En Will

Cada tarda des de feia dues setmanes, sota l'aparença fràgil d'una felicitat despreocupada, en Will veia com s'atansava l'alegre caminar d'un paraigües violeta, s'aturava sempre davant el mateix aparador i quedava palplantat sentint-se aliè al molest i continu goteig de la pluja. Després de persistir amb la mateixa posició durant molta estona, marxava tot fent saltirons i girant sobre ell mateix o en vers altres persones i/o objectes inanimats. I el paraigües violeta desapareixia entre la multitud i es confonia entre la pressa d'una ciutat atabalada.
En Will descansava els peus, les idees i les hores en una oficina elevada fins un cinquè pis i allargava tan com podia aquells instants que li semblaven fugaços per tal de no arribar massa aviat a casa, buida de gent i plena de mancança. Alçava la vista per contemplar les riuades de ciutadans que anaven i tornaven, i no tenia més remei que mirar-se'ls per sobre l'espatlla, no podia evitar situar-los per sota seu, doncs no veia res més que caps i espatlles. No veia cares de ningú. Bé, de fet veia el paraigües violeta.
Així doncs, un dia gris per uns i violeta pels altres, la pluja es tornava a desprendre d'un cel avorrit i en Will va rebre la mala notícia de la cancel·lació d'una cita que li hauria permès prolongar les hores laborals que tant i tant estimava. Per tant, es va veure obligat a trepitjar l'asfalt de la plaça on s'assentava l'edifici de la seva oficina, en direcció contrària a la que li hauria agradat. I en caure damunt seu la humitat inconfusible i pròpia del clima a què ja estava avesat va decidir aturar-se un instant sota l'aixopluc del balcó d'un aparador.
I llavors va poder veure un alegre caminar que ja li era familiar, però aquest cop no només podia observar un paraigües violeta, ara ja veia la persona responsable del feliç tarannà que el definia. I en veure's proper a tanta innocència una remor d'alleugeriment el va sorprendre i el va conduir a fer un gest que ell mateix creia que havia oblidat. En Will va somriure.
En aquestes que la nena del paraigües violeta es va apropar a aquell senyor estrany i li va demanar amb molta educació si podia moure's alguna passa enllà, doncs volia veure l'espectacle que estava a punt de començar. En Will que no sabia ni sospitava de què es podia tractar, li va fer cas i en tombar-se per tal de contemplar allò que tan encuriosia la criatura, va poder veure com una dependenta de la botiga premia un botó i, acte seguit, un tren elèctric donava voltes el·líptiques en torn una sínia que també giravoltava i es completava amb uns llums intermitents de diferents colors. En Will va mirar la nena, com quedava hipnotitzada per la màgia d'aquells simples moviments rutinaris, com els seus ulls seguien totes i cadascuna de les voltes de les respectives joguines elèctriques. I llavors va mirar endavant i es va veure reflectit al vidre de l'aparador. Es va mirar als ulls, ja cansats de seguir les voltes que havia fet la seva vida i no va poder evitar una comparació cruel. I va sentir com la densitat d'aquell cel més gris que violeta per ell era lleuger i farcit de color per ella. I aquest pes li havia fet abaixar les espatlles i, per tal de creure's la seva pròpia mentida, s'havia instal·lat tan amunt com havia pogut. En un cinquè pis.
Va ser llavors quan la menuda va apartar un moment la vista de l'aparador:
- És bonic, oi?
- Sí, sí que ho és.
I els dos van romandre en silenci fins que va tornar a aparèixer la mateixa dependenta i va tornar a prémer el mateix botó. Però aquest cop, el tren i la sínia van tornar a reposar en el seu estat inanimat. En mirar-se el rellotge, en Will no va poder evitar una pregunta segurament tan elemental com inoportuna fins llavors:
- Com és que estàs sola?
- No estic sola, estic amb tu.
I en Will va deixar que la incertesa i la raresa d'aquella situació el paralitzés tot observant el giravoltar del paraigües violeta, que tornava a desaparèixer entre la multitud. No va reaccionar fins que va ser conscient que havia deixat de ploure, i al incorporar-se va poder obviar que havia sortit el sol. Ja no veia només caps i espatlles, sinó cares que reflectien la història de cadascú. Formava part de la riuada de ciutadans i un alè d'esperança el va omplir. Es va sentir capaç de buscar entre tothom algú. Aquella persona que havia marxat feia molt de temps i que era la causant del seu ensorrament d'espatlles. Ella que va ser substituïda per una oficina d'un cinquè pis, potser encara la trobaria i li podria demanar perdó. Només potser, però fins i tot potser.
I en Will va marxar saltironejant i sentint com l'envoltava un ambient de color violeta.

No vivim sota un cel blau, gaudim de l'avenç d'un horitzó fet a mida. Els estels només ens semblen llunyans, i tan sovint no caiem en l'evidència que si alcem una mica les celles els podem tocar amb la punta del nas. Creiem que ens hauríem de menjar el món, però aquesta idea escau millor dins un concepte de caràcter destructiu. Potser seria més encertat el verb assaborir; gaudir de cada instant, de cada detall, de cada petit tresor que amaga cada albada com si hagués de ser l'últim. I l'amor... Ai, l'amor! Qui el coneix i l'ha viscut, que en guardi l'essència per poder-ne contar la llegenda i així no oblidar-lo mai; I així fer-lo perdurable per sempre més.