Un altre Ulisses

Que et vagi bé amb la teva Circe

Ja res li inspirava confiança. Ja tot li era perdut. Ja no podia esperar res de ningú perquè no tenia ni temps ni paciència per esperar. La persona en qui més esperances havia dipositat s’havia esvaït com la boira, havia marxat com si res. La Margarida ja no tornaria a veure en Joan. O potser sí, potser el tornaria a veure. Qui ho sap? Ella, però, deixant qualsevol indici d’il·lusió com a inútil, va abandonar allò que ja creia impossible. Ell havia marxat. En Joan no tornaria.

Va agafar el jersei de llana que li havia preparat pel seu aniversari de casament. El va agafar i el va notar càlid però també el va notar buit. El va agafar i va saber que era un record que no pertanyeria mai a ningú. El va agafar i el va desfer. Entre sanglots i llàgrimes es preguntava com s’ho faria. Com aconseguiria tirar endavant. El fil anava recorrent en sentit contrari un camí que ja havia fet. Tirava enrere per, algun dia, tornar-se a encreuar entre si per tornar a ser una peça de roba totalment diferent, unes cortines o unes estovalles.

La Margarida va alçar els ulls i va deixar adormir la vista dins la foscor de l’habitació. Pensava en tot allò que li esperava. En tot allò que esperava als seus fills.

I a la nit, en un rampell d’enyorança en trobar el llit tan i tan buit, en notar l’absència d’un tot, la presència d’un res, s’aixecava endormiscada i encara mig ficada al son, agafava el jersei i tornava a refer aquell camí que ja coneixia. Omplia la ment de records que li feien créixer l’esperança, però quan veia l’albada a través d’una finestra reixada recordava que hi havia feina a fer. Deixava el jersei, es pentinava i al mirar-se al mirall, que ja ni s’hi reconeixia, pensava en si valia la pena pintar-se els ulls de son per algú que ja no era ningú. D’un rampell passava la vista de cua d’ull per sobre aquell llarg fil rebregat i es queixava del mal temps tot buscant gra per les gallines, deixant enrere el jersei. Deixant enrere l’habitació, banyada per una matinada que es tornava dia. Un ahir que es tornava demà.

Veia les altres parelles del voltant, veia com s’estimaven i tot rient i jugant. Hi havia amor. Amor... què era l’amor? no res més que una companyia més afable, però una companyia. I qui en necessitava quan no hi havia pa a la boca? No. No el trobava a faltar. Ell només havia aparegut un instant de la seva vida per tornar a marxar quan el Sol es ponia, quan la nit va ser fosca, quan feia més fred. Quan tot era més inhòspit ell va marxar. Tot i així no podia deixar d’estimar-lo. Alguna cosa li deia que no es rendís, que mantingués l’esperança fins l’ultim moment, que hi hauria una recompensa. Va recollir la verdura que li havia caigut al terra.

I van passar les nits buides, les setmanes eternes. I van passar els mesos que al cap de poc es tornaven anys. I va passar la pena i va venir l’esforç. Va deixar el jersei per tornar a agafar l’aixada. I agafar-la pel mànec.

Un dia normal, com tots els precedents, calorós i rutinari va sentir unes passes que s’apropaven a la porta d’entrada i alguna cosa dins seu es va remoure en forma d’espiral. Va notar el cor a la gola. Va notar les mans amarades de suor freda. Va notar les cames tremoloses. Va notar una veu que li repicava les orelles que exigia una fuga immediata. No volia que tornés. Tot el que havia passat hauria sigut en va. Ja havia superat l'enyorança. Ja havia tirat endavant. Ja havia superat el Sol flamejant de l’estiu que assecava les collites i el vent gebrat de l’hivern que matava el bestiar. Ho havia passat tota sola i n’era capaç. Hauria sigut injust que aparegués. Va baixar les escales tan de pressa com les cames li ho van permetre i entre esbufecs va obrir la porta amb una estrebada tan violenta que la mateixa inèrcia de la porta la va fer recular un parell de passes. En aixecar el cap per mirar qui era, i amb els ulls com plats va deixar caure una llàgrima per tota la galta fins arribar al coll i se l’eixugà ràpidament per tal de que la veïna no li ho notés. Va somriure. Era independent. Totalment. I no necessitava cap home que l’ajudés amb res. Ja no.

De l'ΟΔΥΣΣΕΙΑ d'Homer i la llegenda de Joan de Serrallonga