Mirades

Clara, sent la nit, com t'abraça. Com et buida la claror, com et va omplint de foscor. Oriol, sent la nit, com es barreja, com es mouen els estels, com van caient sobre teu. Sent la nit, com tremola. Sent com salta la gent, com criden fort al vent. Sent la nit que es despulla, com ballen abraçats desconeguts, amics, amants. I escolta la cançó que fins ara ignoraves i canta-la fluix, suau, petit. Canta amb el cor, canta-li a cau d'orella. Canta malament i sense lletra. I ara gira't i llença fort paraules al vent, que ningú les sent, ningú les escolta. I aixeca el puny ben alt i assenyala enlaire, al cantant, ple de llum, ple de fum. Al cantant que no hi és, que és la lluna. Que no es veu, que és de dia. Que no ho saps (al menys del cert) perquè dorms i potser somies.

Borrós, confús, dilatat. Les parpelles li estiraven avall les ganes de tot, però l'Oriol es va convèncer de fregar-se la cara, sortir del llit. Espès, amarg, incoherent. Tenia la sensació de portar un casc de moto per dins, però la Clara es va aixecar per trobar-se cara a cara amb la imatge que li projectava el mirall. Ben lluny, l'Oriol va obrir l'aixeta; ben lluny, la Clara es va rentar les dents. Ell va aprofitar que no hi havia ningú a casa per pujar el volum de la ràdio, ella només va fer cafè per una persona perquè aquell matí estava sola al pis. L'Oriol es va abrigar, encara feia fred a Lleida. La Clara va recular per deixar la jaqueta, per ser abril, Barcelona despuntava radiant.

De què tracta aquest conte? Lector, escriuré el secret més preuat, el més senzill d'explicar, el més difícil d'ésser guardat. Escriuré el núvol més alt i el més baix i escriuré el que els separa. Escriuré la nota més llarga, que serà una cançó, que serà una tonada. Que serà diferent per cada boca que la canti cada vegada. Escriuré allò que ningú podrà llegir i seré gelós (si fos ell) gelosa (si fos ella) de tothom que n'esperava treure'n algun profit. Lector, escriuré allò que diuen les mirades.

La Clara va baixar del metro, l'Oriol va poder seure al tren. Ella va respirar profundament dues, tres vegades. Quatre. Era aquell contacte, el contacte directe amb la massa de gent que es movia d'una banda a l'altra del vagó. Persones que rebotaven contra les parets transparents del seu espai personal. Ell es va despertar de cop, després d'una sotragada sobtada o d'un xiulet d'avís per la següent parada o potser era pel moviment sobtat del noi amb bigoti (encara estan de moda els bigotis?) que seia al seu davant. Va parpellejar un parell de vegades i quan va voler badallar va recordar que de fet no li agradava el gust que tenia aquell aire al empassar, i ho va deixar estar. Ella va somriure quan el dia li va besar la pell, però de seguida es va tocar el front. Ell va mig aclucar els ulls, va arrufar el nas, que el sol li venia de cara. Els dos es van repetir que havia sigut una gran nit però que se l'havien jugada, que potser necessitarien un parell o tres més d'hores de son. O quatre.

La Clara va girar el cap vers el reflex que li oferia una botiga de sabates. Amb un cop d'espatlla va col·locar adequadament la jaqueta i la bossa, amb un cop de barbeta va fer enlairar els cabells i les arracades. Va incrementar el número de graus de la corba que li seguien els malucs. Va maleir les sabates de taló i va pensar que avui era un gran dia. L'Oriol es va posar nerviós quan va sentir el nom de la parada, va escurar-se la gola dues, tres vegades. Quatre. Es va posar dempeus, desafiant el paisatge que transcorria com si fos un manyoc de fils de colors, desafiant la velocitat que semblava impulsar-lo contra el final del vagó. Amb un salt discret va trepitjar terra ferma i amb mig somriure va voler dissimular la incomoditat que li provocava la capital. No hauria d'haver agafat l'abric d'hivern, però avui era un gran dia.

El jazz de fons sempre sembla fer més pulcre l'aire d'un ascensor, de la mateixa manera que el mirall sembla eixamplar-lo. L'espera li resultava eterna, pesada. La Clara va tenir temps de repassar la llista de virtuts que la distingien de la resta, allò que la qualificava com a millor opció; ho va deixar estar al cap de dos pisos. El maquillatge era excessiu? El vestit massa formal? Es van obrir les portes i va fer el pas que la presentava, aquell que marcava el principi d'una nova etapa, n'estava segura. Però ningú la va mirar, tots seguien un camí blau invisible que els duia d'una banda a l'altra de l'oficina. Molt bé Clara, i ara cap a on?

Creia que no s'havia equivocat d'edifici, però per si de cas mirava enlaire per poder endevinar el logotip que segellava la façana, com un cop de puny en mig de l'horitzó urbà. L'Oriol despenjava els braços i giravoltava indecís cap a un costat i cap a l'altre fins que algú s'hi va topar de cop. Va fer espetegar la llengua i va dirigir-se vers l'entrada. Aquesta gent de ciutat. Amb pas ferm va arribar fins l'ascensor. Els espais petits sempre li havien provocat claustrofòbia. Es va descordar l'abric i es va tornar a escurar la gola. Desapareixia rere un teló d'acer. El segon, el tercer pis. El quart. Som-hi.

La Clara es mossegava les ungles, mirava a banda i banda. Era normal que triguessin tant? L'Oriol va entrar indecís a la sala. Deu ser ella. Deu ser ell. Un hola recíproc i silenci. Situació tensa? No el poden agafar, a ell no, de cap de les maneres. No la poden agafar, si us plau, si encara deu estar estudiant. Segurament, situació tensa.

El rellotge marcava un ritme que semblava fer-se més pesat cada vegada. Més feixuc, més dens, més llarg. Sent el temps, com t'abraça. El mira. Com et buida la il·lusió, com et va omplint de tensió. La mira i ella gira el cap dissimulant. Sent el temps com et capbussa, com es mouen aquests peus, com si el moviment l'accelerés. Sent el temps, com tremola. Porta un rellotge molt bo, s'ha pintat els llavis. Sent com respira el de davant, com et mira desafiant. Té la camisa arrugada, aquestes sabates li van grosses. Sent el temps que et despulla, com s'observen malfiats desconeguts, enemics, rivals. O ell o jo (si fos ella), o ella o jo (si fos ell).

Com que les agulles cada vegada sonaven més fort, l'Oriol va provar de tallar l'aire amb alguna frase irònica. La Clara va fer mig somriure, desganat, forçat, sense voler allargar una situació que creia hipòcrita. Però va pensar que tenia un accent curiós i que potser sí que li havia fet gràcia. Ell es va escurar la gola per segona, tercera vegada. Quarta. Ella va tornar-se a esmicolar les puntes dels dits de les mans. Ell es va aixecar i va agafar una revista d'un centre de taula, ella va mirar-se el rellotge que li voltava pel canell, encara que just davant seu en tenia un altre de penjat. I finalment els dos van aixecar la vista cap a la porta del despatx. S'atura el tic-tac que els marcava el mestre.

La secretària en qüestió va anunciar que hi havia hagut una confusió, un problema de papers, que la plaça ja havia estat adjudicada. Disculpes i moltes gràcies. La Clara va demanar explicacions. Disculpes i moltes gràcies. Porta. Silenci. Dos, tres segons. Quatre. Ella es va aixecar amb els ulls esbatanats, negres, enormes, es va quedar uns segons plantada, buscant una sortida segura, ràpida i va marxar corrents. L'Oriol va quedar clavat a la cadira i la va seguir amb la mirada. Com havia de reaccionar? Va provar de desenganxar el seu darrere de la cadira. Amunt. Es va girar lentament i va dirigir-se altre cop cap a l'ascensor. Altre cop cap a Lleida, altre cop cap a casa. Els ulls se li obrien cada vegada més, blaus, esvarats, els tics nerviosos anaven en increment a mesura que baixava un pis rere l'altre: s'eixamplava el coll de la camisa nova i premia i destensava els punys, es mossegava el llavi inferior i s'escurava la gola dues, tres vegades. Quatre. A fora, la Clara fumava de manera compulsiva, angoixant, frenètica, histèrica, hipnòtica, estressant, contínua, prou.

L'Oriol va descarregar una pluja de preguntes retòriques i indignades a la noia que recolzava el cap a una paret de color confús. Ella trepitjava un tros de nicotina embolicada i es disposava a marxar sense més, quan ell va criticar les maneres d'aquella gent, exigia una mica més d'educació i serietat. La Clara va respondre amb qualsevol excusa i l'Oriol va etzibar algun renec. I escolta la cançó que fins ara ignoraves i canta-la fluix, suau, petit. Ell va començar una crítica desenfrenada, va triar el camí de la desesperació i la sensació d'ofec. Aquell que té forma d'espiral i que cau avall, fosc, negre, infinit. Canta amb el cor, canta-li a cau d'orella. Ella el va tallar. Estava farta del mateix discurs de sempre, que només servia per destrossar les millors ambicions, els grans propòsits. Canta malament i sense lletra. Ell li va retreure que fos de casa bona, que no ho podia entendre. Ella va pujar el to de veu i li va dir que no en tenia ni idea. Que sentia sobre seu els ulls grisos i tristos, molt solitaris, massa fins llavors, de la tia de Londres que l'havia acollit al seu pis durant la carrera; els dels seus pares, bruns i grans, molt grans i esperançats, que esperaven trobar en ella tot el que no havien pogut veure, viure, ells; els verds i punyents, els recriminatoris de la seva parella, que ja no ho era perquè la distància a vegades pot més. Els negres i atents de la seva germana petita, que la seguien sempre, que mai els deixava de tenir presents.

I ara gira't i llença fort paraules al vent, que ningú les sent, ningú les escolta. L'Oriol va dir que d'acord, que cadascú tenia la seva vida. I aixeca el puny ben alt i assenyala enlaire, al cantant, ple de llum, ple de fum. Però que havia sigut injust. Ella hi va estar d'acord. Al cantant que no hi és, que és la lluna. Ell li va demanar disculpes, la Clara li va dir que no passava res, que quina mandra ara tornar cap a Lleida. Com ho saps? Per l'accent. Que no es veu, que és de dia. Somriu ell, somriu ella. Que no ho saps (al menys del cert) perquè dorms i potser somies.

***

Oriol? Clara? Els dos caminaven tan de pressa que no havien tingut temps de cridar-se pel nom. Ell es va quedar observant un horitzó de pensaments; segur que s'havia confós, feia massa temps ja. Ella es va voler girar tot dissimulant; no, el recordava més gras. Ja està, ja s'havia fos. Del tot? No en quedava res, d'aquell moment. Havia passat per sempre més i els seus únics testimonis oblidarien al cap de poc que per un moment havien tornat tres anys enrere, en una terrassa, prenent un cafè, discutint de política. Blau trencat, negre segur i de cop més gent, molta més però anònima i prou. Aquell instant havia passat i ho deixarien córrer, només hauria sigut una manera de distreure's, una manera d'enganyar el record. Només havia sigut una persona a l'atzar que coincidia amb una memòria borrosa, confusa, dilatada. Havia sigut algú d'entre un mar de gent que coincidia amb molta d'altra, cada dia i cada dia era diferent; només un mirall del que havien cregut imaginar. Pensarien durant uns minuts en aquella feina que no els havien donat, que havien assignat a algú altre i amb la qual s'havien il·lusionat durant un matí per culpa de la tasca poc eficaç de la secretària en qüestió, que no els hi havia volgut donar explicacions. Algú que ocupava aquell lloc de treball i amb qui potser havien compartit una estona de semàfor, una escala mecànica, un vagó de metro i no ho sabrien mai. Potser s'havien mirat i havien pensat que portava un pintallavis exagerat o que portava una corbata massa cridanera, potser s'havien mirat i havien pensat que tenia un aire tibat o que anava massa penjat.

Però ja ho havien oblidat, del tot. I després a l'Oriol li pesarien avall les parpelles i la Clara respiraria feixuga quan posessin la cara d'un record a una jaqueta, a un vestit. I barrejarien el rellotge de paret amb una cançó que s'escampava, s'escolava i es perdia entre el negre de la nit, el blau del fum, el blanc de la llum. I aquell dia s'escaparia fins la nit abans, que l'escanyaria fins fer-lo esquifit. I aquella nit s'ofegaria dins l'endemà i es tornaria aigua, es transformaria en allò espès, amarg, incoherent. I només quedaria aquell moment, que de cop no hauria sigut res, que s'hauria perdut entre el tot.

Lector, escriuré el secret més preuat, el més senzill d'explicar, el més difícil d'ésser guardat. L'Oriol va penjar l'abric d'hivern. Escriuré el núvol més alt i el més baix i escriuré el que els separa. La Clara va maleir els talons que s'entestava a calçar-se. Escriuré la nota més llarga, que serà una cançó, que serà una tonada. No, s'havia confós. No era la noia de l'entrevista de feina, era la de la nit anterior, la que li havia cantat la seva cançó preferida a cau d'orella. Que serà diferent per cada boca que la canti cada vegada. No, s'havia confós. No era el noi de l'entrevista de feina, era el de la nit anterior, el que l'havia abraçada sota la lluna. Escriuré allò que ningú podrà llegir i seré gelós (si fos l'Oriol) gelosa (si fos la Clara) de tothom que n'esperava treure'n algun profit. No, havia sigut aquella persona de la nit anterior. Lector, escriuré allò que diuen les mirades.

Unes parpelles blaves, unes pestanyes negres.