Potser ens espantem.
I no ho sabem perquè tanquem els ulls.
No hi veiem. No hi veiem perquè és fosc.
La nit, la tenebra, el silenci. La por.
Els carrers no són més bonics quan s'amaga el sol. Els poetes i
grans escriptors, els enamorats i els cantants que canten cançons a
la lluna. Tots ells, que creuen haver estat originals, diferents,
especials. Estranys. Els que desitgen poder abraçar aquest tant
magníficament enorme hemisferi platejat, un dia se'ls trencarà el
coll per haver volgut mirar més enllà de les estrelles.
La manca de llum no és sinó el final
d'un altre dia, que ja ha passat i no es pot recuperar. L'hem perdut?
Qui sap, ara ja està. Només queda la foscor que amaga qualsevol
rastre de la seva possible aparició. Ho escombra tot sota l'asfalt,
encara calent del fum dels cotxes, i només ens queda el record. Ha
existit mai? Qui sap, ara ja està.
La nit, la foscor, el silenci. La por.
Només serveixen per amagar la vergonya d'allò que hem fet al llarg
del dia. Per això canten els poetes i escriuen els enamorats; és
quan no poden veure la injustícia, que parlen de l'amor; quan no
senten els plors que parlen del patiment; és quan tot calla que
parlen de parlar.
Així ho pensava ella, més enllà de
les nits de principis de Setembre, de finals d'estiu, quan s'adormia
la gran fera indomable de l'oci exagerat i es despertaven la resta de
mortals. Observava els matins de ressaca a Llèdhort per poder
reflexionar. Els carrers, bruts d'un excés de turisme de sol i
platja (i festa), semblaven dormir la mona. Les cantonades
arrebossaven rastres infectes d'humans descontrolats. Acompanyaven
ampolles de licors barats que s'havien trencat al topar contra el
terra, fruit d'algun mareig inoportú. Era incòmode passejar la
mirada per aquell paisatge que uns estranys havien convertit en
desolador. Un indret que ja no podia reconèixer com a casa seva.
I si realment sentia rebuig per aquell
escenari on li havia tocat actuar, perquè no marxar? Marxar molt
lluny potser. Ja ho havia pensat, ja. Però, anar a algun lloc millor
voldria dir fugir? Giraria l'esquena al seu passat i això tampoc
canviaria res, oi?
Cal fer crítica de tot allò que es
veu i que no agrada. Que no agrada gens. Opinar és necessari per
saber quin camí no és el correcte. Però això sí, s'ha de
caminar. Si no es tira endavant, ja podem parlar del millor camí,
que no hi arribarem mai. Caminar és el que feia la Lola, però
encara no ho sabia. Ni tan sols s'ho podia arribar a imaginar.
Ella, de fet, imaginava moltes coses i
en sabia moltes (moltíssimes) més, però no ho deia a ningú. Ho
sabien ella i la seva intimitat i preservava la seva companya amb una
gelosia que podria haver esdevingut malaltissa. La Lola no parlava.
No ho feia amb ningú, i ningú es preocupava en donar-li conversa.
Però qui vol compartir part de la seva existència amb una persona
que no desitja compartir res, absolutament res, ni la seva paraula?
De Càndid o l'optimisme, Voltaire
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada