sagrat, tan preuat) en una activitat que podria ser fàcilment substituïble per qualsevol altre? Com és que aquesta activitat fa tants segles que dura i no ens en cansem mai?

El poder d'imaginar.

L'ésser humà té aquesta eina, tan i tan poderosa, que a vegades utilitza correctament i, d'alguna manera, permet que els altres també la desenvolupin lliurement, sense barreres de cap tipus ni idees estètiques prefixades. L'escriptor té la capacitat de crear mons que ni tan sols ell sap que existeixen. Per això llegim, perquè algú ens dóna una pauta (ens descriu un personatge, ens defineix un lloc o una situació) i nosaltres la podem re-imaginar tal i com vulguem; l'escena que llegim no són un seguit de paraules que expliquen alguna història, sinó una discussió, una declaració, una batalla, una reflexió interna... són imatges que segurament mai seran visibles a la realitat però sí dins el cap de cadascú. I això només ho pot fer la persona que llegeix; només ell té aquesta capacitat.

La bellesa de les paraules.

Si només llegíssim per conèixer històries, en tindríem prou amb els contes infantils, però no és així. Ens agrada la musicalitat de la llengua (tan se val de quina), que les paraules encaixin o desencaixin expressament, que no només hi hagi intriga en la trama, sinó en la continuïtat de cada mot, que una paraula porti a la següent i a la següent i que sigui com un fil per estirar, inesgotable. I que l'autor descrigui un personatge amb els adjectius adequats. O que no en parli, perquè l'absència d'informació ens dóna l'esperança de trobar-la més endavant.

La barreja de la realitat i la irrealitat.

La imaginació i les paraules adients poden suposar la creació d'una figura que acabem estimant. No perquè sigui millor que nosaltres, ni semblant, ni perquè hagi passat experiències semblants o diferents a les nostres. Senzillament perquè els seus sentiments (els del personatge) podrien ser perfectament reals, perquè també els has sentit tu o jo. I aquest fet ens fa sentir compresos. O no, al contrari, no hi estem d'acord i plantegem un tema de debat i ens tornem més crítics.

No crec que ens cansem mai de la literatura; tothom és prou innocent per imaginar, tothom és prou inquiet per sentir curiositat, tothom és prou agosarat per opinar i per saber opinions.

I així seguir escrivint, i així seguir llegint.