QUAN ELL CAU

Com si es trenqués petit i delicat amb cada volta, tancava el pany de la porta al sortir. Com si caigués amunt, molt enlaire, com si ple de vertigen cridés ben fort, es deixava empènyer per aquells que tenien pressa, que tenien feina; es deixava portar fins allà on decidia la gran marea. Com si plorés a poc a poc, de mica en mica, s'esperava sota un plataner, sense fulles, sense branques. Com si estimés sense amor, cantés sense veu se'n tornava a casa. Com si volés immòbil, atrapat, s'adormia. I despertava; quin remei. Però un dia va marxar. Tornaràs Jordi?

***

Quan les coses cauen fan soroll. O no. A ell li va caure l'ànima als peus i la Tina no va sentir res. I tot perquè la borsa havia caigut en picat, es veu, però la Tina tampoc havia sentit res. Tampoc va sentir res quan a tothom li queia la cara de vergonya quan s'hi passejaven pel costat, ni quan a classe li deien que el seu germà queia malament, o quan la Carme deia que no tenia on caure mort. La Tina, però, seguia escoltant atentament perquè havia sentit que quan caus et fas mal, i ella no volia que el Jordi se'n fes. De mal, vull dir.

I com que el volia ajudar d'alguna manera i malgrat que, des de casa, poca cosa podia fer, va decidir d'escoltar tot allò que pogués caure per poder-lo salvar. Volia enxampar al vol el que es donava per descomptat que s'hauria de collir del terra. I com que escoltava atentament va sentir que la veïna del tercer tornava a tenir un atac de tos i per això sortia a comprar caramels, per això baixava les escales amb sabatilles. Dues noies s'havien intentat esquivar al creuar de vorera, sense èxit, i ara feien veure que s'havien trobat a faltar molt durant tot aquest temps. El Gat roncava a la vora del foc. Hi havia obres al carrer. El Jordi ja no destrossava a crits aquella cançó pels passadissos de casa, ja no movia el cap amunt i avall d'aquella manera tan escandalosa, ja no es tirava de genolls al sofà com si fos el més petit dels quatre, i no el més gran. A la cuina la mare preparava macarrons; els va cridar a taula.

L'Eloi va tancar fort l'ordinador, va trepitjar fort les escales, va caminar fort pel passadís, va deixar-se caure molt fort a la cadira. La Clàudia xerrava molt des de l'habitació, xerrava molt des de les escales, xerrava molt, també asseguda. La Tina caminava fluix, parlava poc. No esperaven el Jordi, ja mai ho feien perquè ell tampoc venia. De cop, però, la Tina va sentir un pas lent, feixuc; només podia ser ell.

Es va aixecar d'un salt i va córrer cap a la porta, la va obrir i s'hi va llançar a ulls clucs. Però abraçava un sac de plom i de llana bruta, com acabada d'esquilar. Ho va saber per l'olor de pluja, de nit, aquella olor que fan les persones que estan molt soles. Una mà la va agafar per l'espatlla i la va allunyar del seu germà amb força. Silenci. L'Eloi i la Clàudia estaven asseguts a la taula mirant fixament la partícula de buit que tenien davant dels nassos. La Tina no ho veia perquè estava d'esquena però ho notava, ho sabia perquè sentia com queien les seves mirades cap a avall, cap al plat de macarrons. La mare encara li enganxava les ungles al coll del jersei. Silenci. A què has vingut Jordi? No hi va haver resposta. A què? Ell va agafar aire i ella va escanyar encara més fort la llana. Et penses que no sé que vols diners? – Estem a punt d'encarrilar el negoci, ens falta molt poc per poder – Per enèsima vegada, et vam confiar tot el que teníem. No. – Mama, de veritat que aquesta vegada és la bona. És inútil parlar quan la gent no t'escolta. Torna a casa, Jordi, tan temps com vulguis, però no et puc deixar més diners.

Va ser llavors quan la Tina ho va sentir. Va sentir com queia. Potser era una llàgrima sobre el seu cap, potser era l'orgull; potser. Un sospir, un cop de porta, una mà que deixa de fer força, el soroll que fan els coberts quan hi ha macarrons. El pes d'una idea morta.

***

Què és la mort? Un aclucar els ulls i desaparèixer petit, molt petit. Enfarinat de vent i de mar. Desaparèixer com l'alè del foc, que balla i s'estira, s'arronsa i no hi és. És fer-se dèbil com una fulla que s'asseca i es desmaia, i es perd entre allò que no coneix, que ja no és la seva branca. Com una fulla que es llença al buit. És un deixar d'existir pels altres.

El Jordi no va deixar morir la idea perquè dins seu continuava existint. Quan ell cau, s'aixeca.

Bon Sant Jordi.