Cada pas que feia la multitud despertava una remor diferent; entornava un brunzit format de tantes i tantes notes que no es podien desenganxar. La melodia, composta per una popular espontaneïtat, avançava marcada per les hores. Reia distreta per una munió desorganitzada. El vent, partitura perdurable que tot ho sent, despentinava el dia i feia encongir la gent sota les bufandes.
Escampava el reclam d'un clàxon pel parc on, en un gronxador, uns nens jugaven a tocar el cel. Barrejava el dringar del timbre del forn de pa amb la conversa d'unes veus estrangeres que buscaven trobar allò que no sabien que no podrien perdre mai. Componia un camí que esquivava les fulles dels arbres. Aquestes descendien suaus i cobrien un trosset de ciutat. El vent escoltava els vianants, protagonistes del concert, i els tornava la resposta a cau d'orella, entre els cabells. El vent, partitura perdurable que tot ho sent, no deixava acabar la cançó, però entrada ja la llum dels fanals i tancades les botigues, els músics, cansats, abandonaven l'escenari, confiant que aquest guardaria la melodia per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada